MARATÓ DE BARCELONA - HISTORIAL

Marató de Barcelona any 1980

Palafrugell: un comentari previ

S’ha de dir, per ser coherents, que la marató de Barcelona de l’any 80 va ser la primera marató que es va celebrar a Barcelona, però va ser la continuïtat de les dues que s’havien fet a Palafrugell, una l’any 1978 i l’altre el 1979. Li cal doncs l’honor a aquest petit poble de l’Empordà d’haver estat el lloc on, tot i per imperatius – no es van poder fer a Barcelona ciutat per manca de permís- es va córrer per primera vegada en les nostres contrades una marató popular, creada i impulsada per en Ramon Oliu i l’entitat organitzadora que presidia: el que era llavors la Comissió Marathon Catalunya.

En la primera de Palafrugell van sortir 185 atletes i van acabar-la 138. La van guanyar, el nord-americà  Dave Patterson en homes, en un temps de 2h23’15, i la catalana Matilde Gómez en dones, que ho va fer en 3h55’33.

I amb aquesta marató es va posar en marxa el fenomen de les curses i maratons populars: una forma de practicar l’atletisme obviant els estadis, un lloc on fins llavors havia estat l’únic espai on era possible fer-ho.
 
En la segona, també a Palafrugell, el nombre d’inscrits és va elevar a 308, dels qual la van finalitzar 224. (Déu ni do els abandons que va experimentar la prova tant un any com l’altre, que cal atribuir-ho, al meu parer, a la manca llavors d’entrenaments específics. Tot estava per fer.). El guanyador va ser de nou Dave Patterson, (2h19’37) millorant amb quatre minuts el temps de l’any anterior; i també la Matilde Gómez va ser la guanyadora (3h18’48), rebaixant trenta set minuts la seva marca. 

Barcelona 1980

La marató va sortir de l’avinguda Maria Cristina, el mateix lloc d’on surt ara, per anar a trobar per la Carretera de la Bordeta  diversos pobles del Baix Llobregat (El Prat, Viladecans, Cornellà, Esplugues...), per entrar a Barcelona per la Diagonal, i seguir per Pau Claris, Via Laietana, Passeig de Colom i Paral·lel, fins de nou a l’arribada situada al mateix punt de la sortida.

Els de davant al passar pel Prat: Antentas, Franciso, Catalán...

La prova va aplegar 956 inscrits, i van acabar-la 716. Un 25% d’abandonaments, que demostrava que encara finalitzar una marató no estava a l’abast de tothom.

Dels arribats, 668 eren homes (un 97%) i les dones van ser 20 (un3%). Tots - excepte tres corredors que van trigar quatre o cinc minuts més -  dintre del límit de temps d’aquell any: 5 hores 30. 

La va guanyar l’anglès Don Faircloth en homes, en un temps de 2h19’42, i la Joaquima Casas en dones, en 3h09’53.

Tot i que va entrar en segon lloc, el triomfador de la marató d’aquell any va ser en Domingo Catalán (2h21’23), el mític corredor campió del món de 100 kms uns anys més tard. Era unatleta local molt volgut, que ja tenia molts seguidors i una certa anomenada en el món atlètic. La prova és que va ser portada d’una revista d’atletisme que s’editava llavors.

A més d’en Domingo Catalán - i també no cal dir-ho l’anglès que va guanyar – l’altra triomfadora d’aquesta primera marató a Barcelona va ser la gironina Joaquima Casas, la també mítica Quima Casas ara amb més de cent maratons acabades, que llavors portava menys d’un any fent atletisme.

Una curiositat: la inscripció de la marató costava 300 pessetes.


Portada de la revista Atletas amb l’entrada de Domingo Catalán a la meta

Marató de Barcelona any 1981

La marató de l’any 1981 va sortir, com la del 80, de l’avinguda Maria Cristina, per a, fent un recorregut similar anant a El Prat, tornar a Barcelona i acabar en aquest cas en l’estadi Serrahima.

El nombre d’inscrits (1.108) va pujar un 16% respecte a l’any anterior,  i els arribats (989), un 38% més, la qual cosa significa que el menor percentatge d’abandonaments, que van ser del 12% respecte del total, venia a dir que la gent ja s’entrenava més.

Ho confirmava també el fet de que la franja d’arribats entre el primer i les quatre hores: 64% del total l’any  anterior,  va ser del 75%. I una certa millora es va produir també en el percentatge dels que van baixar de les tres hores: un 14% l’any 80 i un 15% el del 81.

El guanyador va ser el britànic Martin Knapp en un temps de 2h18’56, i la guanyadora Iciar Martínez en 2h47’12.   

Martin Knapp va fer una bona marca per l’època – especialment magnifica per ell,  rebaixant en quatre minuts els temps que acostumava a fer -  i la de la madrilenya Iciar Martínez encara més. Va ser el millor temps del ranking femení d’aquell any a Espanya. Avui no tindrien gaire valor, però llavors, ambdues marques van ser molt comentades pels mitjans especialitzats i van tenir molt ressò en el món del córrer. 

Tan bons van ser els temps assolits en aquesta marató del 81, que la prova  va patir una certa polèmica orquestrada per la federació, que enfrontada amb la Comissió Marathon Catalunya, va posar en dubte la qualitat de la mesura dels 42,195 kms, i fins i tot va arribar a tractar d’invalidar-la. Menys mal que  sense èxit. Semblava com si l’esclat de l’atletisme popular que s’estava començant a produir sabes greu als que ocupaven les cadires federatives, i aquests els hi posaven tota mena de traves a aquells, fins al punt de programar campionats de Catalunya de 10.000 metres en pista el mateix dia en que es feia la marató.

Tampoc ajudava gaire la competència perquè en el primer número de la revista que editaven  els organitzadors de la marató de Madrid, figurava un interrogant en la distància de la Barcelona 81. Afortunadament, només va sortir una vegada.


La guanyadora Iciar Martínez, al pas de la mitja marató. Al seu costat, el primer de la dreta, José Maria Odriozola, quan encara no era president de l’Espanyola.

Marató de Barcelona any 1982        

La marató del 82 va sortir de davant de les fonts de Montjuïc,  i va acabar, com l’any anterior, al petit estadi Serrahima després d’anar al Baix Llobregat i tornar.

Va tenir 1.310 participants inscrits, un 18% més que un any abans,  i la van acabar 1.155, un 88% del total, amb un índex d’abandonaments normal (12%), que confirmava que, a diferència dels tres primers anys, ja no si posava qualsevol a córrer una marató si no estava entrenat.

La didàctica que en aquest sentit realitzava la entitat Marathon Catalunya, que llavors organitzava la prova, amb els seus membres anant arreu a fer xerrades per explicar a la gent el què s’havia de fer per preparar-la, començava a donar els seus fruits.

A propòsit d’això, els més veterans han de recordar que els que llavors teníem poca experiència, escoltàvem embadalits qualsevol cosa que ens diguessin els Oliu, Mates, Vancells, Antentas, Pesarrodona... i tants altres pioners, relacionada amb la marató. Érem com pàrvuls, fascinats per la mística que l’envoltava, i si ens haguessin dit que s’havia de córrer la marató descalç, per exemple, ho hauríem fet.

És difícil oblidar, en aquest sentit, els consells  d’en Francesc Mates – ex atleta del Barça - aquell any 1982  en una d’aquestes conferències:
 
“Si t’has preparat a consciència, si has fet com a mínim 60 o 70 quilòmetres setmanals, pots fer la marató. No et sobrepassis; no vulguis seguir al ritme d’altres, ja que si ho fas pots acabar llastimosament o no acabar. Si passes la mitja sencer, et servirà per convencer-te de que acabaràs la marató bé. Posa't vaselina abans de començar, i beu aigua a tots els avituallaments encara que no tinguis set. Després de la marató, per la tarda, fes una passejada, i durant dues o tres setmanes després, corre, però suau, tranquil, i si pot ser sobre herba”

El primer corredor que va arribar va ser el nord-americà Michael Pinocci, en el bon temps de 2h14’30, i la primera corredora la  portuguesa Rita Borralho en 2h46’58, que tampoc estava malament llavors.

