RECORREGUT DE LA MARATÓ BARCELONA 2007

 

De nou, i per segon any consecutiu després de la seva aturada al 2005, la marató de Barcelona torna a celebrar-se. Hi haurà diverses raons per las quals  el diumenge 4 de març de 2007 serà un dia molt especial. Les més importants per a mi, la quantitat de corredors i corredores que hi participaran, cosa que constituirà una fita. Un punt a partir del qual la marató de la meva ciutat tindrà el reconeixement que li correspon. I una altra raó també: perquè novament, i per segona vegada, després de la de l’any passat, la prova té un recorregut totalment urbà i passarà pels llocs més significatius i emblemàtics, sense deixar-nos-en cap. Vegem si no..

 

Km 0 al 1

 

Sortirem d’un lloc esplèndid com és l’avinguda Maria Cristina a les 8.30 del matí. Al darrera nostre, quedarà La Font Màgica de l’enginyer Carles Buigas,  anomenada així per les formes que adopta l’aigua que hi brolla -quan s’il·lumina per la nit hi té lloc un autèntic esclat d’aigua, música, llums i colors que deixa bocabadats a propis i estranys- i el monumental Palau Nacional de Montjuïc, l’edifici emblemàtic de l'Exposició Internacional de l’any 1929 i actual seu museística de l’art de Catalunya. Passant per sota de les Torres Venecianes, que era el pòrtic d'entrada al recinte de l'Exposició, trobarem d’immediat la Plaça Espanya i cerclarem la gran font que hi ha al centre, plena d’escultures que representen diferents indrets de l’Estat.

 

Sortint de la plaça enfilarem pel carrer Creu Coberta, on tot just començar-lo, a la dreta,  hi ha una de les botigues més antigues de la ciutat, on, desafiant el pas del temps encara venen barrets i gorres. Val la pena fixar-nos en l’establiment  perquè li queda quatre dies de vida: junt amb les cases del voltant serà enderrocat per allargar el carrer Diputació i descongestionar així la Plaça Espanya. L’inefable imatge d’un nen capgròs que acompanya el rètol - catalanitzat fa uns pocs anys com “El rei de les gorres”- ha esdevingut un símbol de la botiga des què es va utilitzar un nino semblant com a maniquí per exposar els barrets de l'aparador. Cridava molt l'atenció dels vianants segons els cronistes de l’època, ja que estem parlant de quan no hi havia televisió.

 

 
 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Per Creu Coberta entrarem al barri d’Hostafrancs. El nom del barri li ve perquè a mitjans del segle XVIII, un pagès ric del poble Hostafrancs del Sió, de la comarca de la Segarra, va inaugurar un hostal – molt a prop de l’actual botiga dels barrets i gorres – i li va posar Hostal d’Hostafrancs, que amb el temps es  convertí en punt de referència per als forasters que arribaven a Barcelona per carretera i volien descansar o pernoctar un cop eren tancades les muralles de la ciutat.

 

Quan s’acabi el carrer de Creu Coberta, continuarem amunt, amb pujada tot i que molt benigna, pel carrer de Sants, un dels indrets que posseeix més vida comercial de la ciutat, on a mig carrer trobarem el km 1. Era el centre del que va ser un poble fins a les acaballes del segle XlX i avui un dels barris més populars i populosos de Barcelona. És a dir, que no és pas que se sàpiga ara que Sants existeix perquè “El cor de la ciutat” ens ho “descobreixi”; Sants té molts anys d’història – vinculada sovint a moviments obrers – amb una intensa vida cultural, esportiva, i econòmica.

 

Km 1 al 2

 

Com que estem tot just començant, travessarem a bon ritme la Plaça de Sants, on, a més d’una escultura que hi ha al jardinet de la dreta en honor del déu Neptú - popularment rebatejada com “El Xato” des que amb un cop de pedra li van trencar el nas - hi veurem a l’esquerra un monument d’alumini al·legòric a l’esport de la bicicleta. Duu el nom de El Ciclista,  per fer-nos recordar que el barri ha estat i continua essent la referència d’aquest esport a casa nostra. No en va, un club d’aquí, la Unió Esportiva Sants, és l’organitzador des de  fa vuitanta cinc anys de la Volta Ciclista a Catalunya, una emblemàtica prova que se celebra des de en fa més de cent, que té en el seu haver el que hi hagin participat grans noms del la història del ciclisme, com Mariano Cañardo que la va guanyar set vegades, fins a Miguel Indurain que ho va fer en tres ocasions, passant per Jacques Anquetil , Miquel Poblet, Luis Ocaña, Francesco Mosser, Eddy Merckx, i un llarg etcètera de ciclistes il·lustres.

 

 
 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


I no solament el ciclisme és una activitat esportiva tradicional de Sants: la prova atlètica que és fa cada octubre pels seus carrers n’és una mostra, el Cros Popular de Sants. Sempre m’havia intrigat el peculiar nom d’aquesta carrera fins que me’n vaig assabentar del motiu: s’anomena Cros en lloc de Cursa per rememorar que ja en el primer terç del segle passat, al voltant dels anys 30 i per la festa major del barri, es feia una carrera a camp a través per la zona. És per això, que quan l’any 1979 es va recuperar la prova que s’havia deixat de celebrar, es va voler respectar el nom originari de Cros, tot i que el terreny ja era completament urbà.

 

I què no dir del bàsquet! A Sants hi ha un dels primers club que hi va haver a tot el país, el BIM, fundat l’any 1.930 amb el nom de BB Renaixement, però  – quines coses !- obligat en acabar la guerra civil a canviar-lo per Bàsquet Institució Montserrat (BIM);  un club modest que es pot vanagloriar no tan sols de fer una gran tasca de promoció, sinó també d’haver tingut com a jugador, ni més ni menys que  a un cèlebre cantant d’òpera com en Josep Carreras. Un altre club, el JAC, també amb més de setanta anys d’història i també bressol de l’esport de la cistella -ha estat on va aprendre a jugar l’actual escorta internacional del Barça, Roger Grimau– és del barri...i potser me’n deixo algun altre.

 

Parlant de la molta activitat esportiva que té aquest indret per on estem nosaltres ara, fent-ne també una d’activitat, no puc deixar de dir que en el barri de Sants hi ha un altre club també històric: el Mediterrani. En aquest cas, de natació bàsicament, i especialment de waterpolo, tot i que té també molts atletes populars com a socis, i alguns d’ells segur que estan  corrent la marató en aquest moment.

Resumint, el lloc per on estem passant té una gran habitud esportiva. Els historiadors diuen que va ser a Sants, precisament, on l’esport es va desenvolupar a principis del segle XX a Barcelona, gràcies, curiosament, als obrers del barri, que el van començar a practicar com una mena de reivindicació democràtica i igualitària, en un moment en què només ho feia l’alta burgesia barcelonina. 

Això, feliçment ja és història, i nosaltres, avui,  seguirem pel carrer de Sants, ara amb una mica de suau tobogan, i a l’alçada de la boca del metro de Badal, passada la Rambla del Brasil, ens trobarem el km 2, com aquell que diu en ple escalfament i encara frescos com una rosa.

 

 

Km 2 al 3

 

Continuant suaument pel carrer de Sants i en arribar al seu final, girarem a la dreta pel de La Riera Blanca  i anirem a trobar el carrer  Arístides Maillol, passada la Travessera de Les Corts, ara en el barri de Les Corts. 

 

Les Corts també fou un poble com tants altres barris actuals de Barcelona, i tot i que no ho veurem perquè passarem per la part moderna, encara conserva en algun lloc els vestigis de quan era una petita vila envoltada de camps amb diverses masies. Una d’elles, la Masia del Barça -que si que veurem-  i on la quantitat de terreny disponible en el seu moment va propiciar l’establiment d’equipaments per a la gran ciutat com La Maternitat, i lAsil de Sant Joan de Déu, des de fa uns anys traslladat de lloc.

 

Al agafar La Riera Blanca, fins i tot abans d’arribar a Arístides Maillol, ja albirarem  el Palau Blau Grana, i també El Camp Nou, obra de l’arquitecte Francesc Mitjans, mort recentment. I qui sap si apropant-nos no imaginarem les multituds que se li acosten el dia de partit, i recordarem el final del poema de Joan Oliver (Pere Quart), “La croada”, quan diu:

"Perillosament –oh sí,
 que en l’aire sobreneda
 un pensament de pluja-,
 catòlics de debò,
 croats unànimes,
 com
 un
 sol
 home,
 van a l’estadi nou, van a l’estadi"


Deixarem a banda la poesia i retornarem a “la nostra croada particular”, i avançant pel carrer Arístides Maillol entrarem a les instal·lacions del Club de Futbol Barcelona. Ho farem tot rememorant que l’estadi es va construir per la importància que va representar en la dècada dels cinquanta del segle passat un jugador de llegenda anomenat Ladislao Kubala, que havia fet petit l’antic camp de Les Corts, insuficient per a les masses de nous culés que volien admirar el seu joc.

 

Entrarem a dintre de recinte del Camp Nou tot procurant, al menys jo, i de segur que molts altres més -i  que ens perdonin la nostra feblesa els de l’Espanyol- contenir l’emoció que ens produirà el fer-ho. Ja em sembla veure al costat nostre, virtualment es clar, els Basora, Cesar, Kubala, Moreno, Manchón... No escolteu al Serrat cantant?:

 

Fills d'Una, Grande y Libre...
Metro Goldwyn Mayer...
Lo toma o lo deja...
Gomas y lavajes...
Quintero, León i Quiroga...
Panellets i penellons...

Basora, Cesar, Kubala, Moreno i Manchón.”

 

Tampoc serà fàcil, passant per les instal·lacions del Barça, on  hi trobarem el km 3, sostraure’ns a què en aquest temple del futbol també hi han jugat, i hi juguen, altres autèntics mites més recents. No veieu l’espectre del Maradona; o del Cruyf; o del Koeman? O el d’un noi – no sé si algú n’ha sentit parlar alguna vegada - que es diu Ronaldinho?.

 

 
 

 

 

 

 

 

 

 


No serà el moment perquè estarem embolicats en el nostre repte, però passant tan a prop de llocs amb tanta història esportiva com el terreny del camp de futbol, les grades, el museu del Barça – el més visitat de tots els museus que hi ha a Barcelona –, el Palau Blaugrana, etc., ens vindran ganes de parar-nos i admirar-ho tot. Compte!. Avui no. Ja tornarem un altre dia!

 

Km 3 al 4

 

En sortir de les instal·lacions del Camp Nou, que precisament al setembre  d’enguany en farà 50  que va ser inaugurat, girarem a la dreta per l’avinguda Joan XXllll, un carrer amb una mica de pujada – molt menys costerut però que el de Gregorio Marañon que vam agafar l’any passat – per arribar a la Diagonal, a la Plaça de Pius Xll.

 

Al sortir, tindrem a la dreta La Masia com a darrer lloc de les instal·lacions del C. F. Barcelona, un lloc també molt significatiu per la plèiade de joves jugadors de futbol i de bàsquet que s’hi han format i s’hi formen, per tractar de destacar i passar als primers equips.  Veurem en primer terme l’escultura de “L’avi del Barça” realitzada per Josep Viladomat, el prolífic escultor que també va realitzar per encàrrec i a contracor una estàtua eqüestre de Franco que va restar al Castell de Montjuïc fins que va arribar la democràcia, i que no va voler mai reconèixer haver-la esculpit. “L’avi”, per cert, el va fer bastant més prim - coses potser de la postguerra -  que el rodonet personatge de barba blanca creat pel dibuixant Valentí Castanys fa més de vuitanta anys, i que ha estat un autèntic símbol del club.   

 

Pujant per Joan XXlll passarem pel mig d’uns espais que,  ironies de la vida, són ben contradictoris: a la dreta La Maternitat, i a l’esquerra, el petit cementiri de Les Corts, el tanatori, i la facultat de Farmàcia. Pensar, per relaxar-nos,  amb l’acudit fàcil que ens suggereix la zona – néixer, medicar-nos i “palmar-la”– no ens farà falta perquè encara no estarem gens cansats; tot just haurem fet tres quilòmetres i mig.

 

Atenció: aquest tram de l’avinguda Joan XXlll per anar a parar a la Diagonal és el de més pujada de tota la marató; no desmanegarà ningú, però hem de saber que la pujadeta, d’uns dos-cents metres, existeix. Un cop a dalt, a la Plaça de Pius XII en plena Diagonal (renoi quantes connotacions papals en aquest  lloc!), i en trobar-nos amb l’hotel Princesa Sofia, girarem a la dreta per baixar per l’avinguda més ample de la ciutat.

 

Haurem deixat a l’esquerra la zona de les facultats, de les quals i en haver-se  suavitzat el recorregut respecte a l’any passat únicament haurem passat al costat de la de Farmàcia, la més antiga de totes,  i haver vist de reüll la de Dret a l’altra banda de la Diagonal. Una zona aquesta, la dels voltants de la Universitària, que estic segur que molts dels corredors i corredores que estiguin fent la marató coneixen molt bé perquè han estat o en són alumnes, i els ha de ser molt plaent trepitjar el terra d’aquests indrets corrent la prova. Quantes vegades no hauran passejat per aquí amb els companys de classe? Quantes no hauran plorat pels mateixos voltants – d’alegria o de tristesa, segons - després de saber la nota del darrer quatrimestre? Quantes...?

 

També, per altra banda, el lloc ha de ser conegut per molts altres que avui estan corrent, estudiants o no, perquè el lateral muntanya de la Diagonal és un punt on hi entrena (entrenem) molta gent i on fins i tot alguns hi fan sèries per davant de l’Illa. No som els únics que entrenem per la zona; també s’hi pot veure fer footing a famosos que surten per la tele, o a polítics, o a  executius d’alguna multinacional que s’allotgen en qualsevol dels hotels de cinc estrelles que hi ha per aquí. Ei! he dit fer footing, una cosa ben diferent del que estem fent nosaltres ara. Un respecte!

 

Un cop a dalt de la Diagonal, i després d’haver fet com dèiem la pujada més forta de tot el recorregut (n’hi ha una més al Passeig de Sant Joan entre el quilòmetre 14 i 15 però és bastant més suau, i els altres punts on es puja són gairebé imperceptibles) agafem aire, buf.., i ens trobarem de seguida, i tot baixant, el rètol del Km 4.


Km 4 al 5

 

Baixant per la Diagonal, passarem per una zona on la modernitat i la societat del benestar es fa palès. Una mica més enllà de l’hotel Princesa Sofia, pel mateix costat per on baixarem, ens trobarem les torres de La Caixa, de color ‘negre, i al passar-les veurem a la dreta les innovadores en el seu moment Torres Trade de l’arquitecte Josep Antoni Coderch, darrera de l’edifici de  El Corte Inglés  -construït exactament on anys enrera i fins el 1955 hi havia una presó de dones- que també el passarem a tocar.

 

Sense voler-ne fer propaganda, hom sap que aquests grans magatzems organitzen cada any una multitudinària cursa des de fa molts anys – concretament la primera va ser l’any 1989 - en la que i per aconseguir el Guinnes hi van participar 110.000 corredors el 1994, alguns dels  quals de ben segur que estarem fent ara aquesta marató d’avui.

 
 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Les torres de La Caixa tenen la singularitat de què el rètol i el logotip característic de l’entitat creat per Joan Miró  - l’estel de color blau i les petites rodones vermelles i grogues que segons va dir l’autor representen l’univers i  els colors de la bandera catalana i espanyola - es mou a dalt del dos edificis d’un costat a l’altre. Llevat d’això, per a mi no tenen tan atractiu com, per exemple, l’immoble  que hi ha enfront, a l’altre costat de la Diagonal, a l’esquerra nostra.

 

Em refereixo al magnífic edifici de l’antiga Banca Catalana i actualment de l’Editorial Planeta, un dels primers edificis intel·ligents de la ciutat, construït l’any 1970, que entre altres coses posseeix un sistema d’irrigació controlat per ordinador, que permet – ho veurem fàcilment tot passant per davant – mantenir una exuberant quantitat de plantes en la seva façana.

 

Una cosa que també veurem baixant per la Diagonal són les estructures metàl·liques que van de banda a banda de l’avinguda formant un arc, i amb pantalles i senyalitzadors de trànsit indiquen si els carrils estan oberts o tancats, la particularitat de les quals resideix en el fet poc conegut de què són obra del famós arquitecte Santiago Calatrava.

 

També haurem vist uns rails de tramvia al terra, just al costat de per on estem baixant. Pertanyen al Trambaix, un mitjà de transport inaugurat fa un parell d’anys que passa amunt i avall per aquesta part alta de la Diagonal, i també per la part baixa a prop del Fòrum, per on passarem més tard,  i que constitueix una celebrada novetat. Bé, novetat del tot no és, perquè més d’un ha de recordar al veure’ls,  que fa uns anys – potser són molts i no hi haurà gaire  maratonians que  ho hagin vist - els tramvies eren el mitja de transport de superfície per excel·lència fins que, insòlitament, és va abandonar el seu ús.

 

Seguirem baixant i passarem a tocar dels jardinets de Clara Campoamor i de Ferran Soldevila a la nostra dreta. Són petits i res de l’altre món, però s’agraeix la mica de verd en mig de tants gratacels - deu en concret contant “el gratacels tombat” que és l’Illa Diagonal - que hi ha en aquesta banda dreta de la Diagonal.

