42 X 42: JA SÓC MARATONIÀ!!!
Per: Arcadi Alibés

LES 42 MARATONS DE L'ARCADI

El passat 27 de febrer vaig córrer a Sevilla la meva marató número 42. És, sens dubte, un número especial, que convida a la reflexió. Aquest article és un breu exercici de memòria a través de les 42 vegades que he completat els 42 quilòmetres i 195 metres. M'agradaria que servís per aquells corredors que encara no s'han atrevit a debutar en la distància màgica. A ells els voldria dir que, amb una preparació adequada, no cal tenir cap por per afrontar el repte i que, quan hagin completat per primera vegada una marató, ja hauran entrat per sempre dins d'aquesta meravellosa família internacional dels maratonians.

L'any 1983, quan en tenia 23, em va passar pel cap la idea d'anar a córrer la Marató de Nova York. Jo era una persona activa i esportista, però un complet desconeixedor del món de l'atletisme de fons. Jugava a futbol amb els amics, m'agradava anar en bicicleta i de tant en tant també sortia a córrer. Havia participat en alguna Cursa de la Mercè, del Corte Inglés o fins i tot la Jean Bouin open, però mai havia corregut més de 15 quilòmetres. Faltaven quatre o cinc mesos per a la cita i, per tant, tenia temps per posar-me en forma. Amb un rudimentari pla d'entrenament, tret de no sé quina revista, i amb l'ajuda del meu amic Xavier Dalmases, company de fatigues periodístiques, vaig descobrir la Carretera de les Aigües. Allà vaig preparar el meu debut en la distància, que va ser el 23 d'octubre del 83 a la mítica ciutat dels gratacels. Em vaig presentar a la sortida d'Staten Island sense haver corregut mai més enllà dels 20 quilòmetres. Estava espantat, però il.lusionat. Tot l'ambient que veia em feia pensar que seria capaç d'aconseguir el meu repte. Portava la samarreta quatribarrada de la Marató de Catalunya, que aquell any presentava Alfons Abellán, Rafa Garcia i Rafa Nogueras com equip oficial, a més de la Quima Casas en categoria femenina. Va ser com un somni. Plovia i gairebé feia fred, però la calor que donaven els milers d'espectadors durant tot el recorregut era el millor combustible per no aturar-se. Vaig anar molt bé fins al quilòmetre 25. A partir d'allà em va tocar patir. Quin remei!. De fet, ja m'ho imaginava, perquè el meu cos desconeixia què hi havia més enllà de les dues hores de córrer ininterrompudament. Els crits de la gent em van impedir aturar-me. Recordo que pensava: "no paris perquè no podràs engegar". La tàctica era anar lent, però sense deixar de córrer. I finalment, vaig arribar a la Tavern on the Green. Tots els mals em van desaparèixer en passar la milla 26. Les 385 iardes finals les vaig fer gairebé sprintant i amb llàgrimes als ulls. El temps oficial, 4 hores, 22 minuts i 21 segons. Això no tenia cap importància. Ja era un maratonià!!!!! La conclusió que vaig treure d'aquella primera marató va ser que mai més no ho tornaria a intentar sense una preparació més adequada. No volia tornar a patir tant. L'experiència dels anys m'ha fet veure que és molt difícil completar maratons sense patiment, però que la clau de tot és, lògicament, un entrenament idoni i, sobretot, no equivocar-se de ritme. La segona marató la vaig córrer un any i mig després a Londres. Tampoc no l'havia preparat gaire i només vaig aconseguir rebaixar 7 minutets la meva marca. Aquella vegada, però, recordo que vaig haver de caminar en algún moment. Em vaig tornar a dir que no valia la pena córrer maratons sense preparar-les bé i que, per tant, només hi tornaria quan realment tingués temps per entrenar-me com cal. Això no va ser fins l'any 87, que jo considero el meu autèntic punt de partida com a maratonià. Estabilitzat laboralment i ja amb 27 anys, vaig començar a entrar de ple en aquest món dels maratonians. Els entrenaments ja van ser més correctes i això es va traduir ràpidament en la manera de córrer les maratons i en les marques. Aquell any vaig córrer a la primavera a Barcelona, amb un temps de 3 hores i 26 minuts, a l'estiu a Hèlsinki, 3:23; a la tardor a Nova York, 3:14, i a punt d'entrar a l'hivern a Calvià, 3:02. Potser va ser