Una curiositat, el segon classificat va ser el mateix corredor que havia guanyat dos anys abans. en Don Faircloth (2h20’48), i la segona classificada, també la que va guanyar llavors, la Quima Casas (2h55’17), que tot i que va millorar en quinze minuts el temps de l’any 80, no va poder amb la portuguesa, que tenia molt millor nivell.

Ambdues marques dels guanyadors van ser rècord de la prova. De fet, aquell any 1982 tot eren rècords  -és clar – : més inscrits que l’any anterior, més arribats, més estrangers, més bons temps dels primers, més gent als carrers animant (no gaires però), més voluntaris; fins i tot més obsequis a la bossa...

I parlant d’estadístiques, cal dir que d’igual manera que l’any passat respecte a l’anterior,  va millorar la qualitat dels temps dels participants: un 79% van fer menys de quatre hores, mentre que en el 81 ho van fer el 75%. Una menció a l’últim arribat, una dona en aquest cas, molt coneguda en el món del córrer llavors i ara, la Núria Ruiz, que va entrar en 5h25’41, uns minuts abans que es tanqués la prova, fixat en 5h30’00. 
 

Sortida de la marató de 1982

Marató de Barcelona any 1983       

La marató de l’any 1983 va fer història per una novetat que va establir i que amb els anys ha estat una norma determinant: va ser la primera marató del món -aviat està dit- en la qual es van fer controls de  dopatge. Mai s’havia fet, i per primera vegada es va fer a Barcelona: un total de deu atletes van passar-lo: els tres primers classificats, i set més escollits al atzar de entre tots els participants.

Més novetats: per primer any, a l’igual que en les grans maratons, per obrir la carrera és va fer servir  un cotxe elèctric –un medi de transport insòlit llavors (i també ara després de tants anys, s’ha de dir)-  per evitar que els gasos tòxics afectessin als corredors del davant.

També, i per primera vegada, la marató d’aquell any 1983 és va córrer totalment dins de la ciutat, sense sortir a cap població del voltant. El circuit va ser totalment urbà, i després dels impediments dels primers anys per part de l’administració a que se celebrés íntegrament pels carrers de la ciutat, va constituir tota una fita el aconseguir-ho.

El nou circuit va significar també una gran satisfacció per als corredors, que suposaven -ingenuament- que estarien sempre corrent envoltats de multitud de gent. Res més lluny de la realitat: en aquella època, veure uns paios corrent en calçotets pels carrers no mobilitzava a ningú. Tampoc ara gaire, s’ha de dir, però llavors, i tenint en compte que la sortida va ser a les vuit del matí, Barcelona era un desert. Únicament a l’arribada, això sí, que era a la Rambla, si van aplegar uns quants centenars d’animadors entre els familiars i els estrangers.

La de l’any 83 tenia un nou i bonic recorregut, però no és podia considerar una marató plana: se sortia de davant del monument a Colom, i, a grans trets, pel Paral·lel, Rondes, Passeig de Gràcia i Provença s'arrivaba al km 6 a l’avinguda Josep Tarradellas (llavors Infanta Carlota). Es pujava fins a la plaça Francesc Macià (no recordo si encara plaça Calvo Sotelo), i se seguia amunt tota la Diagonal fins a l’alçada del parc Cervantes. Després cap a la dreta per la carretera d’Esplugues i Passeig de la Bonanova fins la plaça del mateix nom on hi havia el km 15, el punt més alt de la prova. Nou quilòmetres de pujada i en total 125 metres sobre el nivell del mar.

Menys mal que baixàvem per Muntaner fins la Travessera de Gràcia; però després, unes altres pujades i baixades per anar a parar a dalt de tot de la Via Favencia,  que déu ni do.  Baixàvem per anar a trobar els barris de La Sagrera, el Clot, Sud-oest del Besòs, Poble Nou...i arribant a l’Arc de Triomf enfilar per Ronda de Sant Pere, Plaça Catalunya, i Rambla a
vall fins la meta, a la mateixa Rambla de Santa Mónica.   

Tot i no ser un recorregut gaire benigne, els primers van fer uns temps excel·lents. El danès Allan Zachariasen, que era qui tenia acreditat el millor temps de tots els participants, va fer 2h11’05, una marca de relleu internacional en aquell moment, que va ser durant quinze anys – fins el 1998 que va ser batuda pel marroquí Abdeslam Serrokh en 2h09’48- record de la prova. En Domingo Catalán, amb un magnífic temps de 2h17’46 va ser el primer atleta de l’Estat i cinquè de la general. Afegir també, que el guanyador de la marató de l’any 80, Donald Faircloth, va fer un minut i mig més que llavors i va quedar el dotzè.


El danès Zachariasen arribant a la meta

La ucraïnesa Anna Domoratskaya, amb 2h48’21 va ser la primera dona, aprofitant l’abandonament de la favorita, la portuguesa Rita Borrallo, guanyadora de l’any anteror. I com anècdota, cal destacar que la Quima Casas, la millor maratoniana catalana d’aquells anys, va quedar segona per tercer any consecutiu.

Segurament atrets els maratonians per l’atractiu que suposava córrer dins la ciutat, o perquè la marató de Barcelona començava a tenir prestigi, el nombre de participants va augmentar espectacularment vers l’any anterior. Dels 1.310 inscrits i 1.155 arribats del 82 es va passar a 1.879 i 1.773, és a dir un 43% i un 53% més respectivament.

De entre tots els arribats, s’ha d’esmentar un fet anecdòtic - les maratons n’estan sempre plenes- com és el que la van corre els tres alpinistes catalans que havien intentat pujar a l’Everest sense èxit el 14 d’octubre de 1982.

Sembla ser, pel que és va comentar llavors, que en no haver aconseguit pujar a la muntanya més alta del planeta, van decidir fer front a un altre repte com era el de córrer una marató.

I la van fer tots -el més conegut d’ells, l’Oscar Cadiach, en 4h22'27- , sense cap entrenament especial com també és va dir - tot i que això és dubtós perquè ja havien passat cinc mesos - aprofitant la forma que havien aconseguit preparant-se per a l’expedició a l’Everest. 

Com sigui, però, van acabar la marató. A l’igual que els altres 1.773 participants, un 53% més que l’any anterior com s’ha dit, que evidenciava que la marató de Barcelona s’estava desenvolupant amb molta força.

Trofeu pels guanyadors i estatueta per a tothom, d’idèntic diseny

Marató de Barcelona any 1984

Definitivament, a l’any 84, la marató de Barcelona havia arrelat de debò. Només cal veure les dades de la seva evolució des que es va crear fins aquell any:       

1978 Inscrits: 185, Arribats: 138
1979 Inscrits: 302, Arribats: 224
1980 Inscrits: 956, Arribats: 716
1981 Inscrits: 1.108, Arribats: 989
1982 Inscrits: 1.310, Arribats: 1.155
1983 Inscrits: 1.879, Arribats: 1.773
1984 Inscrits: 2.894, Arribats: 2.387

Crec que als elevats percentatges dels augments – espectacular el 54% més d’aquell 1984 sobre 1983 - hi va contribuir molt el gran nombre de corredors estrangers que cada vegada en major nombre s’hi apuntaven. Estimulats, segurament, pel fet que Barcelona havia estat nominada seu del Jocs Olímpics del 92 amb moltes possibilitats de ser escollida, volien conèixer-la. També els de la resta de l’Estat, però de guiris, cada any n’hi havia més.

La marató d’aquell 18 de març de 1984 la va guanyar un policia de Zuric, en Werner Meier, en 2h14’50.  No era un maratonià gaire conegut, de fet aquesta va ser la seva quarta experiència en la prova, però des del primer moment, tot sortint de l’avinguda Maria Cristina,  va anar davant, gairebé sòl, únicament acompanyat d’un altre corredor suís durant els tres primers quilòmetres. Tampoc era gaire jove: 35 anys, que venia a confirmar la teoria que llavors imperava respecte de que la millor edat per un maratonià era al voltant dels trenta-cinc.
En dones va guanyar l’anglesa Margaret Lockley amb un temps de 2h41’42, que va significar un nou rècord que va durar cinc anys. També era una atleta de certa edat: 38 anys, professora de física de professió, que a l’igual que el guanyador masculí, va millorar la seva marca.