 

Un dels gratacels és el del Hotel Hilton de la cadena del mateix nom.  L’hereva d’aquest imperi hoteler, la multimilionària nordamericana Paris Hilton, no ha confirmat si estarà a Barcelona per veure’ns passar per sota de “casa seva”. Si ho fa ens animarà una mica veure-la perquè és molt sovint “pedra d’escàndol” per les seves exhibicions i els seus afers; afers no especialment relacionats amb les finances, que seria el que li escauria perquè la nena és propietària de més de dos mil hotelets de luxe com aquest, sinó per altres coses. Coses de la jet set.

 

Al passar per aquest indret ens vindrà a la memòria que a l’altre costat, a la cantonada de la Diagonal amb el carrer Numància, hi va haver els primers estudis de TV3. I ens sorprendrà que en un espai tan petit com era la planta de l’edifici de Catalana Occident, ara un restaurant i un banc, pugessin fer fins i tot programes com el Club Super 3, posem per cas. Caldrà preguntar com s’ho feien llavors als Arcadi Alibés, Xavi Bonastre o Artur Peguera, que segur que estaran corrent la marató o fent-ne un reportatge.

                                                

Passarem per davant de l’llla Diagonal, un modern edifici de color blanc obra de Rafael Moneo, que de lluny i a mida que ens hi apropàvem vèiem  que, en efecte,  té la forma d’un gratacels ajagut (el cert és que  si estigués dret fora el més alt del món perquè té 300 metres de llargada), i on hi trobarem un altre senyalitzador, tot i que aquest no està dissenyat per en Calatrava ni té que veure amb el tràfic; serà exclusiu per a nosaltres: el del km 5 de la marató.

Km 5 al 6

 

L’Illa Diagonal, el complex per davant del qual estem passant, és un lloc que sempre està a vessar de gent disposada a gastar perquè  allotja tota mena de botigues -des d’una Decathlon en la qual qui més qui menys ens hi haurem comprat algunes sabatilles, fins un Fnac immens del que segur que també ens haurem endut més d’un DVD, passant per desenes de boutiques d’allò més fashion i desenes de cafeteries i restaurants. Un edifici que és  una invitació al  consumisme i a  la bona vida,  construït , paradoxalment, en els mateixos terrenys del que fou l’Asil de Beneficència de Sant Joan de Déu per a nens pobres de Barcelona fa uns pocs anys.

 
 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Deixarem la Diagonal i girarem a la dreta en arribar a l’avinguda de Sarrià a tocar de l’edifici Atalaia, un gratacels també blanc de 21 pisos, on fa un parell d’anys s’hi va produir l’assassinat de la mestressa d’un dels pisos, que encara està per aclarir  i que es coneix pel “crim de l’Atalaia”. I per explicar una cosa menys sinistra: en l’edifici on hi havia un restaurant del mateix nom per a “gent guapa” de Barcelona a l’última planta, que tot i que la vista era magnífica va haver de tancar perquè, a més de quedar-se  amb molta gana, els que hi anaven restaven sense alè al rebre el compte.

 

L’avinguda de Sarrià, que haurem agafat, és el mateix carrer per on van passar corrent – com fem nosaltres ara, però pujant en lloc de baixar - els cinc atletes que van fer la primera cursa atlètica que es va celebrar a Barcelona. Estem parlant de l’any 1898 i la va organitzar un professor d’un gimnàs, que la va córrer juntament amb quatre alumnes més.

 

Tots cinc van fer els catorze quilòmetres de què comptava la carrera - des del carrer Duc de la Victòria tocant a Canuda fins a la plaça de Sarrià, anar i tornar, seguint el recorregut del tramvia que unia Barcelona amb Sarrià, el barri que fins llavors havia estat un poble de les rodalies. I  perquè la gent no els prengués per bojos al veure’ls corrent pel carrer, la cursa va començar a la matinada i va acabar encara de nit. No sabem el nom del guanyador però sí el temps en fer la distància: 55 minuts. Predecessors com són de les nostres corregudes, potser ens trobarem els fantasmes dels cinc en l'enclavament i vulguin afegir-se a la nostra prova per gaudir amb nosaltres del goig de córrer una prova mítica com la marató.

 

Al passar per davant de l'hotel Melià Sarrià, ens cridarà l’atenció l’enorme alçada de 21 pisos de l’edifici; no perquè no n’haguem vist de més alts, i més que en veurem, sinó perquè no és normal aquest tipus de construccions en carrers de l’amplada de l’avinguda de Sarrià per on baixem. La nostra sorpresa estarà justificada. Fa anys, una vegada acabat l’hotel, els veïns van estar a punt de fer-lo enderrocar perquè no complia les normes urbanístiques. No se’n van sortir, però l’important soroll que van fer va servir per crear una consciència ciutadana desconeguda fins llavors per raons òbvies – estem parlant de les primeries dels setanta - i per començar a fer entendre als que manen  que “no tot si val”.

 

Parlant d’altres èpoques, al arribar a l’avinguda Josep Tarradellas, per on girarem a la dreta, veurem un monument al costat esquerra que va ser edificat en honor del fundador de la Falange, José Antonio Primo de Ribera - actualment però sense el jou, les fletxes i el seu retrat en relleu que hi figurava i sense cap dedicació a ningú ni cap simbologia que ho recordi - que va ser punt de reunió de nostàlgics del franquisme fins fa uns anys. Millor passar de llarg corrent, mai més ben dit.

 

Una recomanació – per un altre dia és clar - : abans d’arribar a girar cap a l’avinguda Tarradellas, hi ha una botiga, la Natcha, on venen una de les millors xocolates de tota la ciutat; i una altra: un cop hem girat, abans d’arribar al km 6. hi ha un forn, l’Enrich, que tenen uns croissants que són una delícia. Insisteixo, per un altre dia. Ara i aquí, estem per una altra cosa.

 

Km 6 al 7

 

Baixarem per l’avinguda Tarradellas, i anirem  a trobar el monument a en Josep Tarradellas, que està en l’encreuament amb Entença i els carrers París, Berlin i Marquès de Sentmenat. La simbologia d’aquest monument, una columna de pedra de 23 metres amb quatre blocs de marbre intercalats a la manera de les quatre barres de la senyera,  sí que no té res a veure amb la del que hem passat fa un moment. Tarradellas fou aquell estimat polític català, que essent  president de la Generalitat a l’exili i retornar a Catalunya l’any 1978 va pronunciar la cèlebre frase “Ja soc aquí!”. La mateixa expressió, metafòricament parlant, que direm cadascun de nosaltres d’aquí una llarga estona – per alguns no tan llarga , ja ho sé - quan acabarem la marató.

 

 
 

 

 

 

 

 

 


 

 

Deixarem l’avinguda Tarradellas per agafar el carrer Marquès de Sentmenat, a la dreta. (Aquesta és una altra variant important amb relació al recorregut de l’any passat, que en aquest punt giràvem a l’esquerra per París per anar a buscar Rocafort i avinguda de Roma fins al carrer Tarragona, on enguany hi arribarem  d’una altra manera).   

 

Ara avançarem per Marquès de Sentmenat creuarem el carrer Numància, i passarem per davant d’un complex de cases de color blanc construïdes en els terrenys que va ocupar el Club de Futbol Barcelona fa anys, abans de l’actual, el mític Camp de Les Corts.

 

S’ha dit sobre aquest conjunt de cases blanques – jo no sé del cert si és veritat – que al  tractar-se d’un lloc tan significatiu,  l’arquitecte va ser molt criticat en el seu moment per les connotacions “merengues” que el seu color despertava en  alguns culés. Com sigui, qui sap si, d’igual manera que fa una estona ens ha passat quan estàvem en el Camp nou, veurem com els espectres de jugadors que es van fer mítics en aquest lloc: Samitier, Zamora, Alcantara..., o el mateix Ladislao Kubala – està previst, per cert, posar el seu nom a un passatge interior  – celebraran el nostre pas i ens faran costat, tot aplaudint l’esforç físic que estem fent avui.

 

 
 

 

 

 

 

 

 

 

 


El Camp de Les Corts va ser nomenat “la catedral del futbol” pel joc que practicaven aquests i altres jugadors.  Van conquerir molts campionats, especialment en la dècada dels cinquanta. Els més significatius els que van donar lloc l’any 1952 a “les cinc copes”: la Lliga, la Copa del Generalísimo (l’equivalent a l’actual Copa del Rei), la Copa Eva Duarte de Perón (supercopa d'Espanya), la Copa Martin Rossi, i la Copa Llatina (una mena de l’actual Champions).

 

Per altra banda, i en un altre sentit, el Camp de Les Corts havia estat sovint un baluard de la resistència catalana. Durant  la dictadura de Primo de Rivera, per exemple,  al juny de 1925, va ocórrer un incident històric: en un partit abans del qual el club volia homenatjar a l’Orfeó Català, una banda de música es va veure obligada a interpretar la marxa reial espanyola; just en el moment d’iniciar-se els primers acords, el públic va començar a xiular de forma tan ensordidora que l'autoritat governativa, ipso facto,  va clausurar el Camp, restant-lo tancat durant tres mesos.

 

Passarem pel costat del que llavors era el Gol Sud, i ara el jardí públic de Les Infantes, i en acabar-se el carrer Marquès de Sentmenat  trobarem l’indicador del Km 7 un cop passat el petit espai verd i d’esbarjo que és el jardinet, que és molt d’agrair.

 

Km 7 al 8

 

Seguirem pel carrer de Can Bruixa – un carrer que canvia el nom de Marquès de Sentmenat passat el Jardí de les Infantes, potser per a no fer massa la pilota a la noblesa, que als catalans  no ens agrada - fins al de Joan Güell on girarem noranta graus a l’esquerra per baixar-lo.

 

Curiós nom el de Can Bruixa. Sembla que prové del fet que al segle XVlll hi havia una masia anomenada així, i quan el propietari va cedir les terres per obrir un carrer, aficionat com era a l’esoterisme,  va fer-ho amb la condició que se’n digués d’aquesta manera. El nom de Joan Güell, en canvi,  no té res de curiós: pertany a un català que va fer una immensa fortuna a Cuba, i en  tornar va crear una fàbrica a mitjans del segle XlX no gaire lluny d’on estem, El Vapor Vell de Sants, que usant la tècnica anglesa fou una de les primeres de l’Estat que va introduir la força del vapor per moure màquines, i  la primera en  produir panes i velluts. També, per altra banda, va se el fundador d’una família, els Güell, coneguda pel seu mecenatge a l’arquitecte  Antoni Gaudí.

 

Un petit apunt sobre el barri de Les Corts per on estem passant: el nom prové de quan hi havia moltes “corts” (corrals de bestiar) al costat de les masies de la zona. S’han trobat restes de l’època neolítica en diverses excavacions fetes a Les Corts. O sigui que els primers habitants de l’indret vivien en cavernes. Res a veure amb ara, perquè els pisos de la zona i tot el seu entorn és del millor de Barcelona. També s’hi van assentar els romans; i més tard, en l’era medieval, pagesos que prou feina tenien per subsistir. Res a veure amb ara, perquè segons dades oficials, el poder adquisitiu dels veïns de la zona de Les Corts està molt per sobre del de la mitjana de la ciutat, concretament un 110% per damunt. Quasi res.

 

En trobar, baixant per Joan Güell, l’avinguda de Madrid, girarem a l’esquerra i en farem un tros fins la Plaça del Centre. De l’indret se n’explica una inefable llegenda urbana: la de que fa anys, dies  abans d’un partit entre el Barça i el Madrid, va ser enxampat un seguidor madridista – que també n’hi ha a Barcelona -  enfilat dalt d’una escala. Havia estat  afegint la lletra L darrera del “de”, a tots el rètols de l’avinguda de Madrid  que va poder.

 

I en la mateixa Plaça del Centre, el nom de la qual li ve donat perquè en l’època de les masies era el punt central d’una gran finca,  nosaltres  ens en trobarem un altre de rètol: el del Km 8 de la marató.

 

Km 8 al 9 

Passada la Plaça del Centre seguirem per Berlin – un altre carrer que canvia el seu nom perquè fins la plaça és l’avinguda de Madrid per on veníem -  fins a Equador, a tocar de nou al monument a Tarradellas, on gairebé ens creuarem amb els que ens segueixen. No cal mirar-los a veure quina cara fan perquè encara tots estarem força sencers; malament sinó.

Tornarem a agafar l’avinguda de Josep Tarradellas i baixar el que ens queda fins a la Plaça dels Països Catalans, i de reüll, i cent metres abans d’arribar-hi, veurem a l’esquerra els murs de la presó Model. De fet, si no mirem no ens perdrem res. Potser fins i tot millor no fer-ho, no sigui que en passar ens vinguin a la ment els tristos episodis que ens han explicat que han ocorregut al llarg dels anys dintre de l’edifici, el darrer, l’última execució a Espanya d’un condemnat a mort, reflectit en la recent pel·lícula Salvador dedicada a Puig Antich. Definitivament, millor no mirar per a  no entristir-nos, que avui no toca.

No ens posem seriosos. Ara estarem en un altre magnífic barri de la ciutat. Haurem entrat al districte de l’Eixample que s’estén a l’esquerra del nostre camí, una àrea que es divideix en dos, dreta i esquerra, i ara, concretament, estarem en aquesta darrera.

No cal recordar que l’Eixample de Barcelona va ser inspirat per l’enginyer Ildefons Cerdà a mitjans  del segle XlX a fi i efecte d’engrandir una ciutat que ja no podia constrenyir-se més dintre de les muralles medievals que l’encerclaven. El va dissenyar en l’espai que hi havia entre aquestes muralles i els pobles industrials de les rodalies com Sants, Gràcia, Sant Martí i Sant Andreu, que era una gran extensió de terreny pla en el qual només hi havia horts perquè estava considerat zona militar, i s’ha de dir que li va sortir prou lluït.

No se sap si en Cerdà va tenir en compte que anys després de què s’inaugurés l’Eixample correríem la marató per dintre del seu pla, però sens dubte que la gran xarxa de carrers amples, perpendiculars i travessers que va crear, amb fileres d’arbres a banda i banda,  fins i tot  sembla pensada perquè aquesta bogeria nostra sigui possible fer-la amb més comoditat que no pas per carrers estrets i tortuosos. No se sap si va preveure-ho, però en qualsevol cas, moltes gràcies senyor Cerdà.

Ens anirem apropant per l’avinguda de Josep Tarradellas a la plaça dels Països Catalans i si  en arribar-hi  fixem la vista, podrem veure dalt d’una planxa metàl·lica ondulada que hi ha en primer terme de la plaça, ni més ni menys que un gat negre... de ferro. Els arquitectes que van dissenyar l’espai l’any 1983 van voler que hi figurés un gat força eixerit dalt d’una teulada “com a primer habitant que s’hi passeges”. Gairebé el primer i l’únic hem de dir, perquè és una de les anomenades places dures de la ciutat on no hi ha ni un mil·límetre de vegetació i no hi va ningú, excepte  els skaters amb els seus monopatins, que de segur que en veurem més d’un.

 
 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


No farem cas del que diuen alguns que els gats negres donen mala sort (diuen que fins i tot un  famós torero anomenat “El gallo” es va negar un dia de les primeries del segle passat a torejar a la plaça de les Arenes – molt a prop d’on estem -  perquè en va veure un abans d’entrar-hi). No en farem cas,  i en arribar al carrer Tarragona girarem a l’esquerra, on de seguida, davant del Restaurant Peixerot - on hi fan unes excel·lents paelles, per cert -, veurem l’indicador del km 9, un punt en el qual es dóna la curiosa coincidència de què justament aquí mateix, va començar la marató de l’any 1989.

 

Km 9 al 10        

 

A mig carrer Tarragona, a l’esquerra del nostre pas, ens trobarem el Parc de l’Escorxador on hi ha l’admirable i admirada  escultura de Joan Miró, La Dona i l’Ocell.

És obvi que l’autor, obligat segurament per les circumstàncies, deuria batejar el monument amb un eufemisme, perquè com tothom sap i ho confirmarem al passar pel costat, és un enorme penis. De mironians colors, però un penis com una casa; de dona i d’ocell en té ben poc.

 
 

 

 

 

 

 

 


El que no podien suposar els urbanistes que van modelar el parc quan va deixar de ser l’escorxador, ni Miró, ni ningú, fou que les rectes que configuren els costats  de  l’espai,  que són  quatre mançanes  de l’Eixample (1.000 metres mal contats) seria  un  magnífic lloc per córrer. No hi ha dia que no s’hi vegi a corredors i corredores, més grans, més petits, fent el seus quilòmetres d’ entrenament donant voltes a l’entorn, o per dintre del parc – ara no perquè estan fent obres – on hi ha terra i tot, que s’agraeix.

La zona s’anomena El Manhattan barceloní pels gratacels que hi ha ara.  Des de les torres del complex d’habitatges Roma 2000 de davant del Peixerot on hem passat fa un moment, obra del mateix arquitecte racionalista del Camp Nou, Francesc Mitjans -construït just on havia una caserna d’Artilleria fa quatre dècades -  fins els moderns edificis d’oficines del costat esquerra.  Contrasta amb el fet que fa uns trenta anys, quan encara existia l’escorxador que li dóna nom al parc, va ser un lloc on hom es creuava amb el bestiar que sortint dels corrals de l’indret, convertits ara en modernes oficines de modernes empreses, circulaven camí de ser sacrificats. 