una exageració córrer 4 maratons tan seguides, però l'eufòria per la millora de les marques em va convertir definitivament en un maratonià. Com és fàcil d'endavinar, aquesta millora em va posar davant d'un altre repte: trencar la barrera de les tres hores. Això, però, no va ser gens fàcil. Després de fer tres hores i tres minuts a la marató de Barcelona del 88, la que acabava davant de les Piscines Picornell, em vaig preparar a fons per baixar de tres hores a París. Evidentment, em vaig equivocar. Em vaig passar de forma i vaig experimentar per primera vegada el fracàs. Va fer un dia dolentíssim, amb una calor inusual per a l'època, fregant els 30 graus. Jo notava que no marxava i en el quilòmetre 4 ja vaig haver de desistir de portar el ritme que tenia previst. Cada vegada anava més lent i notava que les pulsacions m'anaven com si estés sprintant. Vaig optar per caminar i fins i tot vaig decidir abandonar. Estava, però, als afores de París, sense boques de metro ni cap taxi. La conclusió va ser acabar caminant. Vaig fer més de 5 hores, però el més important és que vaig completar la meva vuitena marató. Va ser una experiència inoblidable. Vaig experimentar el fracàs, però en el fons sabia que només havia estat un accident. Les circumstàncies, encara no sé ben bé quines, en van tenir la culpa. La barrera de les tres hores va caure en la següent marató, l'11 de desembre del 88 a Calvià. Vaig fer dues hores, 58 minuts i 29 segons. Ja estava fet. A partir d'aquí, ja podria córrer sense obsessionar-me amb el cronòmetre...Això, almenys, és el què vaig pensar en aquell moment, però en els cinc o sis anys següents vaig continuar entrenant per millorar i vaig aconseguir una millor marca de 2:53:06 a Sevilla l'any 94 als 34 anys, crec que la millor edat per als maratonians. També vaig arribar a fer una hora i 20 minuts a la mitja marató. En total he baixat 9 vegades de les tres hores, però he alternat les maratons "agonístiques", és a dir, disputades al límit de les meves possibilitats, amb les maratons "de turista", corregudes a ritme d'entrenament. Ara, als meus 40 anys, ja he decidit que només en corrreré d'aquestes últimes. És quan més es disfruta i menys es pateix. D'aquesta manera, crec que es poden córrer maratons tota la vida, sense cap limitació, mentre que si es volen fer sempre "a tope" només se'n poden fer un parell a l'any i el risc de lesionar-se i d'haver-ho de deixar prematurament és molt més gran. Córrer maratons "en plan turista" és, a més, molt més interessant. Jo he voltat mig món amb l'excusa de les maratons, com podeu comprovar en el requadre annex. Crec que la filosofia del maratonià popular ha de ser aquesta: un cop assolit un cert nivell, que a causa de l'edat ja és impossible de millorar, s'ha de gaudir del córrer per córrer, entrenant, això sí, d'una manera variada, però disputant les maratons a un ritme suau, que et permeti acabar-les sense que s'encengui la llum de la reserva. Només d'aquesta manera es pot ser maratonià durant tota la vida. Córrer maratons, a més, m'ha permès conèixer moltíssima gent. Algunes d'aquestes persones, que si no hagués estat un maratonià no hauria conegut mai, com el Joan Mas, el Carles Mira i el Domingo Catalán, s'han convertit per a mi més que en amics en autèntics germans. Ara, amb 42 maratons i uns 100 quilòmetres a l'esquena, no tinc pas la sensació d'haver acabat cap etapa. He arribat a una xifra màgica, però que m'esperona a continuar corrent. Espero d'aquí a uns anys publicar en aquesta mateixa revista un article sobre les meves primeres 100 maratons. Els qui encara no heu debutat a la distància, heu de perdre la por. Penseu que és molt més fàcil córrer una marató a un ritme més lent del què utilitzeu normalment per entrenar suau, que no pas disputar una mitja marató al límit de les vostres possibilitats. La prova d'això la vaig tenir quan vaig córrer els 100 quilòmetres de la Costa Brava l'any 92. Aquell dia vaig comprovar que, corrent a poques pulsacions, el cos humà pot resistir moltes més hores corrent del què mai hauríem pogut imaginar.

Arcadi Alibés