Cal esmentar, en relació a aquest aspecte de l’edat dels maratonians, que concretament en aquesta marató del 84, a més dels guanyadors, hi van fer un extraordinari paper els atletes de casa, Rafa Garcia (quart classificat en un temps de 2h16’06), i Quima Casas, (segona en 2h45’32), de 35 i 38 anys respectivament.

El recorregut va ser exactament el mateix que l’any anterior, amb sortida davant del monument a Colom i arribada a la Rambla, aquest any amb una mica més de públic, tot s’ha de dir.

Un participant anònim (i amb barba de l’època), entra exultant a la meta,
en presència de Ramon Oliu

Els titulars dels diaris parlaven l’endemà de “Más de 220.000 personas  presenciaron el maratón popular aplaudiendo a los 3.000 atletas inscritos”. Òbviament, els periodistes volien contribuir a la marató amb els seus missatges, perquè, de cap manera van ser tants els espectadors. Què més haguéssim volgut nosaltres.

Parlant de titulars dels diaris, n’hi havia d’inefables: “Por las calles de Barcelona, los atletas dieron unas pinceladas de color y deporte a la ciudad” , o  “Un “novato” que trabaja 44 horas semanales como policía, se destacó a partir del primer metro de carrera y ganó el maratón”. Com sigui, però, l’important era que alguns mitjans ja començaven a dir alguna cosa d’una prova absolutament desconeguda per a molta gent.

Tot i així, no seria objectiu si no digués que un dels grans problemes, especialment aquell any, van ser els automobilistes. Un del mateixos diaris a que em referia, va dir que “...más de un corredor tuvo que detenerse y esperar la señal de algún urbano, preocupado de hacer circular con prontitud a los vehículos”. No sabien encara que eren els cotxes els que havien d’esperar la senyal del guàrdia. O no volien saber-ho.

El trànsit va ser doncs un punt negre, dintre de les múltiples millores que s’anaven assolin i que feien de la organització de la marató de Barcelona una referència. Per exemple, el començament de la prova, que va ser a les 9 del matí en lloc de les 8 de l’any anterior; l’augment d’animació: diables, gegants, cap-grossos, música...

...o la qualitat del simposi que es va realitzar el dia abans, on es tractava l’alimentació per a les curses de fons.

Ple de gom a gom el local on es va celebrar – no hi cabia ni una agulla – els corredors i corredores absorbíem els que ens deien els ponents, entre d’altres els metges Pere Pujol i Ramon Perecaula, atletes de renom com en Domingo Catalán  o en Rafa Nogueras, o el biòleg José Maria Odriozola, l’actual president de la federació espanyola d’atletisme, que l’endemà va participar en la marató acabant-la en un magnífic temps, per cert, de 2h39’50, a l’edat – tornem-hi – de 45 anys.

Un aspecte, per acabar, que va ser també molt significatiu aquell any i que demostrava el boom que s’estava produint, va estar que dels 1.000 corredors més que van fer la marató respecte de l’any 1983, la meitat van fer la marató per primera vegada. Això va fer que el percentatge d’arribats en mes de 4 hores – un 22% del total - fos especialment elevat per aquella època, però servia per a confirmar el caràcter eminentment popular que es volia que tingués la marató de Barcelona.

Marató de Barcelona any 1985

La primera dada que cal destacar de la marató de Barcelona de l’any 85, és la de que, curiosament, va tenir menys participants que la de l’any anterior. Concretament vuitanta-quatre inscrits menys (2.810 contra 2.894), tot i que catorze arribats més (2.401 vers 2.387). No són  gaire les diferències però sorprèn que la extraordinària progressió que havia experimentat al llarg dels set anys abans es paralitzes.

Les causes? La pregunta del milió (com és diu ara). Per a mi, la més significativa va ser que l’entitat organitzadora Marathon Catalunya havia perdut el seu carismàtic líder uns mesos abans, en acabar la marató del 84. Ramon Oliu havia retornat a Estats Units (va venir a Catalunya per a set anys per motius de feina, i per motius de feina va haver d’anar-se’n altra vegada), i les coses ja no van ser el mateix. Al menys en aquell primer any - i en el següent- la seva absència va ser determinant, en la meva opinió,  en quant al manteniment de l’evolució que portava la prova.

No obstant, les atencions al corredor – una característica de la qual se’n havia fet bandera – va continuar, i fins i tot va millorar. Per exemple, la que tenia veure amb l’ordre públic, que  aquest va ser substancialment millor que els precedents i que el trànsit no va significar cap gran problema.

Una cosa que potser també va influir a la menor participació va ser la substitució del circuit dels dos anys anteriors per un altre. Una malaurada circumstància, aquesta del canvi, sabut com és que al maratonià li agrada, com és lògic, repetir el mateix recorregut un any rera l’altre per poder mesurar-se els seus progressos. S’ha de dir que els canvis d’itinerari van ser molt freqüents durant aquella  dècada, segurament per imposicions administratives.

Com sigui, l’any 1985 vam sortir de davant de l’estació de França, i després de donar la volta a la ciutat amb una pujada contínua fins el km 24 a la Vall d’Hebrón -amb alguns carrers que en aquella època tenien llombardes, i patir un dia de fort vent, que ja se sap que bufa sempre en contra d’un -  vam anar baixant fins trobar el Parc de la Ciutadella, on estava l’arribada, un lloc esplèndid per a aquesta fi.

En aquesta marató, els guanyadors, i per primera vegada, van ser catalans: en Rafa Garcia i la Quima Casas. En Rafa , que en un temps de 2h18’16 va batre el seus adversaris després de l’abandonament al km 27 del favorit i vencedor de la marató del 83, el danès Zachariasen; i la Qima, que amb 2h48’01 va vèncer també a les corredores estrangeres que acreditaven millor marca que ella.

Tot i que amb un fort refredat i angines i haver arribat molt cansada, notant l’esforç de la marató del campionat d’Espanya que havia corregut feia poc, la Quima va aconseguir el seu segon triomf a la marató de Barcelona. Una marató que segons va dir a la premsa: “ Haig d’estar molt malament (va dir “fotuda” però van posar “malament”) per no prendre part en aquesta cursa”.

Una anècdota sobre el triomf de Rafa Garcia: com que feia fred i bufava el vent, per protegir-se, en Rafa es va posar una samarreta blanca damunt de la del seu club; en el moment de treure-se-la, a pocs metres de l’arribada, va esclatar una forta ovació del públic, no tant, va dir ell mateix, perquè entrava el guanyador, que no el coneixia gairebé ningú, sinó perquè el que ho feia... portava la samarreta del Barça!

Convé saber que en Rafa Garcia (tot i no ser conegut), havia estat un dels millors migfondistes de Catalunya en proves de pista, arribant a ser campió d’Espanya de 1.500. Va abandonar l’atletisme durant sis anys - ni més ni menys-  per tornar a la seva pràctica amb la marató. Tot un cas!

1. Rafa Garcia en el moment de la sortida, en el centre de la foto, amb samarreta blanca
   
   2) Entrant guanyador amb la samarreta del Barça
   
   
   

Marató de Barcelona any 1986

De nou, i per segon any consecutiu, la marató del 86 va tenir menys arribats que l’any anterior: 2.808 inscrits (el mateix nombre que el 85) i 2.152 arribats, que suposava 251 menys.

El cert és que a nosaltres, els corredors anònims, aquesta davallada no ens afectava perquè apreciàvem els serveis que rebíem. Tampoc semblava que als organitzadors els preocupes massa perquè sovint ens feien saber, i ens ho demostraven, que la seva opció era fer una marató popular de qualitat, i no pas un esdeveniment multitudinari. Sens dubte, hom notava que per damunt de tot, el més important era el corredor.  No era d’estranyar, per exemple, veure com tota la organització esperava  l’últim participant encara que hagués sobrepassat les 5 hores i mitja del temps límit, sense moure cap servei a l’arribada, ni tant sols una pancarta.

Sens dubte que tots plegats hauríem estat més contents amb més gent, i l’entitat Marathon Catalunya que organitzava la prova els primers, però s’ha de dir que mantenien un molt bon esperit,  i nosaltres reconeixíem  l’esforç amb que si dedicaven, sense guanyar ni un duro, per cert.