I al final del carrer Tarragona, a la plaça Espanya de nou, i quan els companys que facin la distància de 10 quilòmetres ens abandonin  per anar a la meta, els agrairem la seva companyonia i  girarem a l’esquerra per agafar la Gran Via just per sota de l’antiga plaça de toros Les Arenes, un edifici l’interior del qual ha estat enderrocat, però on veurem com una estructura especial manté insòlitament flotant la façana.

És així perquè  a Les Arenas hi fan obres per convertir-lo en un centre comercial i d’oci. Segons diuen,   un terç de l'espai es dedicarà a establiments comercials i de restauració..., hi haurà 12 sales de cinema..., en una planta s’ubicarà un museu, el del Rock, amb dues sales d'actes on tindran lloc concerts i altres activitats,  una sala dedicada als Beatles i una altra als Rolling Stones, una sala temàtica sobre els músics d'aquí..., a sota un paquing immens..., i fins i tot està previst que a dalt hi hagi un gimnàs amb una pista circular exterior de tres-cents metres, i des de la qual es tindrà una visió panoràmica de tota la ciutat mentre es faci footing.

Seguirem per la Gran Via - abreviatura de l’oficial Gran Via de les Corts Catalanes  que ningú anomena mai així per raons d’estalvi - de la qual en farem un parell de quilòmetres fins al Passeig de Gràcia i més tard ens la  tornarem a trobar perquè, no en va, és el carrer més llarg de la ciutat. 

Creuarem el primer carrer de la Gran Via, el carrer Llançà, on a l’esquerra, i al costat d’un moderníssim hotel recentment inaugurat que té una grossa lletra B a la teulada, ens cridarà l’atenció el contrast d’una casa de veïns del 1912 que posseeix una bonica papellona modernista d’enormes ales a la façana. I una mica més enllà, a l’alçada del carrer Vilamarí hi veurem l’indicador del km 10, un punt quilomètric que comença a fer patxoca.

Km 10 al 11      

Els noms dels vuit carrers que travessem ara per la Gran Via mentre fem el quilòmetre del 10 al 11, tenen una característica comuna especial: corresponen tots, un d’arrera l’altre,  a personatges insignes de la Història de Catalunya. Poca cosa !!!: Entença, Rocafort, Calàbria, Viladomat, Borrell, Urgell, Villarroel, i Casanova.

Poca cosa ! Des d’un capità dels almogàvers com Berenguer d’Entença fins un defensor de la ciutat com Rafael de Casanova, estaran tots els procers de casa nostra victorejant-nos en les seves cruïlles;  al menys el seu esperit  , i si estem atents a les vibracions que ens transmetin, gaudirem d’un honor més que s’afegirà al reguitzell d’emocions que anem experimentant aquest matí del 4 de març.

Una curiositat: Durant l’època en què es van canviar molts noms dels carrers i places de Barcelona, els d’aquests il·lustres personatges no ens els van tocar. Únicament van castellanitzar el d’Urgell per Urgel  (potser perquè era el més ample de tots?) però la resta no els van canviar, la qual cosa és d’agrair.

A l’esquerra de la nostra marxa, veurem dos interessants edificis, el de La Casa de la Lactància passat el carrer Calàbria,  i una mica més amunt  La Casa Golferics, en la cantonada amb Viladomat,. El primer fou un centre de beneficència amb la missió de repartir llet entre els infants de les famílies pobres,  que es va construir a primers del segle XX. Ara és un geriàtric. Era un lloc on hi havia dides municipals que alletaven els fills de mares necessitades, com ho il·lustra  un notable grup escultòric - mig tapat perquè s’està rehabilitant – d’una  llevadora  donant el pit a un nadó. El segon, conegut també com El Xalet,  és una bonica  vil·la modernista que va ser venuda en els anys setanta a una coneguda immobiliària, però una intensa campanya dels veïns del barri per salvar El Xalet, que va durar dotze anys, va poder rescatar-lo de la voracitat constructora i va aconseguir el que és ara, un actiu centre cívic amb un munt d’activitats de tota mena.

 
 

 

 

 


Una altra curiositat: la Gran Via és un carrer on – ho veurem  al passar - hi ha molts geriàtrics per a la gent gran en els pisos principals de moltes cases. És quasi segur que  veurem com més d’un vellet o d’una velleta estarà a la finestra veient-nos passar, emocionats. Quasi tan emocionats com quan hi ha alguna manifestació ciutadana per aquest mateix carrer i se’ls veu treient el cap per celebrar-ne  el pas.

Cal esmentar que durant la marató, i especialment al passar per la Gran Via, podrem apreciar abastament un element molt característic de la ciutat : els plàtans; uns arbres que suposen un extraordinari complement a l’harmonia arquitectònica de l’Eixample per on estem corrent. En veure’ls  durant tanta estona del recorregut, de segur que ens ajudarà una mica,  i estarem d’acord amb el famós arquitecte i urbanista barceloní, Oriol Bohigas, quan diu  en referir-s’hi: “No hi ha dubte que les millors imatges de Barcelona inclouen l'esplendor primaveral de l'arbreda de l'Eixample quan es transforma en interminables túnels verds.”

I així, per un túnel tan agradable, arribarem fàcilment com aquell que diu al km 11, poc abans de travessar el carrer en honor del conseller en cap  Rafael de Casanovas, i poc després d’haver passat per davant de cal Escribà, a la dreta del nostre pas, una de les millors pastisseries de Barcelona (ep! no confondre amb un punt d’avituallament sòlid dels que ens posen al nostre abast avui en determinats llocs!) a punt de celebrar els cent anys d’existència com ens ho fa saber el rètol que han posat a la façana, i en la que, per Pasqua, és tradicional anar a mirar el seu aparador i veure quina és la mona que hi han exposat.

Km 11 al 12

Entre el carrer Villarroel i Casanova de la Gran Via estarà el  kilòmetre 11, i una mica més enllà ens trobarem amb La Universitat en  la plaça que li dóna nom.

L’edifici d’aquesta universitat, en la que encara s’hi imparteixen algunes carreres com les de Filologia i Matemàtiques, és obra de l’arquitecte Elies Rogent i es va acabar de construir l’any 1870, tot i que la Universitat de Barcelona va ser fundada l’any 1450, és a dir que existeix des de fa 555 anys. Passa però, que ha estat emplaçada en diversos llocs: al carrer del Carme, d’on és va traslladar al lloc per on estem passant, o, la Rambla en el que avui és el teatre Poliorama, abans de que fou exiliada per Felip V al poble de Cervera el 1714 durant cent anys.

 
La façana de la Universitat és molt austera pel meu gust  i sense gaire atractiu, però el seu interior – avui no hi entrarem a veure’l perquè estem en un altre afer!  –és extraordinari.  Té molt encant: el paranimf, els jardins, i fins i tot les mateixes aules per on han passat il·lustres personatges de la cultura de casa nostra.

 

 

 

 

A pocs metres de la Universitat, i passat el carrer Balmes, que tanca la relació de carrers amb noms d’insignes catalans que hem anat creuant des de la plaça Espanya  -després del de Casanova,  els dels escriptors  Muntaner, Aribau i el mateix Balmes-, veurem un monument abstracte compost per vuit barres metàl·liques i anomenat Encaix, al bell mig del passeig de l’esquerra de la Gran Via, erigit no fa gaire en memòria de les víctimes d’un bombardeig que va tenir lloc durant la Guerra Civil.

Està just davant del majestuós Coliseum, el cinema inaugurat el 1923 que estranyament no s’ha reconvertit en multicinema encara. Un cinema  que malgrat que ara es projecten pel·lícules de tota mena, un no pot evitar assimilar-lo amb aquell que abans estrenava quasi sempre pel·lícules de romans com Dalila, Los diez Mandamientos o d’altres per l’estil, que eren anunciades (com ho fa encara ara amb les actuals), amb milers de bombetes a la façana encerclant les imatges del Charlton Heston o la Elisabeth Taylor.

Una mica més enllà creuarem la Rambla Catalunya. Si mirem de reüll a l’esquerra, veurem el Tibidabo a dalt de tot, si fa bon dia; i sinó i en qualsevol cas en primer terme, una petita escultura d’art no figuratiu d’un humorístic Toro meditant;  i al creuar el carrer, tot  vorejant una petita font circular que té quatre angelets damunt d’uns dofins, obra de Frederic Marès – un escultor de qui hi ha moltes peces a Barcelona - si mirem  a la dreta veurem una mica de la Plaça Catalunya. (Més tard, abans del km 37 la veurem millor)

Deixarem la Gran Via al arribar al Passeig de Gràcia, per on girarem a l’esquerra, on hi ha una altra font circular, més gran que l’anterior però sense cap interès durant el dia (a la nit està il·luminada i llueix més). Al girar, val la pena donar un cop d’ull a una altra singular escultura que hi ha a l’esquerra i que és l’ Homenatge al llibre. Un llibre mig obert, inspirat pel poeta transgressor,  Joan Brossa, que ell va anomenar Poema Visual. Potser hi veurem algun llibre de debò dipositat per algú damunt la base,  perquè el lloc ha estat un dels preferits pels amants del book crossing (com se sap, un recent costum urbà que consisteix en deixar un llibre en qualsevol indret de la ciutat perquè un altre l’agafi i el llegeixi). Està al final dels jardinets de la Reina Victòria, un petit parterre entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia pel costat del qual passarem, i davant del Cine Comèdia, un sumptuós edifici que fou inicialment un palau, més tard un teatre, i finalment una sala multicinema.

Durant els darrers set quilòmetres hem estat baixant i planejant. Ara s’haurà acabat tanta placidesa  i començarem la pujada, tot i que suau, pel magnífic i senyorial Passeig de Gràcia,  el carrer on hi vivia l’alta burgesia catalana de principis del segle XX, i en el qual el modernisme hi és molt present com anirem veient. Ara, abans  d’arribar al carrer Diputació, a l’alçada del Banc Popular,  trobarem el km 12.

Km 12 al 13

 

El Passeig de Gràcia per on estem pujant, és l’epicentre de la dreta de L’Eixample, l’espai urbà en el qual haurem entrat a partir del carrer Balmes quan hi hem passat fa un moment. La part esquerra de l’Eixample és on s’hi van construir els serveis de la ciutat (Hospilal Clínic, Bombers, Presó Model, Universitat) des que en Cerdà el va dissenyar, i la part dreta... bé, la dreta és la dreta a tot arreu, i els millors habitatges i edificis de l’època estan a la dreta de l’Eixàmple; i encara ara, el metre quadrat més car de Barcelona està aquí, en aquest lloc on justament estem. De sempre, el Passeig de Gràcia ha estat un carrer que dóna prestigi a qui s’hi instal·la. Ho saben molt bé la gent de la moda  i per això  hi són presents les boutiques de les millors marques, des de la de Loewe fins a la d’Hermes passant per la de Chanel, Armani,  Ives Saint-Laurent..., tot el glamour del món es concentra aquí. 

 

En aquesta marató, serà un privilegi poder córrer per les calçades centrals de molts carrers en lloc dels vehicles. Pel Passeig de Gràcia també, i ho farem precisament pel mateix espai on els burgesos de principis del XX passejaven mentre es miraven i es deixaven mirar, fins que els cotxes els van fer fora. Nosaltres, almenys per un dia, ens venjarem d’allò que els van fer.

 
 

 

 

 

 

 

 

 

 


I a més, en el recorregut que farem tot seguit  veurem les mostres més apreciades i significatives del modernisme català. De seguida ens trobarem amb els esplèndids i característics bancs i fanals del passeig dissenyats per l’arquitecte Falquè – que han estat sovint erròniament atribuïts a en Gaudí per les seves semblances - i tot seguit els edificis de les magnífiques  Casa Lleó Morera, de Domènech i Montaner, i Casa Batlló de Gaudí, declarada Patrimoni Mundial per la Unesco no fa gaire.

 

Per cert, com davant d’aquestes cases sempre hi ha un munt de turistes, la majoria japonesos, fent fotografies de tot el que es veu i no es veu, no seria gens d’estrany que aficionats com són a les maratons, també ens en facin més d’una a nosaltres mentre passem corrent.

 

Seguint amunt, ens toparem amb un altre icona de la ciutat: La Pedrera, obra que Gaudí va realitzar entre l’any 1906 i 1910 per encàrrec de la família Milà, considerat com un dels més imaginatius edificis de l’arquitectura mundial, perquè més que una casa d’habitatges és una mena d’escultura; una harmoniosa massa de pedra ondulant sense cap línia recta, que va ser reconeguda  també per la Unesco com “Patrimoni de la Humanitat” l’any 1984.

 

S’ha de dir, però, que La Pedrera va ser molt criticada en l’època en que fou construïda. S’expliquen anècdotes – qui sap si del tot certes - com la del polític francès Clemenceau, que  al veure-la va retornar esparverat cap a París sense ni tan sols pronunciar la conferència per a la qual havia vingut, i en arribar a França va escampar la llegenda de què a Barcelona es construïen “maisons pour des dragoons” (cases per a dragons). O la dels maldecaps d’una inquilina per voler posar un piano al pis i no poder fer-ho per la manca de parets rectes – el cert és que no n’hi ha ni una i no si pot penjar ni un quadro - que va servir-li al poeta Josep Carner per escriure un vers ironitzant-ho:

 

En Gaudí mira el saló

amb aquella atenció.

Ressegueix tots els indrets

i mesura les parets

 

D’un brocat alça les gires

i separa cinc cadires.

I aleshores, somrient,

va movent el cap d’argent.

 

La senyora, esperançada,

va a saber-li l’empescada.

“- Tanmateix, senyor Gaudí!

 
Digui, digui, ja pot dir.”

 

Don Antoni, amb la mà dreta,

es rascava la barbeta.

“- És vostè, diu molt atent,

qui es dedica a l’instrument?”

 

La senyora que li explica

“- Oh, veurà, toco una mica.”

I va dir el senyor Gaudí:

“- Doncs miri, toqui el violí.”

Passada la Pedrera, acabarem de pujar el Passeig de Gràcia i arribarem a la Plaça de Joan Carles I, on girarem a la dreta per tornar a agafar un petit tros de la Diagonal cap avall. És curiós, però de la plaça que acabem de passar ningú en sap el seu vertader nom. La gent l’hi diu El cinc d’oros que és com se’l va batejar fa cent anys quan construïen el grup escultòric que hi havia al mig, o El llapis, per l'obelisc del grup. En qualsevol cas, i potser atès a que la plaça ha rebut diverses denominacions oficials segons el moment: De La República, De La Victòria, o De Joan Carles l, cap ha arrelat tant com les d’aquelles dues.

 

Per la Diagonal, aprop de creuar el carrer de Pau Claris, trobarem tot seguit el km 13. No passa res: en Pau Claris era eclesiàstic i ens haurà fet fora els mals esperits que hi poguessin haver en aquest punt quilomètric.

 

Km 13 al 14 

Seguirem per la Diagonal i passarem per davant d’un altre espectacular edifici de Barcelona a la nostra esquerra: la casa de les tres germanes Terrades, anomenada popularment La Casa de les Punxes, que ocupa tota una mançana.

L’obra és de Puig i Cadafalch i es coneix de sempre com La Casa de les Punxes per les agulles de les torres de la seva teulada. En el seu moment va ser la residència de tres filles d’un banquer, que els la va voler deixar com a part de la  seva herència. Com que passarem corrent no ens hi podrem fixar massa, però criden l’atenció el plafons de ceràmica de colors de la façana amb temes religiosos i patriòtics. El més significatiu de tots és el del carrer Rosselló, que no veurem perquè està a la part del darrera per on passem,  amb un Sant Jordi i una franja que diu, textualment: “Sant Jordi, patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”. Estranyament no va ser eliminat pels censors de la postguerra; potser perquè van considerar que la connotació era religiosa, o perquè està molt amunt i no ho van veure.

Arribant amb suau baixada per la Diagonal a la Plaça de Jacint Verdaguer, on hi ha un monument al mig en el seu honor que per mi no té cap atractiu, girarem a l’esquerra per pujar el Passeig de Sant Joan amunt.

És una llàstima que el monument no sigui gaire lluït (per mi, repeteixo) quan “mossèn Cinto”  va ser un poeta insigne, capaç, d’escriure, entre altres obres,  una Oda a Barcelona esplèndida i molt recomanable de llegir, de la qual no em vull estar d’extreure’n un parell d’estrofes qualsevols perquè avui i aquí, s’hi escau per raons òbvies. No sé si al passar ens en recordarem, però...

(...  ) Com tu devoren marges i camps, i es tornen pobles

los masos que et rodegen, ciutats los pagesius,

com nines vers sa mare corrent a passos dobles;

¿a qui duran llurs aigües sinó a la mar, los rius?

 

I creixes i t’escampes: quan la planícia et manca,

t’enfiles a les costes doblent-te a llur jaient;

en totes les que et volten un barri teu s’embranca,

que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.(..)

 

A finals del segle XlX, mossèn Cinto Verdaguer es va enfrontar amb l’Església i va ser  apartat durant un temps del sacerdoci, la qual cosa va provocar un clamorós escàndol de la societat barcelonina. Va ser dispensat finalment, i malalt, va anar a viure els seus darrer dies a la Vil·la Joana de Vallvidrera, on morí el dia 10 de juny de 1902. Tres dies després, fou enterrat al cementiri de Montjuïc, a Barcelona, enmig de la manifestació de dol més impressionant de la història de Catalunya.

