| Dra. Lourdes Sánchez Salvador L'esportista té sempre present el desig de la millora, de la superació continua, d'assolir noves fites dins la seva carrera esportiva. Per això una correcta pauta d'entrenament, amb un programa nutricional adequat, el manteniment d'un estat òptim de salut i la millora de les característiques psicològiques li són imprescindibles. Sovint, en aquest "anar més enllà" continu, l'esportista va a la recerca de noves pautes i nous sistemes, que de vegades li són oferts com elements "miraculosos", que prometen el tot per un no res... Es crea d'aquesta forma, una mena de "cultura popular" entre la gent que es dedica al món de l'esport, que atribueix a aquests factors, i en aquest cas parlarem de suplements farmacològics i de preparats nutricionals diversos, virtuts de les que, en la major part dels casos, careixen. Deixant de banda l'ús de substàncies dopants, proscrit i perseguit per les federacions esportives per raons obvies, cal destacar que l'ús de substàncies farmacològiques suposadament ergogèniques és molt estès entre la població esportiva. Però, què és una substància ergogènica? És aquella substància, no considerada doping, que pretén augmentar el rendiment esportiu de l'esportista. És ben segur que tothom que llegeixi aquestes línies ha sentit parlar de la carnitina, de l'inositol, o fins i tot, de substàncies tan quotidianes per a nosaltres, com poden ser la cafeïna (no considerada doping a dosis baixes) o el domèstic bicarbonat... Aquestes només són una petita mostra d'una gran quantitat de substàncies a les que se'ls ha atribuït un efecte beneficiós sobre el rendiment. La major part d'aquestes substàncies no són nocives, almenys a priori, per la salut (si més no, alguns d'ells, en persones concretes, poden produir efectes secundaris, com per exemple, el ging-seng, que pot produir insomni o taquicàrdies). Aquests compostos, suposadament, són capaços de actuar en aquesta millora per diferents vies: millorant el transport o l'arribada dels diferents nutrients al múscul, facilitant l'eliminació de les substàncies tòxiques de desfeta, ajudant a fer més lleugera la sensació de cansament o a retardar aquesta, o fins i tot disminuint els "cruiximents". I perquè repetim suposadament? La realitat és que, avui en dia, cap estudi seriós ha demostrat que cap d'aquestes substàncies sigui capaç, per ella mateixa, de millorar el rendiment esportiu d'una forma clara. Els estudis científics dels que disposem respecte a aquests productes estan fets, gairebé sempre, amb pocs individus, o exposen resultats d'aspectes molt selectius i marginals dels factors que poden estar implicats en el rendiment. Seria ingenu per la nostra part ignorar que, avui en dia, interessos comercials poden incidir en la més o menys fidedigna publicació dels resultats obtinguts. Tot això crea entre nosaltres, professionals de la Medicina de l'Esport, una actitud força escèptica al voltant d'aquestes "substàncies meravella". Els darrers estudis van orientats a l'ús de substàncies com la creatina (que sembla que pot tenir alguna utilitat en esports de potència o explosius, especialment per a certs esports d'equip, però encara està en debat) o dels antioxidants, camp obert que encara presenta moltes incògnites a resoldre en un futur. Davant dels compostos ergogènics caben doncs, tres opcions: - Considerar els productes ergogènics útils per a la millora del rendiment - Considerar-los inútils - Considerar que aquests productes, de forma empírica, i en determinats esportistes, poden ser útils (encara que només sigui per raons psicològiques). Donat que en Medicina no existeixen les veritats absolutes, i que l'autor d'aquestes línies és metge, em decanto per la tercera opció. I tu? Cas apart, i per aquesta raó no inclueixo dins el capítol de substàncies ergogèniques la utilització de suplements farmacològics, tant vitamínics com minerals, pràctica que, avui en dia, s'està realitzant en moltes ocasions de forma indiscriminada. Cal aclarir un concepte previ: la prescripció de suplements farmacològics només correspon al metge. Tan sols en cas de mancança d'alguna vitamina o d'algun mineral en concret, la suplementació és necessària i, llevat del ferro, trobar dèficits d'aquests nutrients en poblacions desenvolupades és molt difícil. El cas del ferro és un xic diferent, doncs nivells baixos en els dipòsits d'aquest mineral sí es troben amb certa freqüència en els esportistes, especialment en esports de fons, i en major número en dones. Però, la indicació o no de la suplementació amb ferro ha de derivar-se d'un estudi analític i d'una valoració mèdica. L'administració indiscriminada de ferro, sense que aquesta sigui necessària comporta riscs importants per a la salut. Una cosa similar succeeix amb la suplementació nutricional amb proteïnes, molt estesa en gimnasos o en esports de potència muscular. Una dieta equilibrada i adequada calòricament és suficient per a abastar al cos de les proteïnes que li són necessàries, i la suplementació es fa innecessària. I, al igual que quan parlàvem del ferro, un excés de proteïnes pot danyar el ronyó o , fins i tot, conduir a una deshidratació. La conclusió és clara: l'esportista ha de millorar amb la base d'un entrenament adaptat , una nutrició adient, un estat òptim de salut física i psíquica i un estímul constant, no confiant els seus resultats a substàncies "miraculoses". Dra. Lourdes Sánchez Salvador Metge especialista en Medicina de l'Educació Física i l'Esport UNITAT DE MEDICINA DE L'ESPORT HOSPITAL SANT PAU I STA. TECLA TARRAGONA |