Malauradament, el circuit va canviar-se altre vegada, quasi segur amb l’objectiu d’entorpir al mínim el trànsit. Altra vegada els interessos dels automobilistes - que es queixaven amargament aquells diumenges de març-  van prevaler sobre els dels atletes. I tot i que encara es va celebrar totalment dintre de la ciutat – l’any següent ja no va ser així -  semblava com si els carrers haguessin estat escollits amb molta cura per emprenyar el menys possible.

La sortida va ser a les 11 del matí, (la televisió també manava), una hora bona per alguns, però nefasta pel gruix de la cursa, i no diguem pels darrers,  perquè tot i que era el 16 de març, va fer caloreta.

Vam sortir del Passeig Marítim  per anar a trobar el punt més alt situat ai km 16 a la Carretera d’Esplugues,  per baixar planejant per Gràcia, suportant com es podia l’empedrat llavors de la Travessera, i pujant una mica per la Sagrada Familia, i tornar a planejar i pujar una altra mica fins a Horta, per baixar definitivament, per arribar, de nou com l’any passat, al Parc de la Ciutadella.



El guanyador va ser el belga Frederik Vandervennet, un corredor molt menut, però amb potent gambada, que va fer un bon temps de 2h15’45. I la vencedora fou l’anglesa Deborah Heath, una dona també menuda, que va acabar amb 2h48’22. El segon home classificat va ser el català Balsera; en Rafa Garcia, el guanyador de l’any 85 va haver d’abandonar, esgotat, al km 31. I la segona dona, com no, una vegada més la Quima Casas. 

Tant el vencedor com la vencedora, i altres atletes estrangers que van participar, no eren maratonians de renom, cosa impossible d’aconseguir perquè els atletes d’alta volada demanaven uns fixos de sortida als quals  la nostra marató no podia aplegar-se segons semblava i es proclamava, raó per la qual a nivell internacional era una prova discreta. (Fins l’any següent no es va considerar seriosament la qüestió dels premis en metàl·lic per als primers).

En qualsevol cas, s’anava aconseguint un major ressò de la marató, com ho demostra que aquell any 1986 va ser televisada en directe durant una estona per primera vegada. I això, no cal dir  la il·lusió que ens va fer a tots, pensant que sortiríem per la tele. Ingènuament, perquè com sempre, els únics que van sortir van ser els de davant.

Una altra novetat, en aquest cas protagonitzada pels espectadors - qui sap si també per la influència de la televisió que havia retransmès feia uns mesos la marató de NovaYork, o perquè hi havia bastants estrangers a la Plaça Catalunya i a la Rambla, mirant-  era que molts d’ells animaven amb crits de Go, Go, Go!...

També feia il·lusió l’hora de sortida, perquè s’esperava major nombre d’espectadors, que sempre s’agraeix. I això si que va ser del cert – tampoc multituds com Nova York, no creieu – però hi va haver molta més gent que altres vegades al carrer. Era freqüent trobar-se aquell dia amb molts nens – i no tant nens-  especialment cap a l’arribada, que oferien la ma oberta al pas dels corredors per a que la toquessin.  Devien haver  vist per la tele que ho feien a la marató de Nova York, precisament, i de primer resultava simpàtic,  però cal dir que si es volia correspondre massa, s’acabava baldat.


El belga Frederik Vandervennet traspassant la meta al Parc de la Ciutadella


Marató de Barcelona any 1987

En aquells anys, i 1987 no va ser una excepció, ans al contrari, l’ajuntament posava molts entrebancs a la celebració de la marató per dins la ciutat. I una vegada més, ens van enviar molt lluny del centre: a  la Zona Franca en aquest cas, a partit del km vint-i-cinc.

Allà, al voltant de Mercabarna, per uns carrers que en lloc de noms tenen lletres i números -que encara els fan menys acollidors- i pel cinturó del Litoral, a tocar del cementiri de Cantunis, ens van fer córrer uns dotze quilòmetres dels de quasi el final de la prova. El lloc més desèrtic on un mortal (mai més ben dit) pot córrer una marató.

El cert és que era més plana que la dels anys anteriors. El punt més alt era de 45 metres a l’alçada del Serrahima sobre el nivell de la sortida, que va ser al Passeig Picasso al costat del Parc de la Ciutadella, on estava també l’arribada, però, de bon grat, hauríem preferit la pujada de la Diagonal abans que el paisatge erm i fúnebre que ens va tocar recórrer. Sempre es pot millorar, però crec que aquell circuit va passar a la història com el més malèfic de la marató de Barcelona.

Una altra cosa que ho va acabar d’arreglar (avui estic punyent, disculpeu-me, però es clar que aquests escrits tampoc volen ser una lloa poètica), va ser que la Guardia Urbana s’havia compromès a mantenir completament tancat el circuit durant 4 hores i mitja i prou. No cal dir la gràcia que els hi va fer a la munió de participants que anaven per la cua l’haver d’escoltar d’un senyor amb moto i gorra coses com aquesta: “El circuito se abre. Corre usted bajo su responsabilidad”

¡A sus ordenes!...

La prova la va guanyar el suec Paer Wallin en un bon temps de 2h13’59, i en dones, de nou i per segona vegada la Quima Casas, en 2h43’45, establint un nou rècord de Catalunya que ella mateixa havia aconseguit uns mesos abans a Calvià.


Quima Casas, un mite de la marató

Aquell any el nivell dels primers classificats va ser molt bo. Potser la raó està en que la marató de Barcelona va donar premis en metàl·lic per primera vegada -mig milió de pessetes pels guanyadors, home i dona, i altres quantitats si aconseguien rècord – però com sigui, la qualitat dels de davant va ser molt bona. Només cal dir que el desè, el català  Fernado Diaz,  que també es va emportar un premi de 10.000 pessetes, va fer 2h21, una cosa que avui és difícil que passi en les maratons del  nostre país i en moltes d’altres. 

Una altra cosa que demostra l’esmentat nivell: el suec Wallin va doblar. Va fer exactament el mateix temps en la en la primera mitja de la prova que en segona (1h07, i 1h06’59). I el segon, l’anglès Steve Brace, que va acabar la marató en 34 segons més que el primer, també quasi va doblar (1h07, i 1h07’33). 

Si van inscriure 2.930 atletes i en van arribar 2.443. En conjunt, es pot dir que durant els anys del 85 al 87 semblava que la marató havia tocat sostre en quant a participació. Després no va ser així, però en aquells tres anys si. En aquest aspecte i a diferència d’altres maratons d’arreu, s’estava perdent pistonada.
Res a veure amb aspectes relacionats amb atencions als corredors i difusió de la marató per part del que llavors feia l’entitat Marathon Catalunya. Per posar un exemple, cada any era millor el simposi del dia abans, que tot i que en bona mida estava realitzat per metges, hi havia també ponents que eren atletes.

Aquell any 1987 va venir en Moracho l l’Abascal a parlar, dos monstres de l’atletisme de l’època, que ens deixaven a tots amb la boca oberta al saber, tot i que no eren maratonians, dels seus entrenaments de matí i tarda.

1) Cartell de la marató’87. 2) Estatueta al·legòrica, que en petit, però idèntica als trofeus dels primers,
rebien tots els participants a l’arribada 

Marató de Barcelona any 1988

La marató de l’any 88 va significar un trencament respecte a l’estancament dels últims tres anys abans pel que fa al nombre de participants.

Dels 2.930 inscrits de l’any 87 és va passar a 3.250. I també en els arribats: de 2.443 a 2.653. Aquest onze per cent i nou per cent respectivament  va ser una gran notícia, perquè és vulgui o no, dels aspectes fonamentals d’una marató en destaca el de la seva participació. I això va anar força bé.

L’altre aspecte que en destaca és el circuit, i aquí s’ha de dir que, una vegada més, el recorregut -que com de costum va tornar a ser un altre diferent- no va ser massa bo, per dir-ho suaument.

La sortida i, ai!, l’arribada, va ser a la recta de l’estadi de Montjuïc.

No sé si se sabia llavors que la marató de l’Olimpíada del 92 s’havia d’acabar a l’estadi i es volia fer una mena d’assaig, però el cert és que la pujada dels darrers dos quilòmetres – després de dues: per anar a Horta al voltant del km 20 la primera, i per pujar pel carrer Muntaner fins la Bonanova en el 28 – no va ser gaire gratificant. 