 

Deia que el monument a Jacint Verdaguer és força vulgar, i per acabar-ho d’arreglar l’adornen alguns xiprers, però en canvi, el passeig de Sant Joan per on enfilarem té moltes virtuts. La primera, per a nosaltres avui, és que tot i essent una pujada, és molt suau i és la darrera de les del recorregut de la marató; la segona, des d’un punt de vista estètic i social, és que aquesta part alta del carrer és un autèntic passeig central, on la gent – si no tinguéssim tanta presa – podria passejar. Està ple de petits parcs infantils, rengleres de bancs de fusta per seure, plantes, brolladors, fonts per beure on fins i tot hi raja aigua per l’aixeta!, i camps per jugar a la petanca, a banda d’alguna estàtua o monument que acaben d’arrodonir l’espai, que de segur ens serà molt agradable.

El gir l’haurem fet quan la Diagonal es troba amb el Passeig de Sant Joan, on a la dreta de l’encreuament hi ha el conegut restaurant Can Soteras (qui no hi haurà anat alguna vegada per un casament o un bateig, o a menjar-hi cargols?, una especialitat de la casa, atenció amics de Lleida), i a pocs metres d’haver agafat el passeig, a la dreta, la magnífica façana blanca del  modernista Palau Macaya de Puig i Cadafalch. Una casa, la mestressa de la qual era aficionada a l’esport, com ho demostra el capitell esquerra de la porta d'entrada, on hi ha una senyora de l’època amb pantalons i a dalt d’una bicicleta, que l’arquitecte hi va voler posar com a homenatge a la insòlita afició de l’avançada dama - era l’any 1901 – en absolut contrast amb el capitell de la dreta, on hi figura un home a cavall d’un ase, que se la mira atònit.

 
 

 

 

 

 


I a poc de començar la mica de pujada, abans del carrer Roselló, on hi ha l’orxateria Verdú en l’encreuament amb el Passeig de Sant Joan - bona orxata a l’estiu i bons torrons a l’hivern - trobarem el km 14.

 

Del 14 al 15

Seguint pel Passeig de Sant Joan amunt, veurem al nostre pas forces escultures i monuments, que desmenteixen el que sovint es diu respecte a que no honorem prou a les nostres celebritats. A banda d’una font en l’encreuament amb Còrsega, la Font  d’Hèrcules -segons diuen un dels monuments més antics de la ciutat- hi ha unes quantes escultures de notables avantpassats.

De tots, els monuments que ens faran costat mentre pugem el Passeig de Sant Joan   -darrera pujada perceptible del recorregut, ho recordo- el més gran és el del músic i polític Anselm Clavé, que està gairebé al final del passeig abans d’arribar a la Travessera de Gràcia per on girarem a la dreta.

El cert és que tot i ser gran, l’escultura és bastant poc afortunada. Quan es va inaugurar l’any 1888 el grup – que ha viatjat per diversos indrets de la ciutat perquè no s’ha acabat mai de trobar el lloc adient - va ser criticat segons se sap, com pocs monuments. Tothom en deia la seva. Josep Pla, per exemple,  va escriure sarcàsticament que “Anselm Clavé (...) dirigeix, amb una batuta a la mà, nit i dia, unes masses corals invisibles. La seva figura rígida amb afectació, d'una seriositat fonamental, bronze sense sensibilitat, més plom que bronze, d'una importància basada purament en el pes, és d'una contemplació depriment. Es veu de seguida que el músic dirigeix mediocrement i que les masses corals del seu voltant canten malament”. I fins i tot el crític i historiador Alberto del Castillo el va qualificar com un dels més "espantosos i tristos" de Barcelona.

Un pensa, a propòsit d’això, que la forma de passar l’estona en aquella època era molt diferent de la d’ara. La inauguració d’un monument deuria de ser un esdeveniment ciutadà multitudinari i tots els barcelonins deurien de sortir al carrer per anar a veure’l. Com ara i avui - tan de bo sigui així - faran per veure passar una marató del segle XXI.

La Travessera de Gràcia, el carrer pla per on haurem girat, té uns orígens prou remots: fou construïda pels romans, i de l’encreuament amb el que avui és el Passeig de Gràcia i abans camí de Barcelona a Sant Cugat, sorgí el  poble de Gràcia que es va agregar a la ciutat a finals del segle XlX per passar a ser-ne un barri. El travessarem i copsarem que a l’esquerra conserva els trets del que fou, una vila, i es caracteritza  per tenir moltes petites indústries i tallers d’artesans, i una intensa vida social a l’aixopluc de múltiples associacions culturals, recreatives, artístiques, i esportives de gran arrelament popular. Parlant del nostre esport per exemple, cal esmentar que el setembre de l’any passat es va celebrar al barri la petita, però magníficament organitzada, II Cursa Popular La pujada de la Glòria.

A uns tres-cents metres de girar per la Travessera, passada la caserna  de la Guardia Civil a l’esquerra i el carrer d’Hipòlit Lázaro – un famós tenor català d’òpera i sarsuela de mitjans del segle passat - i abans de creuar  el carrer Sicilia , ens trobarem el km 15.

Km 15 al 16

Continuarem per la Travessera de Gràcia,  i quan s’eixampli, ja veurem a prop el magnífic edifici de l’Hospital de Sant Pau. Abans d’arribar-hi veurem a l’esquerra un ampli parc en obres: els Jardins del Príncep de Girona, que ocupa l’espai d’un antic quarter des de fa uns deu anys. Ambdues circumstàncies: que ens el trobem en un carrer estret com la Travessera – un dels més estrets de tot el recorregut de la marató – i el que s’hagi rescatat d’una caserna, seran dos regals, un per a la vista i un altre per a l’esperit pacifista que tenim tots els maratonians, que ens anirà molt, però que molt bé.

A mida que ens anirem apropant a l’Hospital de Sant Pau, i especialment al arribar davant la seva mateixa entrada al fer un petit gir a la dreta per Cartagena i baixar per l’avinguda Gaudí, haurem pogut apreciar que es tracta d’un magnífic conjunt monumental construït d’obra vista per l’arquitecte Domènech i Montaner l’any 1930. Els seus orígens es remunten al començament del segle XIII en un altre enclavament, a Ciutat Vella, amb el nom de la Santa Creu, on la seva missió era la de “servir els pobres i peregrins segons la caritat cristiana”. A l’antic nom s’hi afegí el de Sant Pau per respectar la voluntat del banquer Pau Gil, que va ser el seu benefactor, i és el que ha quedat definitivament. Una autèntica meravella d’edifici.

 
 

 

 

 

 


Al veure’l, potser algun dels corredors i corredores que estiguin fent la prova recordaran haver participat en una cursa que se celebra cada any en el mateix recinte de l’Hospital de Sant Pau des d’en fa divuit.  Una Cursa Científica creada pel doctor Serra Grima - un cardiòleg molt estimat en els ambients atlètics, que defensa i promou l’exercici controlat com a teràpia complementària en el tractament de les malalties cardíaques - en la qual  un grup de metges de l’hospital fan uns controls als corredors abans i després de la cursa que els permet investigar sobre els efectes del córrer, la qual cosa és molt interessant per a ells i per a tots nosaltres. 

Al girar i començar a baixar per l’avinguda Gaudí, albirarem de seguida que al final de l’avinguda hi ha una altra de les icones emblemàtiques de la ciutat: la Sagrada Família, l’obra més representativa del famós arquitecte.

Abans de dir quelcom d’aquesta monumental obra, cal esmentar que l’avinguda per on baixarem  posseeix alguns elements força interessants. Per exemple, la font de formes abstractes que trobarem en primer terme;  els fanals noucentistes dissenyats per Pere Falqués, el mateix arquitecte que va fer els del Passeig de Gràcia; o a la primera cruïlla  una escultura d’Apel·les Fenosa de l’any 1985 anomenada El Bon Temps perseguint la Tempesta, de la qual els experts diuen que el Bon Temps  és una alegoria de la pau i els valors humans, mentre que La Tempesta ho és dels valors oposats.

 

Però el millor de l’avinguda es que és un ample i agradable passeig de vianants tancat a la circulació, i pel que fa avui, posseïdora d’un altre interessant element entre els carrers Indústria i Còrcega, de gran valor: l’indicador del nostre km 16.

Km 16 al 17

Al acabar la baixada de l’avinguda Gaudí, el carrer de Barcelona que té més pizzeries, frankfurts, forns, bars, restaurants... per metre quadrat,  arribarem a tocar La Sagrada Família, l’obra més representativa d’Antoni Gaudí iniciada l’any 1882 i encara inacabada.

La Sagrada Família té una qualitat arquitectònica espectacular , i és un edifici – si es pot dir així – que et deixa bocabadat  malgrat les vegades que hi passis per davant. I a nosaltres, avui, que hi passarem corrent tant a prop, de segur que tornarà a impressionar-nos; no sé si tant com als milers de guiris  que hi ha cada dia mirant cap a dalt, però.

 

L’obra  ha estat alabada per tothom,  tot i que s’ha de dir que hi ha a qui li resulta estranya i lúgubre i poc d’acord amb el que s’espera d’un temple. De totes maneres és el que devia pretendre el mateix Gaudí -un home del que es diu que era molt  taciturn i d’unes creences religioses obsessives -  perquè poc abans de la seva mort va dir-li al seu amic i biògraf  Joan Bergós unes coses que em semblen molt significatives. Fixem-nos-hi:

 

«Pot ser que algú trobi massa extravagant aquesta façana, però voldria que arribés a fer por, i, per tal d’aconseguir-ho, no escatimaré el clarobscur, els elements sortints i els buidats, tot el que resulti del més tètric efecte. És més: estic disposat a sacrificar la mateixa construcció, a rompre arcs, a tallar columnes, per tal de donar una idea de com és de cruent el sacrifici.  Aquesta façana de la Passió la vaig projectar en el dolor, el 1911, quan estava malalt a Puigcerdà, on vaig estar tan greu que fins i tot un dia  vaig sentir que una persona deia en veu baixa: “Ha mort!” La convalescència fou llarga i un infermer religiós m’anava llegint les obres de sant Joan de la Creu. Aquella poesia no solament em consolava, sinó que anava trempant el meu esperit per continuar meditant sobre el portal de la Passió, que en contrast amb la del Naixement, decorada i  ornamentada, la de la Mort és dura, pelada, com feta d’ossos. »

La Sagrada Família és impressionant. També és desigual, a causa de la intervenció de diferents arquitectes i escultors que ha tingut la seva construcció al llarg de més de cent anys. No seria gens d’estrany que l’escultor actual, Josep Maria Subirachs, encarregat de fer les imatges de la façana, estigui avui  revisant les obres i tregui el nas per aplaudir el pas dels corredors.

Parlant d’obres, les escultures d’en Subirachs a la Sagrada Família han estat molt criticades per alguns a causa de les seves formes cubistes  allunyades de la idea original, o per la inclusió del rostre del  mateix Gaudí en el  lloc d’un dels dotze apòstols. Però també hi ha qui opina que ha captat el dramatisme i la visió nacionalista i catalanista que volia Gaudí – les torres diuen que recorden els castellers - com s’aprecia a la porta principal del temple, on hi figura un plafó amb el poema del llibre La pell de brau de Salvador Espriu:

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:

 

recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.

 

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l’aire passi com una estesa mà suau i molt benigna

damunt els amples camps.

 

Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda llibertat.
 

 

Recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.

 

Tindrem temps suficient per judicar un cop més tot plegat, perquè per molt ràpid que sigui el nostre ritme, veurem molt bé l’imponent monument de la Sagrada Família durant una estona, des que estàvem a dalt de l’avinguda Gaudí fins que, un cop passant per davant pel carrer Marina girarem a l’esquerra per agafar el de Mallorca, on tot i ser un carrer contra direcció, hi correrem avui. (Quin luxe de recorregut – deixeu-m’ho dir - que ens permetrà gaudir d’una marató inoblidable). 

 
 

 

 

 

 


 A poc de girar per Mallorca, i  a l’alçada de la Plaça de Gaudí a la nostra esquerra, trobarem l’indicador del km 17.

 

Km 17 al 18

Pel carrer Mallorca, on estem ara, seguirem fins arribar a la Meridiana, que l’agafarem girant a l’esquerra. És a dir que hi farem un quilòmetre i escaig, després de passar l’indicador del 18 que està dos-cents metres abans de girar per aquesta avinguda. És a dir que cadascú de nosaltres tindrà temps de sobres per fer les consideracions que vulgui sobre les sensacions que l’hi ha provocat la visió d’un monument tan impressionant com el de la Sagrada Família que acabem de veure.

Un apunt que afegeix matèria per a la coneguda controvèrsia sobre la fidelitat o no de la construcció al projecte de Gaudí a causa de la varietat d’arquitectes que se n’han fet càrrec: al morir Antoni Gaudí atropellat per un tramvia al Passeig de Gràcia l’any 1927, va ser substituït per l'arquitecte Sugrañés i Gras fins l’any 1935, en què es paralitzaren les obres a causa de la Guerra Civil; al acabar se’n va encarregar  Quintana i Vidal; posteriorment hi treballaren altres arquitectes: Lluís Bonet, Isidre Puig, Francesc de Paula Cardoner i l' actual, Jordi Bonet.

 

Per altra banda, es diu que Gaudí no feia gaires plànols de l’obra. Algun biògraf han escrit que “(...) mentre acaba la cripta comença la construcció de l'absis i mentre acaba aquest, comença la façana de la Nativitat. Gaudí no fa plànols complets sinó que partint d'unes cotes essencials, va fixant els diferents elements de la construcció en grans fragments.”... o un altre més radical:  No feia plànols perquè era inútil, ja que era impossible entendre'ls i passar de les 3D a 2D o viceversa. Treballava per parts, i els pocs plànols que va fer, es van cremar per la Guerra, sort que com que feia maquetes amb guix, que no és inflamable, no es van cremar i encara es conserven. També es va funcionar pel boca a boca.”

 

Anem-hi pensant mentre anem corrent pel carrer Mallorca. Ens ajudarà.

 

També ens pot ajudar el recordar – especialment els que l’hagin fet algun cop - que per aquest indret se celebra la  Milla Sagrada Família. Tot i que no és una prova pròpia de fondistes, no seria d’estranyar que hi hagués algun dels que corren avui que hi hagi participat; i en qualsevol cas, val la pena dir que és una carrera que es fa cada any a l’abril per la Festa Major del barri, i des de fa vint-i-dos, amb més de 1.900 corredors i corredores que corren les diverses “milles” que es fan per a totes les edats i categories.

 

Una d’elles, la dels professionals, sol aplegar atletes de força nivell com  Juan de Dios Jurado, o la Rosa Morató, els primers classificats del darrer any.

 

 
 

 

 

 

 

 


Valia la pena veure’ls. Van acabar els 1.609 metres de la prova amb l’excel·lent temps de 4 minuts i 13 segons ell, i 4 minuts i 51 segons ella, en un circuit  a l’entorn de les tres mançanes que formen el Temple i les places Sagrada Família i Gaudí, que inclou dues pujades pel carrer Sicília.

 

I també ens pot ajudar a alleugerir la dificultat de les nostres particulars vint-i-sis milles seguides de què consta la marató, entretenir-nos en pensar en una altra controvèrsia: la suscitada per la prevista construcció del túnel de l’AVE per sota del terra del carrer Mallorca per on estem passant. Controvèrsia més que justificada perquè, segons han informat els mitjans, el túnel  farà un bucle  pel carrer València a l’altura de la Sagrada Família per no afectar els fonaments del temple. Ui!, quina por. I per acabar d’animar  la polèmica,  els veïns - que reclamen  insistentment “L’ AVE pel litoral” -  espantats pel que consideren una mena de mal presagi només de parlar-ne, van trobar l’any passat un forat d’un metre de llarg en una vorera del carrer Mallorca, davant del número 658, tot i que encara no s’ha començat a perforar.

Tranquils! No hi arribarem,  perquè després de passar pel senyal del km  18 al carrer Mallorca just abans del carrer Fontova, girarem per l’avinguda Meridiana a l’esquerra, i l’enfilarem abandonant el carrer Mallorca pel número 620!

Km 18 al 19

Al començar el nostre recorregut per l’Avinguda Meridiana, haurem deixat el barri del Clot i entrarem al petit barri de Navas. La zona no es va començar a urbanitzar fins acabada la guerra; tot eren camps on ara tot són cases de pisos,   per la qual cosa no té gaires llocs d’especial interès. Un d’ells podria ser  la parròquia de Sant Joan Bosco, a l’esquerra del nostre pas i en plena Meridiana, una església de fa uns quaranta anys que té una construcció bastant original com veurem: una barreja d’una mena de piràmides de diferents mides, amb teulades de xapa.

No se sap si la singularitat de l’església de Sant Joan Bosco, fundador dels salesians,   està determinada pel poc convencional que era el sant, però ha de ser així, com ho demostra el fet de què sent com era molt aficionat als jocs de mans i la màgia, fa cinquanta anys el van anomenar patró dels il·lusionistes. L’hi van donar més feina perquè ja ho era del cinema i dels Especialistes del Exercit de Terra.

Tot just passant per davant de  l’església de Sant Joan Bosco arribarem al km 19, una mica abans de girar a la dreta per Felip II, on veurem de reüll, a l’esquerra, un conjunt de cases baixes, anomenat Les cases del governador edificades sobre el solar d'una antiga bòvila i inaugurades poc després  d’acabar-se la guerra per Antonio Correa, un dels primers governadors de Barcelona d’aquella època d’infausta memòria.

Si no les veiem no ens haurem perdut res. La referència ha estat només per poder fer una mica de safareig i dir que, del senyor governador civil se n’ explicava  coses de tots colors; la més benigna era que els diumenges anava ni més ni menys que a tres misses: a les onze, a les dotze i a la una. Alguns deien que ho feia perquè era molt religiós, però altres -els que més-  opinaven en veu baixa -molt baixa- que com que li agradava sobre manera sortir als diaris, ho feia perquè aparegués la seva foto, com més millor,  a la premsa del dilluns.

Com deia, poc abans de Les cases del governador trobarem l’indicador del km 19. Ja sé que encara falta molt per acabar la marató, però la meitat -la mitja-  la tenim cada vegada més a prop, i a partir de llavors, tot serà restar!

Km 19 al 20

Havent deixat la Meridiana i girat a la dreta per baixar pel carrer Felip II, entrarem al barri de La Sagrera.

Atenció especial per als que coneixen l’indret i saben que pel carrer Felip II pugen els cotxes en una sola direcció i nosaltres estem baixant . Avui guanyem nosaltres; i de manera insòlita, fins i tot els vehicles de l’organització de la marató passen per aquest carrer i d’altres en contra direcció. Si veiem senyals de tràfic de prohibit el pas - que en veurem - no n’hem de fer cas.

Tan punt haurem girat per baixar, veurem de seguida el  modern pont de Felip II – Bac de Roda, més conegut però per Pont de Calatrava en honor del seu enginyer, arquitecte i escultor, Santiago Calatrava, que tot i que segons diuen no requeria tanta estructura com la que té per a la funció d’evitar l’obstacle de les vies del tren que passa per sota, va fer una obra que és considerada com un veritable pont-escultura -va ser  premiada amb un Fad fins  i tot- i és un altre punt de referència de Barcelona. Tot i que el nom oficial és un altre, se l’hi diu Pont de Calatrava de sempre, eludint el nom original, qui sap si per escurçar-lo o per obviar les referències règies no gaire apreciades pels catalans.

 
 

 

 

 


L’obra té els trets que defineixen la personalitat de seu autor, els treballs del qual es troben per tot el món. A més d’utilitzar exhaustivament el color blanc en la construcció, el pont conté la singularitat de l’ús d’arcs i de cables característic de l’obra de Calatrava. Un altre aspecte que volia el seu dissenyador fou que a diferència del que sol succeir en qualsevol pont,   qui hi passés a peu  tingués un paper protagonista amb relació al trànsit. Estaria pensant fa vint anys que un dia com avui, 4 de març de 2007, la marató necessitaria un ample pas per passar-hi, i suposava que hauria de fer-ho al costat dels cotxes?

El que no podia suposar Santiago Calatrava és que des de dalt del pont es pogués veure, com podrem nosaltres fer mirant a la dreta, un altre prodigi arquitectònic com és el darrer dels gratacels de Barcelona, la impressionant Torre Agbar inaugurada fa un any i mig, per la qual hi passarem ben a prop d’aquí una estona.

Compte: Com és de rigor per tractar-se d’un pont – i bé que ho sabem els corredors – el de Calatrava també té una pujada,  i una mica de baixada, fins arribar al carrer Guipúscoa. (Perquè els ponts tenen aquest arc tan “emprenyador” per als que correm curses, on es nota tant la pujada i no es nota gens la baixada?).

Hi ha alguns carrers a la ciutat que de sobte canvien el seu nom per un altre, tot i que en són una prolongació, ningú sap perquè, i al carrer Felip II li passa el mateix: adopta el de carrer de Bac de Roda passat el pont.

El carrer Bac de Roda està dedicat en honor de qui fou un pagès benestant nascut a Roda de Ter  al segle XVll, de nom Francesc Macià (no confondre amb el President de la Generalitat del mateix nom del segle passat) que va participar en la defensa de Barcelona contra les tropes borbòniques  l’any 1705.  Anys després va combatre a les muntanyes animant als catalans perquè resistissin, fins que, refugiat en un mas de la seva propietat, fou traït per un amic que el va denunciar i va ser penjat a Vic el novembre de 1713 sense cap procés. Una cançó popular, “ El romanç de Bac de Roda”, ho recorda amb aquest final :

 

“Ja l'en prenen i l'en lliguen

i a la força l'emportaven.
Quan va ser dalt de la forca    

ja va dir eixes paraules:

 

No em maten per ser traïdor
ni tampoc per ser cap lladre,

sinó perquè he volgut dir
que visqués tota ma pàtria”

I abans d’arribar a Guipúscoa des de Bac de Roda, davant de la Federació Catalana de Bàsquet que està a la dreta   (magnífic, modern i gran edifici el que té ara, que ens fa veure com ha evolucionat aquest esport, perquè anys enrera, tota la federació  cabia en un piset del carrer Casanova), hi ha l’indicador del km 20,  que si el del 10 ja ens feia patxoca, aquest...!

Km 20 al 21

Havent  girat pel carrer Guipúscoa, a poc trobarem  la seva prolongació, el carrer d’Aragó, on veurem unes simpàtiques escultures metàl·liques pintades de blanc damunt del passeig que té aquest carrer, anomenades Els ocells de paper o més popularment Las Pajaritas.

 
 

 


En aquest quilòmetre ens trobem en un autèntic encreuament de barris. Al començament hem deixat el de La Sagrera i entrat en el de Sant Martí de Provençals, i  quan l’acabem entrarem de nou en el del Clot,  en el qual ja hem passat abans tot i que per un altre lloc.

El fet que la marató sigui una prova tan llarga, permet, a més de gaudir corrent-la,   tenir una visió global i objectiva de les ciutats on se celebren. I la d’avui a Barcelona no podia ser pas d’altra manera. Fins no fa gaire, hem anat travessant indrets de la societat benestant d’ara i d’abans de la ciutat i veient la petjada que n’ha quedat i els caracteritza; en aquest moment  estem en uns altres llocs que pertanyen – i sobre tot, han pertangut - a un altre tipus de col·lectiu, bàsicament el que abans se’n deia barris de treballadors.

Pel fet que estiguem de festa, seria una frivolitat deixar de fer referència al que han estat fins fa uns cinquanta o seixanta  anys zones com la que estem travessant, afortunadament totalment transformades en les darreres dècades, però que passant-hi ara pel mig, val la pena  rememorar – per als que ho coneixem – o fer saber – per als que no ho saben - que aquestes van ser unes àrees sinó marginals, marginades de la ciutat.

Concretament La Sagrera (el nom prové de quan a l’Edat Mitja  les esglésies tenien un espai consagrat de 30 passes al seu voltant i per tant immune a qualsevol assalt) va ser un barri on el primer terç del segle passat van arribar onades d’immigrants procedents del sud de la península, a la recerca d’una millor vida, i molts es van instal·lar on i com van poder. Hi havia  més d’un pis de tres petites habitacions on s’hi aplegaven quinze o setze persones; i les dificultats per sobreviure eren molt grans. En el barri hi havia un nucli al que els mateixos veïns anomenaven literalment El Barranco del Hambre, amb això no cal dir res més; mèrit és el que la gran majoria dels seus habitants van anar prosperant com es mereixien.

 

Tornant a parlar de  per on estàvem corrent,   al carrer Aragó i a l’altre costat d’on hi ha “Las Pajaritas”, veurem un monument a mossèn Rodó, rector de  l'antic poble de Sant Martí, per la seva dedicació als desafavorits de finals de segle XlX; una altra de les moltes obres que l’escultor Frederic Marès té a la ciutat,  que està davant de la façana de la parròquia de Sant Martí (que també veurem d’un cop d’ull al passar), sense, crec, que ens emocioni massa la visió d’aquest conjunt, una mica vulgar al meu parer. Per no “salvar-se” no se salva ni el camp de bàsquet que té la parròquia, que dóna a la Meridiana, el més petit de Catalunya, i potser del món sencer!

I poc abans d’arribar al carrer de la Independència, on girarem, (un carrer pel qual no hi passàvem l’any passat)   veurem el senyalitzador del km 21, a tocar d’un punt tant o més emblemàtic de quants avui estem veient: el de la mitja marató.

Km 21 al 22

Baixarem uns metres pel carrer de la Independència i amb la visió de la impressionant Torre Agbar al fons però molt a prop, trobarem - compte amb l’emoció -  l’indicador de la mitja marató. Al final del carrer  tornarem a agafar l’avinguda Meridiana a la dreta camí de la plaça de les Glòries.

Acostant-nos a la Plaça de les Glòries anirem veient al fons les parets que aguanten  l’excalèxtric circular del centre de la mateixa plaça que fa de repartidor del tràfic: un nyap, vaja!, que sembla ser està previst enderrocar-lo. Falta li fa, perquè l’indret, que diuen que serà el futur centre de Barcelona, no es mereix un bunyol semblant. Abans d’arribar, a la dreta de la plaça, veurem el rètol d’un lloc també “emblemàtic” de Barcelona tot i que d’un altre sentit al que li estem donant fa estona al terme. Em refereixo al de Els Encants Vells, un espai singular – els diumenges està tancat i no veurem ni el tràfec de gent que s’aplega al seu voltant els dies que obre – on hom pot trobar de tot: des de roba usada o roba nova – un parell de sabates noves a deu euros, o uns pantalons texans a cinc – mobles vells, televisors de blanc i negre, palanganes, aixetes, claus, revistes de l’any de la picó..., cent mil coses, i fins i tot trofeus d’algunes  curses, que han portat aquí alguns guanyadors, farts de què se’ls  omplin de pols i els facin nosa al pis.

En arribar a la Plaça de les Glòries la vorejarem una mica per anar a buscar la Diagonal en direcció mar i passarem  just per sota de la Torre Agbar.   

 
La Torre Agbar fou inaugurada el mes de setembre de 2005, i en poc temps s’ha convertit també en una icona de la ciutat. L’edifici té l’aspecte d’un míssil enorme – o d’un supositori si es vol, perquè tothom hi diu la seva – i amb una alçada de 144 metres (trenta-dos pisos) és el més alt de la ciutat després de l’Hotel Arts i la Torre Mapfre, per sota dels quals passarem mes tard. Construïda per l’arquitecte francès Jean Nouvel, qui diu que “...al dissenyar-la em vaig inspirar en el massís de Montserrat i en Gaudí tractant de simbolitzar les forces de la natura amb la tecnologia humana, i així,  l'exterior de la torre vol evocar l'aigua transparent, efecte que he tractat d’aconseguir per mitjà d'una pell escamosa de vidre que varia de color segons el moment del dia i el tipus d'il·luminació, tant de la natural segons d’on li ve, com  l’artificial a la nit ”.

 

 

 

 

Certament, tindrem ocasió de comprovar aquests canvis, perquè veurem clarament la torre des de molts indrets, de lluny i de prop, al llarg del nostre pas al seu voltant. Agafarem una mica de l’avinguda Diagonal al peu de la Torre Agbar i en trobar el carrer Badajoz deixarem l’avinguda i baixarem el carrer fins a Bolívia on girarem a l’esquerra fins al carrer Ciutat de Granada que el pujarem un petit tros fins la Diagonal de nou, i durant aquest bucle, com deia, tindrem la visió de la Torre Agbar per tots cantons. Una meravella. No farem quasi ni cas d’una altre moderna construcció que hi ha al seu costat, un hotel, que ens passarà desapercebut per l’impacte que ens produirà la “passada” d’edifici – com es diu ara – com el que estem veient.

En arribar a la Diagonal per Ciutat de Granada, girarem a la dreta i tirarem avall direcció mar per l’avinguda per fer-ne un tros, i a poc d’haver començat a baixar, trobarem un altre indicador del que portem, 22 km, que tan sols d’anomenar-los i tot i que falta molt, ja imposa una mica.

Km 22 al 23

Baixarem per l’avinguda de la Diagonal i en arribar al carrer de la Llacuna girarem en rodó per tornar a pujar per l’avinguda fins la plaça de les Glòries, on farem un gir a la dreta per agafar la Gran Via a l’alçada del Centre Comercial Glòries.

Una observació per als que van fer la marató l’any passat: el recorregut d’enguany al voltant d’aquest indret és lleugerament diferent. De fet, tot i que també vam passar per la Plaça de les Glòries i la Torre Agbar, la forma d’arribar-hi va ser una altra, com també la d’anar a trobar la Gran Via a la que hi anirem tot seguit per fer-ne un tros més llarg que fa un any.  En concret, hi ha petites diferències des d’abans del km 21 i fins passat el 23.

Com veurem, el lloc està en plena transformació. Segurament, els que vam córrer la marató ara fa un any comprovarem que està canviant molt, i més que canviarà. Diuen, per exemple, que serà tal la quantitat d’edificis nous que es construiran al voltant de la Torre Agbar, que perilla fins i tot la seva fàcil visió actual. Aprofitem-nos-en i mirem, mirem força, per si de cas.

Ara estarem en el barri del Poble Nou, en el qual hi farem varis quilòmetres en diversos moments, i al fer-ho podrem veure algunes xemeneies que es conserven com a testimoniatge de què aquesta fou la zona industrial de Barcelona per excel·lència. Segons els historiadors el principal nucli de la industrialització espanyola durant el segle XIX, amb  fàbriques de tot tipus, la majoria avui en desús, i reconvertint-se en un espai amb empreses d’alta tecnologia que componen l’anomenada zona22@,  i alguna del sector de disseny, com la d’en Mariscal, el famós creador del Cobi olímpic, on hi té el seu estudi a cent metres d’on passarem  més tard.

 
El Centre Comercial Glòries, davant del qual passem, està construït en el mateix lloc que ocupava la Hispano Olivetti, un fàbrica de màquines d’escriure filial de la multinacional italiana Olivetti que era el que se’n deia una “empresa modelo”, admiració de propis i estranys. Tot i ser-ho – coses de la vida – va tancar les portes un bon dia dels anys 80, i els més de tres mil treballadors van passar a l’atur.

 

Si comento això, és només per reflectir el que succeïa en un temps pels llocs on passem; la zona del Clot on estem ara i la del Poble Nou a la qual hi entrarem tot seguit, han estat el paradigma d’èpoques molt difícils no gaire llunyanes. D’igual manera intento reflectir el que succeeix ara, siguin coses bones o no tan bones, amb l’objectiu de conèixer millor els indrets per on correm aquesta marató tan nostra.

Passada  aquesta gran superfície comercial de Glòries, seguirem per la Gran Via - ja sabíem que la tornaríem a agafar quan anàvem pels quilòmetres onze i dotze,  fa una eternitat! – i a l’alçada del carrer Llacuna trobarem el senyal del km 23. 

Km 23 al 24

 

Enfilant per la Gran Via, com estem fent, compte. Compte que aquest tram, per a mi, és dels difícils; no perquè no sigui pla, que ho és com el palmell de la mà, sinó perquè és un lloc d’un paisatge urbà una mica monòton, amb cases de pisos a dreta i esquerra bastant allunyades de nosaltres, que contrasta amb l’atractiu de tot el recorregut de la marató.

 

Més endavant tindrem òbviament la dificultat de l’acumulació de quilòmetres, però els indrets tindran molt més encant, que els d’aquests dos i mig d’ara. En aquest tros de la Gran Via no hi ha gaires elements d'interès que trobar-nos, perquè tot i que els dos barris per la frontera dels quals estem corrent en tenen molts atesa la gran vida social de que gaudeixen, els seus centres queden bastant lluny del nostre pas.

 

S’ha de dir, no obstant, que molt recentment s’han plantat unes bones fileres d’arbres i s’han habilitat uns petits espais d’esbarjo per a la canalla entre les cases i al llarg del nostre camí, que serviran per a fer-nos-el menys feixuc. Com que l’any passat no hi eren, s’ha de suposar que ha estat fet especialment per això d’avui...

 

A l’esquerra d’on estem ara, hi ha el bonic Jardí del Clot de la Mel, tot i que queda a l’altre costat del nostre pas pel lateral mar. I ja que estem corrent pel Clot i pel Poble Nou, i parlant de la mel, diguem-ne dues paraules de tot plegat.

 

Sembla ser que El Clot és el nucli urbà més antic dels quatre barris que componen el districte de Sant Martí de Provençals (el Clot-Camp de l'Arpa, el Poblenou, la Verneda i el barri del Besòs), perquè els historiadors parlen d’artesans que ja hi vivien a l’època medieval, tot i que la zona era plena d’horts que servien de rebost de la ciutat de Barcelona. Precisament dels seus orígens rurals en ve el nom: per les concavitats dels terrenys de cultius l’anomenaven “Clotum de Melis” en virtut dels ruscos d’abelles que hi havia en gran quantitat per produir mel - el jardí del Clot de la Mel ho recorda – i d’aquí en va quedar el nom de El Clot.

 

I al fil d’això, cal dir que s’està demostrant darrerament que la mel en estat pur és un molt bon producte per avituallar-se cap al darrer terç de la marató - a més de l’aigua naturalment – pel seu alt valor energètic i la seva fàcil assimilació. (Ho he provat  i m’ha anat molt bé).

 

Quant al Poble Nou, sembla ser que és un lloc on, en un principi, no hi volia viure ningú perquè era una zona humida i pantanosa i era fàcil contraure el paludisme per la gran quantitat de mosquits transmissors de la malaltia (d’aquí, segurament, provenen alguns topònims com el del carrer Llacuna, o la zona propera al mar del Prat de les Febres), fins que es va eradicar al segle XVll i els pagesos van començar a aixecar-hi masies, i més tard s’hi van instal·lar fàbriques i alguns habitatges d’obrers. En aquell moment, cap a mitjans del segle XlX, l’indret fou batejat amb el nom de “Poble Nou” del territori de Sant Martí.