Per més que s’havia dit en alguns diaris que aquella era “una maratón con sabor olímpico”, a la majoria se’ls (se’ns) va fer etern el camí des de la Plaça Espanya fins l’arribada a dalt de tot, a tocar de l’estadi, davant de les piscines Picornell.

I ja que parlem de diaris, aquell any ja van ser més curosos que anys abans al estimar el nombre d’espectadors animant als carrers de la ciutat. Parlaven de 100.000, bastant menys de la meitat que els que van aventurar el 1984, però tot i així, encara em semblen molts.

Al considerar la bondat o no d’un circuit  de marató sempre depèn de com t’ha anat. Per exemple el guanyador, el català Fernando Diaz - un atleta de molt bon nivell i sempre molt proper als populars, mecànic de Renfe - que va fer 2h19’58, va dir a la premsa “ ... és un recorregut que m’ha agradat molt. No és propici per fer bones marques perquè els dos quilòmetres finals de pujada són molt durs, però crec que és un recorregut que invita a guanyar”.

El segon classificat, el madrileny Ricardo Alguacil, que va arribar tan sols a tres segons de Diaz, tenia una opinió diferent:  “...el recorregut és molt dur. Aquí serà impossible fer bones marques. Jo demanaria que d’aquí als Jocs pensin a suavitzar el circuit”.

Tampoc li deuria semblar malament a la guanyadora, la britànica Deborah Heath –vencedora també el 1986 – que en un temps de 2h 45’35 li va treure deu minuts a la gallega Esther Pedrosa (2h55’16). Tercera, a dotze segons,  va ser l’escocesa Leslie Watson, una atractiva maratoniana assídua a la marató de Barcelona, que, pintada com una vampiresa, corria sempre envoltada de desenes de corredors, que segurament ho feien  per sortir a les fotos dels diaris de l’endemà.

I parlant de dones, el nombre de les que van participar en aquesta marató van ser 103, quasi un 4% del total d’arribats.

S’escau, a propòsit i per informació, veure la progressió any rera any de les dones que s’incorporaven a la marató de casa nostra, una prova que els havia estat prohibida córrer en les olimpíades fins quatre anys abans.

1985:  70 dones arribades (2,9% del total)
1986:  79 dones arribades (3,7% del total)
1987:  93 dones arribades (3,8% del total)

1988: 103 dones arribades (3,9% del total)

C

1) Per la maleïda pujada, molts arribaven caminant... 2) Altres fets pols... 3) Però, alguns, eufòrics...

Marató de Barcelona any 1989

La de l’any 89 va ser una marató que va tenir, per enèsima vegada,  un altre circuit diferent al dels anys anteriors. Però aquest cop estava més que justificat. Les crítiques per part dels corredors dels dos terribles punts de l’any 88: pujada del carrer Muntaner i pujada del final fins les Picornell van ser molt nombroses. I si l’hi afegim els mals temps que va fer tothom (el del guanyador va ser el pitjor de totes les maratons corregudes a Barcelona fins llavors) una cosa i l’altra van servir per a que l’organització pensés en canviar-lo.

La sortida va ser al carrer Tarragona, aproximadament on ara hi ha el km 9 de la marató actual, per anar a trobar la Zona Franca i retornar per Gran Via, baixar per la Rambla i anar als barris del  Poble Nou, Horta, Sagrada Família..., i pel carrer Córcega fins al Passeig de Gràcia...  I tot i que s’havia de pujar des d’allí fins al cap de munt de la Diagonal en el darrer tram de la cursa  -els sis quilòmetres que van del 31 al 37 – per agafar el barri de Sants després i baixar fins l’arribada a la part de dalt del  Parc de l’Espanya Industrial, el nou recorregut era molt més suau que el del 88 i va complaure força a gairebé tothom.


Moments després de la sortida en direcció a Plaça Espanya, en un carrer Tarragona molt diferent a l’actual

Com que tot, però, no pot ser bonic, la marató d’aquell any va tenir un límit de temps molt restringit: 4 hores i mitja. Una mesura imposada per les autoritats de Tràfic, que com que eren els que obrien i tancaven els carrers tenien la paella pel mànec, i ningú, és de suposar,  no va poder-hi fer res. Un pas enrera en aquest aspecte, perquè els que sobrepassaven els temps de pas d’aquest límit corrien sota la seva responsabilitat. Menys mal,  però, que els organitzadors, com sempre, atents als interessos dels autèntics protagonistes que eren els corredors, estaven a l’arribada per esperar al darrer malgrat hagués fet més del temps reglamentat, per considerar-lo participant i donar-li estatueta, bossa i diploma com al primer.

Els prolegòmens d’aquella marató de l’any 89 va estar envoltada d’un assumpte que tenia a veure més amb la política que no pas amb l’esport, que val la pena explicar. Hi participava en Domingo Catalán - un atleta molt estimat per tothom - que estava sancionat per la federació espanyola per qüestions polítiques a l’haver corregut dies abans a Sud-Africa sense autorització.  Ho deia l’Arcadi Alibés en la seva crònica com a director de la revista Marathon d’aquella època, de la qual, amb el seu permís,  em permeto extreure-ho.

“La dotzena edició de la Marató Catalunya va ser una edició especial. Diverses circumstàncies van contribuir a que la prova  no passés a la història com una cursa més. D’entrada, l’afer Domingo Catalán, que havia aixecat tota mena de comentaris els dies anteriors, va originar un ambient molt particular a la sortida. Els atletes, la gran majoria dels atletes estaven amb el "Mingo”, i molts van decidir córrer amb diverses inscripcions a l’esquena en favor de Catalán i en contra de José Maria Odriozola. Però també van fer acte de presència a la sortida alguns membres del grup d’Acció Antiappartheid, que van voler manifestar amb algunes pancartes el seu desacord a la participació de Catalán a la Marató, encara  que fos sense dorsal”

Com sigui, en Domingo Catalán, campió i recordman del món dels 100 kms que era llavors, va sortir, i encara que no va entrar a meta, es va mantenir sempre entre els primers, i segurament deuria ser l’atleta més aplaudit del recorregut. Potser més i tot que el que va guanyar, el nord-americà Doug Kurtis, que va traspassar la línia d'arribada en 2h16’37 en un final molt igualat, perquè el segon classificat, Tommy Hughes, i el tercer, Patrick Joannes, van fer 2h 16’43 i 2h16’57 respectivament.

La belga Martine Van der Gehutche va ser la vencedora amb un magnífic temps de 2h37’41 i va batre el rècord femení de la prova. La segona va ser la britànica Deborah Heath que va entrar amb 2h41’48, i la tercera la catalana Elisenda Pucurull  (la meva filla) amb 2h42’39.

En aquesta ocasió, el nombre de participants va ser pràcticament el mateix que l’any anterior: Inscrits 3.300, que representava un 1,5% més, i arribats: 2.656, tres atletes més.

En qualsevol cas, però, es va incrementar el nombre de corredores de manera substancial (139 arribades contra 103 del 88, que significava un 35% més), passant a representar un 5,2% del total de participants versus el 3,9% de l’any anterior.

Una altra dada va ser el de la millora respecte de l’any 88 de la mitjana de temps dels atletes arribats. Aquesta era una tendència  que es produïa sovint i que venia a demostrar que la gent s’entrenava cada vegada més i millor per participar en la marató, que només es trencava quan el circuit era dolent, com havia estat el del 88. Aquell 89 la diferència de la  mitjana va ser de quasi tres minuts: 3h28’19 contra 3h31’01 en el 88.

Una dada més, aquesta referida als esforçats que van arribar últims. Més enllà de les 4hores i mitja que era el límit de temps, van arribar 12 atletes, el darrer de tots, Jean Louis Combas, en 5h’20.00.



Doug Curtis entrant guanyador

Marató de Barcelona any 1990

Conegut com era el que havia de ser el circuit per a la marató olímpica de dos anys després, en la de l’any 90 es va voler fer el mateix: sortida a Mataró i arribada a l’estadi de Montjuïc.