 

A tot això, passat el carrer Bac de Roda trobarem el punt del km 24, i ens animarà molt... tot i que  encara ens quedarà un altre quilòmetre i escaig més de la recta i llarga Gran Via. És clar però, que hi ha molts corredors i corredores a qui els agrada córrer per línies rectes i llargues. Aquí s’hi trobaran a gust.

 

Km 24 al 25

A la recerca del km 25 seguirem per la Gran Via i ens passarà el mateix que en el quilòmetre anterior. Intuïrem que hi ha molta vida als dos costats de la nostra marxa  perquè estem en un enclavament capital en aquest sentit com són els barris del Poble Nou i La Verneda. Però el cert és que ara, s’ha de dir per ser objectius, haurem de fer aquests metres que ens queden fins que arribem al 25 i tot seguit girem per Rambla de Prim, en un indret poc càlid i poc distret.

 
Tenim l’esperança, però, que quan passem pel carrer de Josep Pla, just abans de  girar per la Rambla, se’ns acabarà la monotonia perquè tindrem una aparició, la del gran novel·lista empordanès desaparegut fa exactament vint-i-cinc anys, que sorneguer com era, semblarà que ens miri amb aquells petits ullets seus i amb la boina ben calada, i somrigui  al veure’ns des de la cantonada. Pot ser que, tot i haver estat un escriptor capaç de retratar les nostres virtuts (i els nostres pecats) com ningú, somriurà al veure  que ens estem deixant la pell en un esforç difícilment comprensible per a ell.

 

 

 

Per referir-nos a tots els barris que componen el nucli de Sant Marti per on estem passant, s’ha de dir que a l’altra banda de la Gran Via, a l’esquerra, n’hi ha també un altre ple d’activitat, el de   La Verneda, on, per cert,  es fa  una antiga prova atlètica de molt renom: la Cursa popular del Clot-Camp de l'Arpa-Verneda, de 10 quilòmetres, que l’octubre de l’any passat va celebrar  la seva 27a edició.     

Hom s’adona, per cert,  que déu ni do les curses que es fan a la ciutat de Barcelona des de fa uns anys. Cap però, i no cal dir-ho, de la importància – i del nombre de quilòmetres -  de la que estem fent avui. I parlant de quilòmetres, tot seguit, i a punt de girar per la Rambla de Prim, trobarem l’indicador que ens dirà que ja en portem 25.

Km 25 al 26

Un cop haurem deixat la Gran Via i girat per la Rambla de Prim, la decoració que hem tingut els darrers dos quilòmetres canviarà totalment, perquè la Rambla en honor d’aquest general i polític català del segle XlX,  és un carrer amb quatre o cinc fileres d’arbres de dalt a baix , modernament urbanitzat no fa gaires anys, i a més, què bé...!, fa una mica de baixada.

Haurem entrat al Barri del Besòs i de seguida passarem per davant de la petita plaça de Zenobia Camprubí, escriptora i filla de Malgrat, casada amb el poeta Juan Ramón Jimenez, l’autor d’aquell bonic i evocador       “ Platero, platerillo, platerete...” que ens van fer aprendre de memòria al “cole” quan li van concedir el Premi Nobel, però ja se’ns ha oblidat.

La Rambla de Prim és molt bonica i menys mal que ho és, perquè l’indret que travessa, el Barri del Sudoest del Besós amb el de La Mina al costat, a la nostra esquerra, (s’ha de dir perquè aquests textos no volen ser pas una guia turística) és un dels menys afavorits de la ciutat. És una zona, on, a més dels de La Mina, fa uns quaranta-cinc  anys es van  edificar un munt de blocs de cases del tipus de “construcció urgent”, unes impulsades pel llavors anomenat Patronato Municipal de la Vivienda a preus assequibles i adjudicades per sorteig, i unes altres per la iniciativa privada una mica més cares i una mica més ben fetes, a la dreta d’on passem. Totes, però, es van alçar enmig de camps de conreu, al marge de cap previsió,  de cap servei, de cap equipament públic...

Miracle va ser que el lloc s’hagués pogut desenvolupar, deixat de la mà de Déu com estava, com aquell que diu. La resposta a les necessitats dels habitants de la zona van venir de la seva pròpia capacitat d'organització i de lluita. Aviat van constituir una  associació de veïns que va impulsar els primers serveis escolars del barri, i van aconseguir, tot i que molts anys més tard, els primers equipaments públics i la urbanització de l’indret.

Ha plogut molt des de llavors, i afortunadament, les coses han anat canviant, però tot i que per la Rambla de Prim per on baixem és esplèndida, no ens hem d’enlluernar: a pocs metres hi ha moltes mancances.

I en aquest entorn, passat el carrer de Pallars, un nom atribuïble al que fou compte de Pallars, cabdill de les lluites  contra el pare de Ferran el catòlic al segle XV (noi, sempre hem estat igual), trobarem l’indicador del km 26.

 Km 26 al 27  

 
És de destacar que, especialment la part de baix de la Rambla de Prim, on hi ha l’àrea de Diagonal Mar  a la qual hi estem arribant, s’ha transformat - s’està transformant – totalment. Però, just per on estem corrent en aquest moment, millor dit a els seus voltants immediats, corresponen a una zona a precari de la ciutat.

Com a contrast, tot seguit veurem l’original edifici del Triangle del Fòrum, i els moderns edificis del final del carrer. Un d’ells, l’Hotel Barcelona Princess, d’una alçada impressionant, serveix de senyal de l’inici d’un espai ple d’immobles futuristes que ens donarà goig mirar.

 

 

 



I parlant de contrastos, al passar per davant d’aquest luxós hotel de quatre estrelles, a punt de girar per la Diagonal a la dreta, haurem de recordar que just en front, a l’esquerra, hi havia  el Camp de la Bota, un indret sinistre i de molt mal nom per a la memòria col·lectiva, no perquè fora un assentament dels francesos quan ens van envair fa molts anys, que també, sinó perquè va ser on van ser afusellades moltes persones en acabar la Guerra Civil.  S’hi van executar alguns militars rebels a la legalitat republicana, i  finalment, un cop acabada la guerra, entre l’any 1939 i el 1952 hi van morir executades gairebé 2.000 persones segons alguns historiadors. A tot això, per a quan un monument que ho recordi?. Ens els anys 70, tocant a la platja, la zona estava plena de barraques on hi vivien milers de persones.

Si volem parlar de pau,
i d’interculturalitat,
fem un Fòrum i parlem-ne
però no oblidant el passat.

 

            =======

 

 

Ens van envair el francesos
per la guerra del francès
i al voltant de Barcelona
s’hi establiren com si res.  

 

I per ‘xò necessitaven
uns terraplens que van fer;
terraplè, en francès, és “boutte”
i “bota”  s’esdevingué.  

 

Més tard el Camp de la Bota 
es feu famós tristament
perquè aquí en temps del franquisme
s’hi va matar molta gent. 

 

 

Cantarem quatre corrandes
per tota la gent d’aquí
amb motiu que això del Fòrum
ens ha començat per fi.

El que era el Camp de la Bota
en poc temps s’ha transformat
i ara ja sembla que és Hòliwood
de tant modern i avançat.

 

Però ara jo vull recordar-vos,
aprofitant l’ocasió
que el nom del Camp de la Bota 
ve del temps d’en Napoleó.

 

 
Per a no parlar més de tragèdies, val la pena “escoltar” uns fragments de la corranda que el popular joglar Jaume Arnella va compondre i cantar amb motiu de la inauguració del Fòrum, per davant  del qual hi estarem passant ara al girar, que ens permetrà fer-nos la millor idea de l’origen del lloc, i fins i tot d’on prové el seu nom.

 

 

 

 

 

 

I també per ajudar a treure dramatisme al lloc, cal dir que abans de la guerra, en aquests terrenys hi va tenir el Jupiter el seu primer camp de futbol. El Júpiter, un equip modest de la primera regional actual, és un històric club fundat l’any 1909 per uns anglesos que treballaven en una fàbrica del proper Poble Nou, i constitueix tota una icona de l’esport del futbol en el barri, per on estem també nosaltres ara fent-ne un altre. Deixeu-me dir, posats a fer comparacions, que sens dubte és un altre esport: diuen que un futbolista, com a molt, corre sis quilòmetres en un partit...!

Arribats a baix de tot de la Rambla de Prim, a la Plaça de Llevant, girarem a la dreta per agafar la Diagonal una altra vegada, en aquest cas anant cap amunt, i passat el carrer de Josep Pla – al que ja coneixem de no fa gaire – trobarem el senyal del Km 27.

Km 27 al 28

Seguirem pujant per la Diagonal (és un dir perquè la pujada és imperceptible fins al carrer Bac de Roda. Farem uns cent metres de Bac de Roda i girarem a l’esquerra per Cristòfol de Moura – que perquè no s’enfadi també en direm quelcom - : l’home fou un polític portuguès que va ser virrei de  Portugal al segle XVll i va fer el necessari perquè el seu país passés a domini de Felip II de Castella. (A propòsit: no se saben els seus mèrits per tenir un carrer a Barcelona).  

Arribant a la Diagonal per Cristòfol de Moura, podrem apreciar per un altre angle com s’està transformant el barri industrial del Poble Nou en un modern espai amb blocs d’habitatges d’alt estànding, empreses d’avantguarda i gratacels de trenta pisos. En veurem un en l’encreuament amb Lope Vega,   que sembla que vulguin fer-li la competència a la Torre Agbar.  Però no! No li fan pas!

Parlant de Lope de Vega, l’escriptor madrileny “ Fénix de los ingenios”, que morí el 1635 després d’haver estat soldat, sacerdot, marit i amant, deixant una obra literària immensa i de gran vàlua, (d’aquest senyor sí que està  justificat que tingui un carrer), si escau recordar-ne un vers com a mostra:

Desmayarse, atreverse, estar furioso,
áspero, tierno, liberal, esquivo,
alentado, mortal, difunto, vivo,
leal, traidor, cobarde y animoso;

no hallar fuera del bien centro y reposo,
mostrarse alegre, triste, humilde, altivo,
enojado, valiente, fugitivo,
satisfecho, ofendido, receloso;

huir el rostro al claro desengaño,
beber veneno por licor suave,
olvidar el provecho, amar el daño;

creer que un cielo en un infierno cabe,
dar la vida y el alma a un desengaño;
ESTO ES AMOR: QUIEN LO PROBÓ LO SABE.

I precisament en l’encreuament amb Lope de Vega i Pere IV, farem un gir per tornar a baixar per la Diagonal, just on trobarem l’indicador del km 28.

Km 28 al 29

Al fer el gir per baixar per la Diagonal, hem tornat a veure de nou, ara de lluny, la Torre Agbar per on hem passat a tocar fa uns sis quilòmetres. De fet, de prop i de lluny, és l’edifici de la ciutat que més hem estat veient – ara és la darrera vegada – i fins i tot  només que en alguns encreuaments de carrers haguéssim mirat a dreta o a esquerra sense voler.

Baixant per la Diagonal també veiem uns rails al terra. Són les vies del Trambesòs, la parella del Trambaix, les vies del qual ja coneixíem perquè les havíem  vist fa molta estona quan corríem (més ràpid que ara que ja en portem vint-i-vuit?) per la part alta de la Diagonal. El Trambaix i el Trambesòs, són en efecte, una parella de tramvies, que no veurem funcionar avui, perquè en honor nostre no circularan.

I al arribar al carrer Selva de Mar, deixarem un moment La Diagonal. Girarem  a la dreta i el baixarem  fins a Llull.

Potser convé dir, ja que estem trepitjant el carrer que duu el seu nom, qui va ser en Llull? Nascut a Mallorca al segle XlV, fou un prolífic filòsof, teòleg, novel·lista i poeta. Vinculat de jove a la cort de Jaume el Conqueridor, es va casar, tingué dos fills, i portà un ritme de vida normal, però als trenta-un anys, i segons la llegenda,  després de l’aparició de Crist crucificat, la seva vida fa un tomb radical. Abandonarà la família, la posició social i les riqueses per desenvolupar una activitat frenètica amb l’obsessió dominant, fins al darrer moment de la seva vida, de la conversió dels musulmans, dels jueus i d’altres “infidels” a la fe cristiana.

A la nostra  dreta, veurem el futurista Parc de Diagonal Mar, un dels parcs més grans de Barcelona, concebut pel desaparegut arquitecte Enric Miralles com un nexe d’unió entre la ciutat i el mar , que el va concebre, segons les seves paraules “...com un arbre que neix del mar i es ramifica com una ma oberta que, alhora, simbolitza els camins de l'home al llarg de la seva vida”. El va dissenyar a partir d'un nou concepte de respecte per al medi ambient. Per exemple, a més del sistema de reg amb aigües freàtiques, hi ha una estructura de dunes que protegeixen la vegetació de l'aire del mar, la sorra  i la sal.

 

I corrent per Llull i veient el parc, trobarem l’indicador del km 29 ... i "ja només" ens en quedaran tretze.  Ens agradaria veure’l per dins, però no serà així. El veurem força estona, però des de fora. Tornarem amb la família un altre dia.

 

Km 29 al 30

No em canso de dir – com si fos el promotor immobiliari de la zona! – que per on estem corrent ara s’està construint i transformant d’una manera esplèndida. Passem per carrers del Poble Nou “de tota la vida”, Llull, Pallars, Bag de Roda..., però les cases i oficines d’alt estànding que s’estan edificant estan canviant la fisonomia d’aquesta zona d’una manera total. No és per nostàlgia d’un temps passat que ho dic, ans al contrari. L’hi feia molta falta.

Passant per aquests indrets d’ara, apreciarem la profunda metamorfosi que està experimentant  la zona, que diu molt en favor del caràcter emprenedor d’alguns i de l’inestimable ajuda de qui vivia, i viu, no gaire lluny d’on estem, i tot plegat, de  la capacitat d’adaptació de la gent, autòctons o no, de les nostres contrades. Si fa un parell de segles eren les fàbriques del sector tèxtil el que tocava, més tard les del metal·lúrgic, i ara les empreses de la  tecnologia de la informació, veurem clarament per on estem corrent aquests quilòmetres. Veurem que l’esforç ha estat i està sent formidable. I, deixeu-m’ho dir, ens sentirem orgullosos de pertànyer a aquest col·lectiu humà que ho fa possible. I deixeu-m’ho dir també, els que com nosaltres estan  acostumats a esforços – què ens han de dir ! – entendran molt bé aquest sentiment.

Correrem per Llull fins a La Diagonal una altra vegada, i la seguirem fins al final  per arribar de nou a la plaça Llevant. (Dir que anirem “fins al final” és per a nosaltres perquè en realitat és el principi de l’avinguda,  ja que és sabut que tots els carrers de Barcelona que no són paral·lels al mar hi comencen; i els que són paral·lels ho fan a l’Hospitalet, per entendre’ns). 

Arribant-hi tindrem al fons la magnífica vista del Fòrum. Enguany, i a diferència de l’any passat, no entrarem al recinte per evitar la pronunciada pujada i baixada que hi havia. Bona pensada, perquè estem ja en un punt que els esforços supletoris cal eludir-los. Tot i que no hi entrarem, no deixarem de recordar que el Fòrum 2004 va ser un certamen que va impulsar la Unesco, i la ciutat de Barcelona li va donar cos, que es va vertebrar al voltant de la diversitat cultural al món, el desenvolupament sostenible i les condicions de la pau.

 
Arribant a la plaça Llevant veurem El Triangle, un modern edifici realitzat per dues grans figures de l'arquitectura mundial, els suïssos Herzog i De Meuron, que va ser l’emblema del Fòrum, i  davant mateix de les instal·lacions girarem a la dreta per agafar el carrer Taulat, a sota mateix del gratacels Hotel Barcelona Princess i del centre comercial Diagonal Mar, i a pocs metres d’haver-lo començat, ens trobarem l’indicador, ni més ni menys que del km 30.

 

 

 

 

Km 30 al 31

Continuarem pel carrer Taulat, que en aquest punt travessa i divideix en dos el Parc Diagonal Mar tot recordant que el parc fou construït en una part dels terrenys que ocupava l'antiga fàbrica Macosa, una de les indústries més importants i emblemàtiques del Poblenou. I ens agradarà també recordar que – com ja s’ha dit més amunt - va ser dissenyat per un arquitecte autòcton, l’Enric Miralles.

Ens agradarà, perquè després d’haver passat no fa gaire per edificis tan emblemàtics com els que hem passat i més que en passarem, potser ens vindrà al cap una pregunta: com és que les darreres grans obres arquitectòniques de Barcelona: Palau Sant Jordi, Torre de Collserola, Hotel Arts, Torre Agbar... són fetes per arquitectes de fora de l’Estat; i el pont de Calatrava, l’Illa Diagonal de Moneo... per arquitectes de fora de Catalunya? Ja sé que el que importa és que la ciutat tingui els millors edificis possibles, i si els millors arquitectes del món no són d’aquí, bé està que els anem a buscar on sigui, però, precisament avui, que tot corrent estem veient tantes joies arquitectòniques, no podrem deixar de preguntar-nos on són els hereus d’en Puig i Cadafalch, Domènech i Muntaner, Gaudí, Coderch...?

De totes maneres, potser avui no ens hem de fer aquestes preguntes tan difícils de respondre. Passant tan a prop del Fòrum com ho estem fent,  potser ens ajudarà més rumiar sobre les interessants reflexions d’alguns pensadors a propòsit dels esdeveniments d’aquells dies, una d’elles, per exemple, la del Premi Nobel de la Pau de 1991,  Aung San Suu Kyi”, que va dir: “La pau, el desenvolupament i la justícia van lligats entre ells. No podem parlar de desenvolupament econòmic sense parlar al mateix temps de les condicions de la pau. O potser és possible desenvolupar-se econòmicament en un camp de batalla?

No és que ens haguem de posar seriosos, però crec que, a més d’il·lustrar sobre el que es va debatre en el Fòrum de les Cultures, un lloc tan a prop per d’on estem corrent, aquest pensament és, per a mi, una bona matèria per a pensar una mica en positiu, que és el que ens convé ara!

A més, si volem reflexionar-hi, millor que ho fem ara que estem passant pel bell mig del Parc Diagonal Mar, des del qual, i abans de girar a l’esquerra  per  agafar la part baixa del carrer Selva de Mar, veurem a la dreta un vestigi de fa  més d’un segle, la Torre de les Aigües.

La Torre de les Aigües fou edificada l’any 1882 per un particular, per extreure i comercialitzar les aigües del riu Besòs. Va ser un fracàs per la manca de potabilitat i  acabà pertanyent a la desapareguda Macosa - la fàbrica on es construien trens, tramvies i vagons de metro - per abastar-se d'aigua. Diuen els entesos que aquesta torre és una interessant mostra d'arquitectura industrial, conservada enmig de les modernes edificacions de la nova zona. Darrera seu, molt a prop, hi ha el Palo Alto, una antiga fàbrica de borra ocupada actualment per creatius, un d’ells en Xavier Mariscal.

Girarem per Selva de Mar avall fins l’Avinguda del Litoral que l’agafarem a la dreta - que tot i que és contra direcció, avui tenim permís -  i molt aviat ens trobarem el senyal del km 31.

 

Km 31 al 32

Tan punt haurem enfilat l’avinguda del Litoral, veurem a uns tres quilòmetres la Torre Marfre i l’Hotel Arts. I al darrera d’aquests dos edificis singulars de Barcelona, a la llunyania,  la muntanya de Montjuïc i el Castell.

 
Que vegem el Castell de Montjuïc lluny, molt lluny, no és d’estranyar, perquè com deia el columnista Narcis-Jordi Aragó l’any passat en un diari a propòsit de l’enrenou vers la seva devolució a la ciutat, “...no és estrany que la distància entre els catalans i el castell hagi arribat a ser pràcticament infinita”, tot rememorant el que ja deia Josep Maria de Sagarra l’any 1931 al referir-se al poc contacte moral dels ciutadans amb el lloc: “El castell és la cosa més antibarcelonina que existeix; si hi ha dues coses que no lliguin són el castell i els pardals de la Rambla”.

 

 

 

 

Avançant, tindrem a l’esquerra del nostre pas quatre platges per las quals passarem ben a prop: la de la Nova Mar Bella; la de la Mar Bella, la segona; la del Bogatell la tercera; i, finalment, la de la Nova Icària.

A la nostra dreta, i més enllà de la Ronda Litoral que queda soterrada, veurem uns avantguardistes edificis que formen part de la zona de Diagonal Mar. Una zona aquesta,  que de ser una de les més degradades de la ciutat fa uns anys i durant molt de temps – ja ho hem dit abans -  s’està convertint en la més moderna, i cridada a ser habitada per  la gent “guapa” de Barcelona. Com a curiositat: alguns dels apartaments d’aquests nous immobles els lloguen a  raó de 220 euros al dia, o sigui 6.600 euros al mes (1.100.000 de les antigues pessetes). Pàrquing inclòs, això sí.

En el nostre camí, passarem pel costat del Polisportiu de la Mar Bella. Aquest complex es va construir en els terrenys on el Canaletes hi tenia fa uns anys una pista d’atletisme de terra – no de tartan com és la d’ara que és un luxe -  on potser més d’un dels que participen avui a la marató  hi hagi fet alguna carrera o algun salt. Si és del Poble Nou i una mica veterà o veterana és quasi segur, perquè el Canaletes és un entranyable club del barri que fa uns quinze o setze anys estava presidit pel doctor Lluís Bertran, un excampió de Catalunya de 100 metres llisos dotat d’un carisma especial, que contagiava  la seva passió per l’atletisme al qui es posés per davant.

Passat el poliesportiu, trobarem a l’esquerra una altra instal·lació on es fomenten tots els esports nàutics: la vela, el caiac, el catamarà... fins i tot el windsurf, aquella cosa que fan alguns d’ embolicar-se dintre les ones – que en aquest punt del litoral sembla que n’hi ha sovint – i tornar a sortir  amb aspecte de no haver-se ni mullat els cabells, que ja té mèrit, ja. Potser si hi ha ones adequades (quina paciència haver d’esperar a que n’hi hagin, no?), veurem uns quants surfistes fent de les seves.

En aquest indret estem fent el quilòmetre trenta-un ,i diuen els que n’entenen, que a partir d’ara és  quan realment comença la marató. És a dir, com si fins ara només haguéssim fet un escalfament vaja! És qüestió de fer-los-en cas i anar amb compte. No deixar-nos envair per la sensació de cansament. Potser és el moment de prendre una mica de mel?

En qualsevol cas, el cert és que d’aquí un no res arribarem al senyal del km 32, que tan sols en veure’l ens farà molt de goig.

Km 32 al 33

Seguint per l’avinguda Litoral la mateixa sinuositat que el perfil de les platges que hi ha al costat, farem uns dels quilòmetres que formen part del grup dels més consagrats de la marató: els que van del 32 fins el 36-37. No és que els cinc o sis que restin després no ho siguin de malèvols, però dintre d’aquells acostuma a presentar-se - si és presenta, que a vegades no -  el famós mur de la marató (hi ha qui li diu “la paret”)  i si se supera, els altres quilòmetres són menys difícils perquè la proximitat de l’arribada et dóna ales. Una observació al marge: sembla ser que les dones – quina sort que tenen - no solen passar-lo el mur, o el passen amb molts menys problemes que els homes.

Entre el senyal del 32 que acabem de passar i el del 33, veurem – sobre tot els més llargaruts – la platja del Bogatell i la de la Nova Icaria. Els que no som gaire alts veurem almenys el mar, que sempre relaxa, i que falta ens farà per alleugerir la tensió acumulada per les hores que portem corrent.

Al març no és l’època, però a l’estiu, aquestes platges són un formiguer de gent d’allò més variada: des de venedors de cent mil coses (llaunes, pareos, encenedors, gelats...), tatuadors que per quatre o cinc euros et tatuen un cranc on vulguis, guiris de pell vermella encesa menjant paella en algun dels “xiringuitos”, veïns del Poble Nou que al seu costat juguen al dòmino, i fins i tot gent banyant-se, es clar.

 
 

 

 

 

 


Seguirem veient durant aquest quilòmetre per l’avinguda del Litoral, ara una mica més a prop, les dues ”torres bessones particulars”, la Mafre i l’Hotel Arts, i el castell de Montjuïc, tot i que aquest segueix lluny, molt lluny. Molt lluny, físicament i espiritualment, perquè com és sabut, allà va ser afusellat  Lluís Companys fa seixanta anys, sense cap més càrrec que haver estat el president de la Generalitat de Catalunya. Molt lluny, físicament i espiritualment, perquè de fet, la vegada que el tenim més a prop els que correm és al novembre de cada any, perquè la Cursa de l’Amistat, la que acaba al Tibidabo després de travessar Barcelona, comença a les portes del Castell de Montjuïc.

 

Un apunt sobre l’indret: anys enrera, hi havia aquí el Somorrostro, un barri de barraques a la mateixa platja, habitat  per la gent més desafavorida de la ciutat, on hi va néixer la bailaora gitana Carmen Amaya, una figura mítica del ball flamenc, aclamada a tot el món, especialment als Estats Units.

 

En les seves memòries, Carmen Amaya, que mai va defugir dels seus orígens, explicava que la seva barraca, davant de la qual ballava de petita, s’inundava amb freqüència de l’aigua del mar de tan a prop que la tenia de la platja. Té un carrer amb el seu nom a tocar d’on passem – entre el nostre camí i el cementiri del Poble Nou - i morta prematurament, va deixar escrit que catalana com era, volia ésser enterrada al bell mig de l’Empordà, a Bagur concretament, on així va ser l’any 1.963.

 
 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


No el veurem, però passarem com deia molt a prop del cementiri del Poble Nou, el més antic de Barcelona, establert el 1.775 fora de les muralles de la ciutat  per eradicar la costum d’enterrar a la gent dins de les esglésies. El lloc és un prodigi quant a figures escultòriques i panteons, fins a l’extrem que cada primer diumenge de mes s’hi fan visites guiades, on un guia explica i mostra el millor de l’arquitectura i l’escultura funerària de l’època. Tot i que avui és el primer diumenge de mes, no hi passarem perquè estem per un altra cosa més divertida, tot i que si ho féssim en veuríem de coses divertides: per exemple alguns epitafis que hi ha en algunes làpides. En una s’hi pot llegir: “ Un metge, no diré qui, sols un dia em visità. Un vomitiu m’ordenà i respongui que no el volia; em digué que em curaria...i vaig morir l’endemà”

Continuant per l’avinguda Litoral passarem a tocar del parc de la Nova Icaria, i després de la Plaça dels Campions tombarem a la dreta pel carrer de l’Arquitecte Sert per girar tot seguit capa l’esquerra pel de Salvador Espriu (famós el primer per haver dissenyat la Fundació Miró de Montjuïc entre altres coses, i famós el segon per haver escrit obres cabdals, no només  de les lletres catalanes sinó de la literatura universal),  i  tot seguit trobarem l’indicador del km 33.  

Km 33 al 34

 

Entre el 33 i el 34 ens trobem de ple en el que l’any 92 va ser la Vila Olímpica de les Olimpíades de Barcelona. Tot l’indret respira esport; des dels habitatges dels atletes a la nostra dreta, fins els llocs al·legòrics, que n’hi ha uns quants, i això de segur que ens ajudarà una mica en el nostre esforç.

 

Fixem-nos-hi: l’indicador del km 33 l’hem trobat entre el parc del Port Olímpic i la (una mica amagada per les plantes) Plaça dels Campions, on hi ha al terra el detall de les 257 medalles d’or obtingudes durant l’olimpíada, i les empremtes en ciment de deu esportistes de faula : Kubala, Di Stefano, Garry Kasparov, Eddy Merckx, Carl Lewis, Magic Johnson, Pelé, Johann Cruyff, Indurain i  Sergey Bubka.

 

Avançarem pel carrer Salvador Espriu, i tenint el parc del Port Olímpic a l’esquerra i la Vila Olímpica a la dreta, arribarem a la plaça dels Voluntaris.

 

És a dir que per esport que no quedi. Al passar per aquí, no podrem sostraure’ns a què en els pisos actuals de la Vila Olímpica s’hi van allotjar tots els mítics esportistes olímpics (tots no s’ha de dir, perquè els del equip de bàsquet USA, els Michael Jordan, Magic Johnson, Larry Bird..., van anar a un hotel de luxe), des del velocista Carl Lewis fins al saltador d’alçada Javier Sotomayor, passant, pel que fa a la nostra especialitat, per tots els corredors de les maratons masculina i femenina.

 
 

 

 

 

 

 

 

 

 


I potser per arrodonir-ho, influïts pel lloc, fins i tot ens semblarà sentir cantar “Baaaaarceloooona” a la Montserrat Caballè i el Fredy Mèrcury, o “Amics per sempre... Means you'll always be my friend... a en Josep Carreras, des de l’estadi.

 

Just a banda i banda de la plaça del Voluntaris, on hi ha un brollador d’aigua de notables dimensions, veurem, ara sí absolutament de prop, els dos gratacels que fa estona que guaitàvem,  ambdós d’una alçària de 153,5 metres que són els més alts de l'Estat espanyol: la Torre Mafre,  que és un edifici d'oficines amb un centre comercial a la planta baixa, i   l'Hotel Arts que té 456 habitacions. Hem preguntat si avui fan algun descompte per ser maratonià i ens han dit que no. El que vulgui una suite, només val 650 euros la nit.

 

Al arribar a la plaça girarem per agafar a la dreta el carrer Marina, però abans haurem vist de reüll, a prop del mar i al peu de l’Hotel Ars l’escultura daurada anomenada El Peix d'Or pels seus reflexos del sol, dissenyada per Frank O.Ghery, el  mateix arquitecte de l’hotel.

 

Al girar, també veurem enfront nostre a l’esquerra i al costat del brollador, la de, per a mi estranya  tot i que de bon mirar, escultura no figurativa David i Goliat, una mena de carota d’un gegant sustentada per tres potes.  Els entesos diuen que l’obra vol simbolitzar la victòria que va suposar transformar una zona degradada com era aquesta, en un espai tan lluït. Repeteixo: ho diuen els que saben de què va.

 

I pel carrer Marina, del que farem un bocí molt curt, agafarem a l’esquerra el   passeig de Circumval·lació, on ens trobarem amb l’indicador del km 34.

 

 

Km 34 al 35

 

Quan es comença a passar indicadors quilomètrics del tipus dels que estem passant , hom s’adona que està fent alguna cosa de certa transcendència. Soc dels que penso que perquè creixi el nombre de maratonians a casa nostra s‘ha de proclamar que la pot fer tothom, però això no vol dir que no s’hagi un de preparar, i tot i així no sigui difícil córrer-la. I especialment en aquest llindar de la cursa és quan es posen a prova les capacitats que hom té per a la distància.

 

Estarem de sort, però, perquè cada vegada més, anirem trobant llocs i espais urbans molt significatius de Barcelona d’aquí al final dels 42, la simple visió dels quals i per superficial que sigui, ens ha de servir extraordinàriament per ajudar-nos a assolir el nostre repte.

 

Anant com anem ara pel passeig de Circumval·lació per on hem trobat el senyal del 34, estem passant per darrera del Parc Zoològic vorejant-lo. És quasi segur que en fer-ho, tan a prop com estarem de les feres, sentirem el seu ferum, la qual cosa no és massa desagradable, i potser fins i tot ens anirà bé i ens transmeti una mica d’energia. Diuen que els animalons de la selva, quan saben que algú “connecta” amb ells, se’n fan amics i l’ajuden.

 

Res, només eren divagacions per distreure, si de cas,  la possible pesadesa del que portem corregut. Deixem-ho perquè, tot seguit,  veurem a la nostra esquerra les dues  impressionants marquesines de la part del darrera de l’Estació de França. Té un notable valor tota l’estació, no per al nombre de trens que hi circulen actualment que són molt pocs,  sinó per l’espectacular i monumental arquitectura, realitzada l’any 1929, de la qual només veurem la part per on surten els trens. La part de davant, la façana, la deixem per veure-la un altre dia: per exemple d’aquí un mes, el dia que correrem la Cursa dels Bombers, perquè com és sabut, aquesta carrera comença i quasi acaba en aquest indret.

 

I avançant pel passeig de Circumval·lació trobarem el Parc de la Ciutadella al final del passeig. Girarem a la dreta i entrarem al parc, on ens esperarà , majestuosa, l’estàtua eqüestre d’una de les figures catalanes més importants del segle XIX, el militar i polític Joan Prim, nascut a Reus, que ens saludarà marcialment al entrar.

 

Travessarem pel bell mig del recinte del parc corrent pel Passeig dels Til·lers, i veurem a l’esquerra – si tenim gaires ganes de mirar res, perquè estarem a punt d’haver fet ja 35 quilòmetres – dos edificis construïts per a  l'Exposició Universal que es va celebrar a la ciutat l’any 1888, com són l’Umbracle i l’Hivernacle, que posseeixen un agradable sabor noucentista tot i que una mica decadent. I a la dreta – no cal que mirem perquè l’arbreda i els arbustos no ens el deixen veure – sabrem que hi ha el Parlament de Catalunya, una de les institucions més antigues d’Europa, que es remunta al segle Xl. 

 

El que sí podrem veure i ens agradarà segurament, és l’esplèndid edifici del Castell dels tres Dragons,  obra de Domènech i Montaner  que hi ha al final d’aquest passeig, a l’esquerra, un restaurant que fou per a fer les celebracions de l’esmentada Exposició Universal de 1888, convertit avui en el Museu de Zoologia. I quatre passes després de la porta de sortida del Parc de la Ciutadella, ens espera l’indicador Déu n’hi do -  del km 35.

 

Km 35 al 36

 

Al sortir del Parc de la Ciutadella anirem directament a passar per sota de l’Arc de Triomf, la porta monumental que donava accés al recinte de l’Exposició Universal de 1.888, que hi ha al final del Passeig de Lluís Companys que haurem enfilat.

 

Passarem per sota de l’Arc de Triomf com a triomfadors que som – disculpeu l’arrogància – perquè pel sol fet de posar-nos un dorsal per intentar fer una marató ho som. I el creuarem tot rememorant que aquest mateix Arc era fa uns anys la línia d’arribada de la Jean Bouin, el final d’un recorregut que s’iniciava  a Esplugues. Una excepció  en l’època en què les curses pel carrer estaven gairebé prohibides.