Va ser una bona pensada. Malgrat que la pujada final no és – no cal dir-ho – de pa sucat amb oli i sucre, aquell recorregut va ser molt celebrat. Entrar a l’estadi corrent una marató significava un gran atractiu per tothom, excepte potser per als atletes d’elit que els impedia fer una bona marca,

El que la sortida estigués tan lluny podia a priori significar un inconvenient per la gran quantitat d’atletes que es tenien de desplaçar de Barcelona ciutat, a més dels familiars, però no va ser així: tot va funcionar extraordinàriament bé. Els organitzadors posaven a disposició uns trens especials per als corredors que sortíem de Sants, i ens deixaven a l’estació de Mataró, per des d’allí pujar caminant –anava molt bé l’estirada de cames – fins la sortida, que estava situada al costat del Parc Central, al mateix lloc, des d’on surt ara la mitja marató.


Sortida de la marató BCN’90 a Mataró

A propòsit dels organitzadors: no voldria que les crítiques que he fet en els escrits de les maratons anteriors sobre els circuits i els seriosos problemes de trànsit s’interpretés com un judici a la feina que feien des de Marathon Catalunya que era l’entitat que organitzava la marató. Tot al contrari. La responsabilitat d’aquests aspectes no pertanyia a ells, sinó a l’ajuntament de llavors, que considerava – res a veure amb la situació actual – que la marató era un incordi pee als ciutadans. Vull fer-ho constar, per a manifestar que l’esforç dels membres de MC d’aquella època, hereus del llegat que els havia transmès en Ramon Oliu, era superb, i reiteradament elogiat pels corredors. 

Es va sortir doncs del Parc Central, que està dalt de Mataró,  a les 10,45. Una mica tard, però ja se sap que la tele mana. Els primers quilòmetres fins arribar la carretera del litoral eren de baixada i convenia no deixar-se portat per l’eufòria, donat els aplaudiments de la gran quantitat d’espectadors que hi havia en aquell tram. També hi havia força gent animant al passar pels pobles de la costa: Vilassar, Premià, Badalona, Sant Adrià...Finalment s’arribava a Barcelona entrant pel carrer Guipúscoa, i anant pel barri del Poble Nou anar a buscar -a grans trets- el Passeig de Colom, Paral·lel, Lleida,  Les Fonts, edifici de l’Inef, Palau Sant Jordi...i entrar a l’estadi de Montjuïc.

La participació d’aquell any va ser una mica més alta que la de l’any anterior: 3.349 inscrits i 2.832  arribats versus 3.300 i 2.656, i cal destacar   -cosa curiosa-  que el percentatge d’abandonaments (15%) va ser molt menor que el del 89 (20%), tot i tenir una arribada més difícil i haver sortit  en una hora que podia influir a deixar-ho estar a mitja cursa. (Clar que: com torna a casa un quan està a Vilassar o a Montgat?)

El guanyador va ser el danès Allan Zachariasen, que ja ho havia estat l’any 83. L’any 90 va fer un temps pitjor (2h16’30) al de set abans on va obtenir el rècord de la prova, però tenint en compte el desnivell que hi ha des del Paral·lel fins l’Estadi tampoc està malament...!.

Segon va ser el mexicà Castillo, amb quasi dos minuts més (2h18’43), i en dones, la vencedora va ser l’Elisenda Pucurull (cal dir, la meva filla?) que va entrar en 2h43’11. La segona dona va ser la gallega Esther Pedrosa (2h43’48), que dos anys abans havia fet també segon lloc amb dotze minuts més.   


Arribada a l’Estadi de la guanyadora, emocionada.

Marató de Barcelona any 1991

L’any 1991 es va tornar a fer el mateix recorregut de l’any 90.

Eureka!, que deia no sé qui, perquè el canvi d’itinerari de la marató nostra havia estat una constant que perjudicava molt a la prova, i semblava que per fi s’hagués trobat l’idoni, malgrat la pujadeta dels tres quilòmetres finals fins l’estadi de Montjuïc.

Era per altra banda el recorregut que és deia que havia de servir  per a la marató de l’Olimpíada de l’any següent (va esser així tot i que amb alguna variació) i això l’hi afegia un plus extra d’atractiu.

Sortida doncs de Matarò, aquell any a les 10,30, un quart d’hora abans que l’anterior, que tampoc és gran cosa però s’agraeix per la caloreta que pateixen per culpa de la tele els que fan més de 3 hores i mitja, que són la majoria...

Extraordinària animació pels pobles de la costa, com l’any passat, Cabrera, Vilassar, Premià, Masnou, Montgat, i també com l’any passat un se’n adona, renoi,  del gran i llarga que és Badalona - on hi havia l’indicador de la mitja -, Sant Adrià...i no diguem  Barcelona.

S’havia de córrer depresseta, perquè donaven 4 hores i mitja i no fos cas... Però no: els voluntaris, els avituallaments, els metges, els que et donaven l’estatueta a l’arribada, tothom, impertèrrits, restaven esperant al darrer atleta, prescindint de les ordenances municipals (és diu així?) que tancaven el circuit amb una curiosa puntualitat germànica.

Allò de que els que fan més de 3 hores i mitja són la majoria, vegem-ho: els arribats totals van ser 2.890, dels quals el 60% van fer més de 3,30. Aquesta dada, per a mi una bona nova,  contrastava molt amb la d’anys enrera – en el 1983 va ser el 47% - i venia a confirmar que cada vegada existien més nous corredors i corredores que volien participar en una marató, prescindint, en bona mida, de “fer un temps bo”.

Posats a parlar de dades, l’increment d’arribats respecte de l’any anterior va ser del 2%, i el de les dones, que sempre cal considerar-lo perquè marquen una tendència molt estimulant, va ser del 15%.

Aquell any es va repetir l’experiència d’un any abans, que consistia en una cursa infantil per a nens i adolescents,  de 8 a 17 anys  (l’edat en la qual ja es podia fer una marató sencera eren els 18), amb premis per categories i tot. Li deien la Mini Marathon i es realitzava per l’Anella Olímpica, sortint i arribant de l’Estadi i fent un recorregut d’uns 4,3 quilòmetres, mentre els grans estàvem pel Maresme.

El primer de la marató (dels grans) en arribar va ser un japonès, Kasid Nishimoto, que ho va fer en 2h16’32 – curiosament dos segons més que el temps de l’Allan Zachariasen l’any anterior (i és que els japonesos ja se sap que són mol metòdics...!)- , i el segon va ser l’algerià Sid Ali Sahri en 2h17’11. En dones va guanyar també una japonesa, de nom Satoe Minegishi, amb 2h38’37, i segona va ser una catalana, l’Elisenda Pucurull, amb 2h42’27.

Una dada més: tot i que el temps límit va ser de 4 hores i mitja, van ser molts atletes els que van sobrepassar-lo, concretament 261. Una clara demostració de la saludable tendència que tenim els maratonians, i els autòctons encara més, a la desobediència civil.

El darrer home d’aquests indisciplinats va ser en Juan Soler (5h59’20), i la darrera dona la veterana Pepa Pont (5h55’54), que recordo que era diabètica, per cert. Deia, i segurament tenia raó, que corria maratons als seus 60 i pico anys perquè l’ajudava a controlar el sucre.

1) Mini Marathon 1991 2) El japonesos guanyadors, en presència del llavors alcalde Maragall


Marató de Barcelona any 1992

La marató de l’any 92 no va ser una marató més. Es va celebrar el 15 de març, només quatre mesos i mig abans de la de l’Olimpíada, i la llegenda que conté la seva marató era, per sí mateix, un incentiu molt important per fer-la o tractar de fer-la.

Si van inscriure 6.586 corredors, i van acabar ni més ni menys que el doble de l’any anterior. Amb això està dit tot.

El fet que n’hi hagués 1.593 d’ells que no havien participat mai en cap marató – un 28%, és a dir, un nombre insòlit - podia  semblar que molts s’havien inscrit atrets pel mite, i sense la preparació necessària. Però no va estar així. Els arribats van ser 5.694, la qual cosa vol dir que no van abandonar gaires més dels previstos. Millor dit, el percentatge d’abandonaments – un 13% - va ser inferior al de les maratons dels dos anys anteriors, corregudes sobre el mateix circuit: sortida de Mataró i arribada a l’Estadi de Montjuïc.


Sortida

Gran dia per a la marató de Barcelona la d’aquell any. Les dades respecte de l’any anterior i l’altre eren en tots els aspectes aclaparadorament positives. Val la pena resumir-les:

                              1992              1991              1990
Inscripcions:              6.586             3.452             3.349
Arribats:                    5.694             2.890            2.836
% vs any anterior:     + 97%            + 2%              + 7%

Homes:                     5.338              2.760           2.723
Dones:                          356                 130              113

% abandonaments:      13%              16%             15%

Mitjana de temps:    3h44’06         3h41’06         3h40’39

1ª marató correguda: 1.593              781            ----   

Catalunya vs total:      2.396  (42%)   1.828  (63%)  ----      
Resta Estat espanyol:1.428  (25%)       250  ( 9%)   ----
Estranger:                  1.870 (33%)        812 (28%) ----

Mitjana d’edat homes:    40                    40             ----
Mitjana d’edat dones:     39                    39             ----

A propòsit de la gran quantitat de maratonians nous d’aquell any i el baix percentatge dels que van plegar,  les males llengües van deixar anar el rumor d’haver vist a molts agafar el metro,  amb dorsal i tot,  per sortir a la plaça Espanya i entrar a la meta.  No puc confirmar si el rumor era veritat perquè no ho vaig veure, tot i que ho vaig llegir. Ja sabeu: les trampes a la marató no són noves. I poder dir  l’endemà als amics  de la feina haver participat en la marató “olímpica” i haver fet un temps de X (com si els amics - que immediatament li preguntaven quan havia fet el primer -  salpiquessin de que va això dels temps de la marató!), no té preu.

Amb tot, amb tramposos o sense, això és pura anècdota, perquè el més important és que la marató d’aquell any 92 va aconseguir un salt en les xifres de participació insospitades.

He dit abans que el circuit va ser el mateix que els dels dos anys abans. Bé, exactament igual no era: es va sortir de l’esplanada de davant de l’estació de Mataró, en plena carretera, en lloc de des de dalt de la ciutat, i els quilòmetres finals van ser per dintre del Parc Forestier de Montjuïc, fent un recorregut més llarg que el dels anys 90 i 91per la muntanya, per atenuar la pujada  final.

S’ha de dir que, això darrer, l’Itinerari Forestier com se’l va anomenar, va ser un encert. Al ser més llarga, la pujada a l’Estadi no era tant directa. Per il·lustrar-ho em permeto extreure de la revista Marathon d’aquell any -la font de la qual m’estic nodrint bàsicament per activar la memòria i donar-vos la tabarra- la síntesi d’algunes frases d’un magnífic escrit sobre aquella nova part final, realitzat per en Joaquim (desconec el cognom), un dels arquitectes que el va dissenyar.


“L’itinerari Forestier neix en el sí del parc, superat el quilòmetre 38 de la marató, quan revoltat el teatre Grec s’enfila de debò vers la Font del Gat. Un trencall a la dreta, discret, humil i costerut, obra la porta a l’aventura. De cop i volta copsem un canvi d’escala, mesures i conceptes; fins ara la cursa havia transcorregut entre grans espais, a cel obert (per la carretera de la costa passant pels pobles de Vilassar, Premià, etc), o encaixada per avingudes i carrers més o menys amples (Badalona, Sant Adrià i Barcelona), sempre a mida dels cotxes. Ara, de sobte, entrem en un espai intimista, on l’home, l’atleta serà l’únic protagonista.”

I era veritat, el bosc de Montjuïc per on ens vam endinsar, desconegut per a la majoria, va fer molt més suportable els 4 quilòmetres finals que els 2 i escaig d’un i dos anys abans.


El que anuncia els 40 és sempre un magnífic indicador. Aquest en l’entorn de la Fuxarda

El guanyador va ser John Burra de Tanzània, amb el bon temps de 2h12’46, seguit del atleta de Lleó, Rodrigo Gavela en 2h14’27, que es va proclamar campió d’Espanya  (aquella marató del 92 va ser campionat estatal), i del japonès Tsurusaki Kenichi, tercer en 2h15’19.

En categoria femenina la txecoslovaca Monica Estarvoska es va imposar amb en el magnífic  temps de 2h34’07 que va significar un nou rècord de la prova. Segona i campiona d’Espanya va ser l’atleta de Palència, Ana Isabel Alonso, i tercera la catalana Maria Luisa Muñoz.

Alguna dada més: Primer la menys bona: el preu de la inscripció va ser de 2.000 pessetes si t’apuntaves abans del 15 de febrer. Si ho feies després, 3.500. Per acabar, la bona: aquell any es va a tornar a disposar d’un límit de 5 hores.

Marató de Barcelona any 1993

Aquest apunt de l’any 93 vull començar-lo, a diferència del que seria normal, parlant del darrer corredor que va creuar la línia d’arribada. Vull fer-ho perquè observo, revisant la classificació, que aquest atleta, de nom Juan Soler Barraquer, també va quedar últim en la mateixa marató de dos anys abans. No sé qui és, i òbviament no és conegut en el món atlètic, però la seva gesta – ja se sap que en la marató tothom és vencedor - be és mereix una menció en aquest modest historial.

He tingut interès en veure els seus resultats d’altres anys i val la pena saber-los: apareix en el 1990 acabant-la en 4h31’03 deixant tres-cents corredors al darrera seu; l’any següent queda últim i triga quasi una hora i mitja més (5h59’20); no li afecta – ja he dit que no el conec, però ho suposo -  i el 1993 torna a fer-la (6h00’32) i torna a quedar últim. Per treure’s el barret!

En una altra dimensió, els tres primers classificats van fer els temps següents:

1. Volmir Herbstrith: 2h13’25
2. Francisco Villameriel: 2h16’58
3. Benito Ojeda: 2h17’50

I les tres primeres dones:

1. Emma Scaunich: 2h36’16 
2. Marina Prat: 2h48’32
3. Irina Rouban: 2h49’46

El vencedor, un brasiler que havia estat residint a Barcelona molts mesos abans de la prova, s’entrenava uns 300 quilòmetres a la setmana, segons deia, corrent pels carrers de la ciutat i per la carretera de les Aigües. Havia fins i tot corregut la Cursa de El Corte Inglès de l’any abans.

Ja se sap, es tenen dies, perquè el favorit, que no era el brasiler sinó el kenyà Gabriel Kamau, que tenia 2h10 en marató i 1h02 en mitja, i havia guanyat moltes maratons  (Chicago, Los Angeles, Pittsburbg, Charlotte, Montreal...), va quedar el novè (2h 22), a set minuts d’aquell. Seria perquè a diferència d’ell, el nombre de quilòmetres setmanals del kenyà eren, també segons deia, només d’un màxim de150?

Definitivament es tenen dies. Perquè en canvi l’Emma Scaunich, que també era una corredora  de molt nivell, havia corregut un any abans la marató olímpica del 92 classificant-se en l’11è lloc - que està molt bé –  però en un temps deu minuts pitjor que el que va fer aquell 14 de març del 93 que va entrar vencedora.

El recorregut va ser el mateix dels darrers anys: Mataró – Estadi de Montjuïc, tot i que la sortida es va tornar a fer des del Parc Central de dalt de la població, en lloc de des de la carretera, a baix, com havia estat l’any 92.


A punt del tret de sortida, tothom amb el crono a punt

Aquell diumenge va ser un dia d’una forta humitat i amb pluja. Tot i així, els temps d’arribada van ser bastant bons, no tan sols els dels primes sinó els de la majoria: la mitjana va ser de 3h38’31, cinc i mig minuts menys que la d’un any abans.

Una cosa que, com ara, cada any era molt celebrada: la disponibilitat d’unes llebres (pràctics li deien llavors) que portaven uns indicadors amb els temps en que acabarien la marató, per ajudar als que volguessin seguir-los. Aquell any, una d’aquelles llebres era l’Arcadi Alibés, que duia un cartell a l’esquena que deia “Si vols fer 3.30 vine amb mi”.


L’Arcadi Alibés (428) amb una bona colla al seu voltant

En quant a la participació, va resultar molt xocant la davallada d’atletes respecte de l’any anterior. Cal tenir en compte que el 92 tenia l’efecte Olimpíada, però tot i així, va ser sorprenent que s’inscrivissin menys de la meitat :3.106 contra 6.586, i arribessin 2.637 contra 5.694. I més encara que no tant sols els uns com els altres fossin menys que els de l’any olímpic, sinó també que els del tres anys abans.

Es van donar cinc hores per acabar-la; oficialment perquè per damunt d’aquest temps van entrar trenta tres atletes (entre ells el que han estat glossat al principi).

Marató de Barcelona any 1994

La marató del 94 va servir per “descobrir” un nou valor, el català Benito Ojeda, que la va guanyar essent la segona vegada que corria la prova després d’haver quedat ja tercer l’any anterior, i qui des de llavors és una referència  en el món maratonià del nostre país.

Va fer-ho amb total autoritat perquè des del moment de la sortida va anar al davant, una cosa – no cal dir-ho - especialment difícil en una prova com la marató. Va cobrir la distància en un temps de 2h15’14, amb més de dos minuts d’avantatge respecte del segon, el portuguès Domingo Neves, i de més de tres del rus Kolesnikov.

Cada maratonià té la seva manera d’entrenar-se, i en aquest sentit, crec que pot ser interessant saber com ho feia en Benito Ojeda. Reprodueixo el que va explicar dies després en una entrevista que li va fer Rafa Nogueras en la revista 42,195 de l’època,

Parlem-ne, de I'entrenament.  ¿Quantes vegades t'entrenes per setmana i quin entrenament fas?
- Crec que el meu entrenament és bastant particular comparat amb el dels altres maratonians. M'entreno dues vegades al dia i no faig llargues distancies. Per aquesta marató, només un dia vaig fer 28 quilometres, i els altres dies no vaig passar mai de 20. El que passa és que com que
m'entreno al matí i a la tarda, puc fer 170 quilometres per setmana i això és el que m'ha donat el fonament per a poder acabar la marató.

-¿A que dones més importància i com diversifiques l'entrenament?
- Al matí acostumo a córrer prop de 15 o 16 quilometres de cursa continuada. Un o dos cops per setmana faig un circuit de reforç o bé una cursa per la platja, i dos o tres dies faig interval o entrenament fraccionat, segons tingui o no competició el diumenge.
 

Benito Ojeda, amb el dorsal 8, va anar al cap d’avant des del moment de la sortida

En dones va guanyar la russa Marina Ivanova en 2h40’30, seguida de l’italiana Manzone a nou minuts, i la catalana Marina Prat a deu. (A propòsit de l’entrenament dels guanyadors, la russa va dir que feia entre 150 i 200 quilòmetres per setmana.)

El nombre de participants de la marató del 94, va ser de 2.853, dels quals van arribar a la meta  2.565. Un tres per cent menys que un any abans.

Es fa difícil, en parlar de les maratons dels mitjans de la dècada del noranta, no haver d’admetre que la marató de Barcelona  no s’estava desenvolupant gens bé pel que fa al nombre de participants. Tot i que els organitzadors postulaven que no era l’aspecte més important, resultava decebedor comprovar que llevat de l’inusitat nombre d’atletes de la olímpica del 92, no tan sols no creixia sinó que fins i tot s’anava reduint.

Alguna cosa estava passant. Els entrebancs que l’hi havia posat l’Administració a la prova començava a passar factura?. La pujada final a l’Estadi era excloent? O, tot i que els corredors ens continuàvem sentint protagonistes i ben atesos, l’organització s’havia semi-professionalitzat i havia perdut el caràcter altruista i pioner dels seus inicis, i en conseqüència,  la seva dinàmica de desenvolupament?

Fos el que fos, no era normal que mentre el nombre de participants de les maratons d’altres ciutats – Madrid per no anar gaire lluny – augmentessin sense parar, en la nostra passes a l’inrevés. I aquesta tendència no es va aturar l’any 94,  sinó que va continuar. Vegem-ho:

1993 Arribats: 2.637
1994 Arribats: 2.565
1995 Arribats: 2.518
1996 Arribats: 2.419

I convé dir-ho per a conèixer exactament, al menys amb dades a la mà, què la nostra marató  va passar per moments difícils. I més que en vindrien. 

La del 94, que va començar a les 10 del matí i va costar 2.500 pessetes la inscripció,  va tenir de nou el mateix circuit dels darrers quatre anys: Marató – Barcelona, amb pujada final a l’Estadi, després de passar pel pobles de la costa, que dit sigui de passada, els habitants dels quals seguien sent uns grans animadors. Molt més comparativament, que els de Barcelona ciutat.


No es pot dir que els espectadors de Barcelona animessin massa en aquella època

Un apunt final: en aquesta marató del 94, si no estic errat, el correcat pcr35, es va classificar en el lloc 46 i segon de la seva categoria, en un temps de 2h39’59.

Marató de Barcelona any 1995

La marató de l’any 95 és recordada com “la Marató del Xip”. Per què? Doncs perquè per primera vegada a Barcelona, i per primera vegada a l’Estat, es va utilitzar un curiós enginy per cronometrar el temps dels corredors.

Ara és imprescindible i sembla el més normal del món, però dotze anys enrera, el saber exactament el temps que havies fet prescindint del que triguessis en creuar la línia de sortida mitjançant un petit artefacte -importat d’Alemanya per la ChampionChip de l’Andreu Ballbé, l’encarregat de la informàtica de la marató- lligat a la sabatilla, era absolutament revolucionari. I a més a més: que servis per establir el temps de mitjana per quilòmetre, indicar el temps de pas per la mitja, etc,  i a sobre detectar els tramposos -que sempre n’hi ha- era una cosa de ciència ficció   

L’únic inconvenient va ser que com que llavors el xip no es podia comprar – al rebre el dorsal te’l deixaven en préstec - resultava bastant molest haver de deslligar-lo i retornar-lo a l’arribada. Va ser molt  emprenyador, per dir-ho clar, haver d’ajupir-se en acabar els 42 quilòmetres per treure-te’l. Però els avantatges que suposava ho justificava, i es va acceptar de bon grat aquell plàstic, que feia que quan passaves per damunt d’una catifa emetés un piiiiiip força agradable..., especialment el de l’última que trepitjaves!

La prova va ser guanyada per un rus de vint-i-un anys,  poc conegut i de marques no gaire brillants, l'Igor Tchouprakov en un temps de 2h21’12, i en dones per la catalana Núria Pastor en 2h44’19.

En contrast amb anys anteriors, en el 94 van faltar molts estrangers d’elit i el
nivell dels primers i les primeres no va ser gaire bo. Sense que pugui semblar un menyspreu, en absolut, sinó simplement una dada que ho il·lustra: el temps del guanyador va ser el pitjor de la història de la marató a la ciutat de Barcelona, i el de la guanyadora el més alt des de feia set anys

Cal dir, en favor de l’Igor Tchouprakov, que el seu esperit combatiu el va fer vencedor. Va entrar a l’estadi al costat del marroquí Abderrahime Ben Radouaire – un corredor resident a casa nostra molt més expert i amb millor marca – i quan semblava que aquest seria el guanyador, el rus va fer un esprint a falta de 20 metres de la meta  i el va avançar.


El primer i el segon traspassant la línia d’arribada

La Pastor tampoc era gaire experta en maratons – n’havia corregut  una l’any 93 i una altra el 94 – però  era una atleta molt assídua a les curses populars - guanyadora quatre vegades la de la Mercè i cinc la de El Corte Inglés- i les mitges maratons. No va tenir la competència que s’esperava de la russa Marina Ivanova - la vencedora de l’any anterior, que va fer sis minuts més -  i es va imposar  amb dos minuts de diferència sobre aquesta.

El nombre d’inscrits aquell any va ser de 2.876, i el d’arribats 2.518. Al respecte, un avantatge més que va permetre el famós xip va ser el saber exactament el nombre d’abandons que s’havien produït durant la prova. Fins llavors, s’atribuïa a la diferència entre els inscrits i els arribats, tot i que no era així perquè alguns, encara que apuntats, no es presentaven a la sortida.

En concret, els que van plegar aquell primer any que es va poder comptabilitzar van ser 71. Això donava un percentatge d’abandons d’un 3% dels que van sortir, que era un tant per cent molt més baix del que es