 
 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


I a propòsit de l'Arc de Triomf i de què avui estem passant per llocs de tanta bellesa arquitectònica, un apunt curiós: segons diuen els entesos, l’arquitectura es relaciona sovint amb l’erotisme. Hi ha llibres que en parlen (un article de  “L’informatiu” del Col·legi d’Aparelladors, fa esment al que va dir l’any passat  una historiadora d’art al respecte, amb motiu de l’exposició “Eròtica Architectonica”  a Terrassa: “(...) estic convençuda de què Eros està sempre amagat a la psique de l’arquitecte”. No és d’estranyar, doncs, que hi hagi monuments com els que hem vist fins ara en el recorregut, “La dona i l’ocell”, “El llapis” o la “Torre Agbar”, relacionats amb el gènere masculí i -repeteixo, ho diuen els entesos- l’Arc de Triomf amb el gènere femení.

Abans de creuar l’Arc de Triomf, i al començar el Passeig de Lluís Companys, haurem vist un monòlit dedicat a Rius i Taulet, l’alcalde de Barcelona que va promoure l’exposició del 1887 de la qual hi ha tants vestigis en aquest indret. Més amunt, a la dreta, el monumental Palau de Justícia edificat l’any 1887, tot i modernista no gaire bonic per fora però interessant per dins, amb  murals del pintor Josep Maria Sert, l’oncle de l’arquitecte Sert. I també ens haurem trobat en el passeig alguns fanals vuitcentistes, de certa semblança amb les del Passeig de Gràcia i l’Avinguda Gaudí, parterres de gespa i palmeres a dojo.

 

Un cop passat l’Arc del Triomf, seguirem una mica pel Passeig de Sant Joan fins a Ausiàs Marc, on girarem a l’esquerra per anar a buscar la Plaça Urquinaona. No passarem com l’any passat per la Ronda de Sant Pere, i no  veurem el monument a Rafael de Casanova que està en la cruïlla de la Ronda amb Girona, però passant tan a tocar, recordarem, inevitablement, la lluita que aquest conseller en cap va mantenir fa tres segles, i qui sap si això no ens donarà també forces per acabar de fer els sis quilòmetres que ens quedaran per arribar a meta.

 

Els biògrafs d’Ausiàs Marc no saben del cert on va néixer. Diuen que probablement a Gandia l’any 1.397, però tots estan d’acord en què va ser un poeta d’una extraordinària sensibilitat. Molts dels seus poemes han estat cantats per Raimon, entre ells l’imponent, per a mi, Veles e vents, que només recordar la seva musicalitat i un parell d’estrofes encara que sia en aquest moment, a punt d’arribar al 36, ens anirà molt bé:

 

Veles e vents han mos desigs complir
facent camins dubtosos per la mar.     
Mestre i ponent contra d'ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e  lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
 . . . . . . . . . .
Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,

e  de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.
 

 

I molt alleugerits pel que acabem “d’escoltar” ens trobarem amb un altre punt que ens enamorarà: l’indicador del kilòmetre 36 a la Plaça Urquinaona.

 

Km 36 al 37

Creurem la Plaça Urquinaona, on alguns no podrem deixar de girar el cap a la dreta per donar un cop d’ull a l’edifici del mateix nom de la plaça, aquell que només té vint pisos, però que anàvem de petits a veure’l perquè era “el gratacels més alt de la ciutat”.

I també, al passar per la plaça, molts de nosaltres rememorarem que a quatre passes, a l’esquerra, hi havia l’entitat Marathon Catalunya del carrer Jonqueres, una autèntica institució en els seus inicis i durant molts anys per als aficionats a córrer.

Fundada per en Ramon Oliu, que va portar d’Estats Units la moda de córrer maratons i curses populars, en contrast a la forma de practicar l’atletisme en aquella època, restringida a fer-se únicament en els estadis. Ell va ser qui va organitzar la primera marató que es va fer a Catalunya i a tot l’Estat , l’any
1.978 a Palafrugell. Va encomanar la seva passió a molta gent, i l’any 1.980, la prova  ja es va celebrar per primera vegada a Barcelona.

En aquell època, era freqüent trobar-se amb molts “malalts del córrer” en aquest local del carrer Jonqueres que ara recordem, i fer-la petar sobre la bogeria comú – no hi havia internet - mentre esperaves torn per inscriure’t en alguna de les entranyables curses que organitzava o donava suport l’associació.

Els que avui estem corrent - els que vam tenir la sort de conèixer-lo sabent-ho i els que corren sense saber-ho - estem rendint un homenatge a la figura d’en Ramon Oliu, desaparegut fa quasi dos anys. Es fa especialment palès al passar tan a prop del lloc on va crear ell una entitat que - presidida més tard cronològicament per en Raimon Vancells, Adolf Torruella, Domingo Catalán i Rafael Salinas - va ser el bressol del moviment popular que tant ha arrelat en el món del córrer. Moltes gràcies Ramon Oliu.

 

I tot seguit, passat Urquinaona, arribarem per la Ronda de Sant Pere a la Plaça de Catalunya – renoi què gran és!– i baixarem per l’esquerra a buscar el Portal de l’Àngel. Al fer-ho, acostumats com s’està de veure tants autobusos, tants cotxes, tants vianants per metre quadrat, tanta aglomeració en definitiva, ens sorprendrà que aquest matí d’avui feliçment no sigui així

i això farà especialment atractiu córrer per l’indret.

 

Al començament de l’avinguda del Portal de l’Àngel no ens estarem de veure la temperatura que tenim – tan de bo sigui baixa – al termòmetre gegant de Can Cottet, la botiga d’òptica que, inaugurada l’any 1.902, és la més antiga de Barcelona. El termòmetre té una alçada de cinc pisos i s’ha convertit en un reconegut símbol ciutadà des què és va instal·lar fa més de cinquanta anys.

 

 
 

 

 

 

 




El circuit d’aquesta marató és certament molt il·lustratiu del que és la nostra ciutat. Si fins ara hem passat – quina joia fer-ho corrent una vegada a l’any

almenys - per zones modernes, noucentistes, exindustrials, avantguardistes..., ara ens endinsarem, ni més ni menys, en la Barcelona medieval, i fins i tot, per la romana de fa dos mil anys.

El Portal de l’Àngel fou una de les portes de sortida de la ciutat emmurallada, per la que, pujant pel camí que avui és el passeig de Gràcia s’anava directament al poble de Gràcia. Ara, l’avinguda és un pas sense tràfic, restringit a vianants i amb botigues d’allò més chic, i alguns edificis que fan recordar l’esplendor que va tenir en una època. Per exemple, el de Can Jorba –avui de El Corte Inglés - a la dreta de la nostra baixada, on per anys que passin hom recordarà que, a primers de gener, anàvem a lliurar la carta als reis gairebé tots els nens i nenes de Barcelona. I on, inevitablement, el ros ens preguntava si ens havíem portat bé, i, invariablement, li mentíem, temorosos de quedar-nos sense la nina que parlava o l’excalèxtric.

 

Al cap de vall del Portal de l’Àngel agafarem el curt carrer dels Arcs, i en arribar a la Plaça Nova ens trobarem l’edifici del Col·legi d’Arquitectes a l’esquerra, amb els plafons de Picasso a la façana; en front, la que era la porta de la sortida de la ciutat en l’època medieval i que ara és on comença el carrer del Bisbe; i a la dreta, no cal mirar perquè és d’un barroc auster i sense cap atractiu, el Palau Episcopal.

I just aquí, al girar a l’esquerra per agafar l’avinguda de la Catedral, passada la porta del restaurant de l’antic Hotel Colon, si que ens trobarem un punt molt atractiu: el del kilòmetre 37.

Km 37 al 38

Haurem  passat l’indicador del kilòmetre 37 just davant del restaurant La carabela de l’Hotel Colón, l’origen del qual conté una curiosa anècdota: sembla ser que pels anys quaranta, acabada la guerra,  va venir un italià adinerat a Barcelona per visitar la catedral,  i en no trobar habitació en cap hotel a prop, el magnat va decidir construir-ne un just davant. L’hotel presumeix d’haver estat allotjament  de escriptors com Ernest Hemingway o Tennesse Williams, i d’artistes del cinema com Vittorio Gassman o Sofía Loren, i durant més de deu anys residència diària del pintor Joan Miró.

Seguirem per l’avinguda de la Catedral, un espai al qual tots li diem sempre “plaça”  per cert, i passarem per davant de La Catedral. La construcció que veiem es va iniciar l’any 1.298 sobre uns terrenys on havia existit la primitiva catedral, les dades conegudes de la qual es remunten a l’any 343, es a dir fa disset segles, que ja són segles. La façana, que no veurem del tot perquè està mig tapada per la rehabilitació que s’hi fa,  és l’obra més recent, de finals del segle XIX concretament. 

Al apropar-nos a la Via Laietana pel pla de davant de la catedral, podrem veure la colorista teulada del reconstruït Mercat de Santa Caterina a la dreta, al lluny, obra de l’arquitecte Miralles. Al trobar la Via Laietana girarem a la dreta i hi baixarem,  i tot seguit, a la dreta també, passarem per la part de darrera del Palau del Rei, una meravella més del recorregut i un regal per a la vista -si no hi ha cap autocar aparcat que fa la pasqua- amb en Ramon Berenguer III el Gran saludant-nos des de dalt del seu cavall. L’estàtua, realitzada  per Josep Llimona l’any 1.920, va estar, per cert, acompanyada de la polèmica, quan l’escultor Frederic Marès l’hi va afegir al cavall una cua diferent de la que hi tenia trenta anys després, ningú va saber el perquè.

 
 

 

 

 

 

 

 

 

 


A poc arribarem a la Plaça de l’Àngel, que es diu així perquè en aquest punt, i segons la llegenda, un àngel va aturar el martiri a què estava sotmesa la petita Eulàlia al segle I (la van llençar rodolant dins una bota plena de vidres pel carrer actualment anomenat Baixada de Santa Eulàlia),  més tard santa i patrona de la ciutat.  Girarem a la dreta per agafar el carrer Jaume I i pujar-lo - Déu n’hi do la pujadeta a aquestes alçades -  fins a la Plaça de Sant Jaume.

 

Creuarem la plaça on hi ha la Generalitat a la dreta del nostre camí i l’Ajuntament a l’esquerra. L’Ajuntament amb les estàtues del rei Jaume I i de Joan Fiveller -un conseller que va protagonitzar un efrontament històric amb el rei de Castella, Ferran d’Antequera, en reclamar-li el pagament d’uns impostos del que adquiria a Barcelona- , les quatre columnes al balcó simbolitzant les quatre barres catalanes, i una curiosa placa de 1.840 que diu Plaza de la Constitución; i l’edifici de la Generalitat, on encara es poden veure senyals de dispars a la façana, producte de les moltes lluites que ha sofert l’indret al llarg dels anys.

 

Després de creuar la plaça enfilarem pel carrer Ferran, el nom del qual no és en honor del d’Antequera per descomptat, sinó d’un altre rei, que també era absolutista però, què hi farem, i en acabar-lo arribarem a La Rambla. 

 

Quan Barcelona era romana i la petita ciutat s’agrupava damunt d’un turó, el Mont Tàber, que estava molt a prop d’on hem passat fa poc, a banda i banda hi havia dues rieres: la del Torrent de l’Olla, que avui és la Via Laietana, i la que amb el temps s’anomenaria la Rambla després que se’n digues de moltes maneres, des de d’en Malla , d’en  Bononat, de Ponent, de Pons... fins a del Codolell, pels petis còdols que hi havia. Com sigui, i pel que diuen els erudits – als que tantes vegades estic recorrent des què m’ha donat per fer aquesta fisonomia del recorregut de la Marató BCN’07, i per a qui ara, a punt d’acabar-la vull fer-ne un reconeixement -  el mot “rambla” significa “torrent” o “riera” i prové de l’àrab. És curiós tanmateix que en el vocabulari anglès modern figura també la paraula "ramble" que significa “excursió a peu”. Serà per això  de la gran popularitat de la Rambla entre els turistes anglesos?

 

A banda de turistes, que de segur ens aplaudiran i animaran per la nostra particular “excursió a peu”, el primer que veurem de la Rambla serà la part nova de la façana del reconstruït Liceu,  una meravella de dins, però sense res especial de fora, i un teatre d’òpera on a més de poder escoltar exímies sopranos, també, insòlitament, hi actua a vegades la Pantoja.

 
 

 

 

 

 

 

 

 


 

Girarem a l’esquerra per baixar, i molt aviat, a la dreta, passarem per davant d’un altre hotel amb molta història: l’Hotel Oriente, on s’hi va allotjar el famós escriptor de contes Hans Chrstian Andersen, i on, potser per això, s’hi celebra una tertúlia literària cada últim diumenge de mes, de molt alt nivell, anomenada El sofà literari, on hi pot anar qualsevol aficionat a la lectura,  el qual en gaudirà molt.

 

I molt a prop, davant del  tablao flamenc El cordobés – quina barreja noi! -  ens trobarem el senyalitzador del km 38.

 

Km 38 al 39.

 

Això de la marató s’acaba.

 

Semblava que no s’acabaria mai, però s’està acabant. Ara, a falta de quatre quilòmetres, el més difícil, per a mi, ja ha passat. Haurem de mantenir el ritme tant com puguem, haurem d’aixecar els genolls una mica, haurem de visualitzar la pancarta d’arribada, haurem de..., però ja gairebé la tenim coll avall.

 

A més, la Rambla, per on seguirem fins arribar al monument a Colom, que ja l’estem veient,  fa una mica de baixada. Sinó, com haguessin arribat les aigües que baixaven de la serra de Collserola, de la  Carretera de les Aigües segurament?

 

A propòsit, la Carretera de les Aigües, allà dalt sota el Tibidabo on més d’un i més de dos dels que estem ara aquí a baix segur que hi ha fet algun quilòmetre, no s’ho diu de les aigües per aquelles, si no perquè des de principis del segle passat, l’empresa Agbar (els de la torre) hi van construir una conducció d’aigua que abasta la ciutat de Barcelona. I sabedors llavors que hi aniríem a córrer cent anys després, la van aplanar amb terra – i amb algunes pedres, s’ha de dir – perquè hi poguéssim  entrenar les tirades llargues d’aquesta marató que estem acabant.

 

Seguirem baixant per la Rambla corrent, i justament al nostre costat,  veurem  a més d’una estàtua  humana. Quin  contrast!: impàvids com estaran els artistes que ho fan, no sé si envejarem la seva immobilitat a aquestes alçades de la peli!

 

A la Rambla, no cal dir-ho, hi ha de tot i més. Als portals dels números 22 i 24, a l’esquerra nostra, per exemple,  hi ha uns bons forats al terra de marbre de la llinda produïts pels talons de les sabates de les prostitutes  que esperaven clients picant al terra per fer-se passar el fred. Ho veuríem si no tinguéssim la pressa que tenim perquè passarem a tocar i resulta pintoresc. Com tantes coses de la Rambla, la vitalitat de la qual, se’n poden dir tantes històries...

 

I en arribar al seu final, al Portal de la Pau, el que veurem serà l’estàtua de Cristòfol Colom. Tot i que estarem una mica tocats, no ens confondrem; sabrem que aquesta no és humana com les d’abans, sinó que és una escultura de bronze realitzada per   l’escultor Rafael Atché l’any 1.888.

 

La mirarem i li farem cas.  Anirem cap a la dreta, on ens dirigeix ell amb el seu dit de dos metres i escaig,  per passar pel passeig de Josep Carner per davant de l’extraordinari edifici de Les Drassanes , el lloc on feien els vaixells a l’Edat Mitja, la més gran i més completa drassana medieval que es conserva avui al món i una de les millors mostres de l’arquitectura gòtica civil dels Països Catalans.

 

I al arribar a la Plaça de les Drassanes, una gran rotonda bastant lletja on hi ha una mena de turó de pedres negres al mig -de fet fa anys, quan es va inaugurar, volia semblar un volcà perquè hi emergia vapor d’aigua- girarem per agafar el Paral·lel.

 

El Paral·lel és un carrer on a les primeries del segle passat, abans de la guerra, la disbauxa, segons diuen, estava assegurada a tota hora. Ara no. I avui, just en aquest moment, de disbauxa gens ni mica. Concentració i res més que concentració és el que necessitem.

 

Tot i està concentrats, quan deixem el mur de les Drassanes que tindrem a la dreta (no volia dir “mur” per a no cridar el mal temps, sabut és que se’n diu així al moment en què es passa pitjor corrent una marató, però no he trobat una altre sinònim), veurem Les Tres Xemeneies a l’esquerra, un altre dels llocs de la ciutat que conserven el testimoniatge del caràcter industrial que va tenir Barcelona.

 

 
 

 

 

 

 

 

 


En aquest espai del Poble Sec, el barri a l’esquerra d’on estem ara, hi havia la central elèctrica La Canadenca a començament del segle XX que subministrava  llum a la ciutat. Ara  hi ha un bonic parc on els skaters fan les seves acrobàcies, al costat de fragments de l’antiga maquinària de la central, un vagó de tren, i una gran cadira – o a mi m’ho sembla – de metall, que serà el primer que hi veurem. I justament davant de Les Tres Xemeneies, ens esperarà l’indicador del km 39. Ja ho deia que això s’acaba!

 

Km 39 al 40

 

Avançant pel Paral·lel, on ara hi farem un tros més,  podrem copsar que tot i que no com abans, segueix sent un carrer on el món de la faràndula hi és força present gràcies als teatres que encara hi ha.

 

Passant per davant de l’Apolo poc després de l’indicador del km 39,  imaginarem que surten a animar-nos els artistes que hi treballen. Segur que ho farien si fos més tard perquè ara estaran dormint; o els del Victoria, una mica més enllà.

 

Qui sap si l’escultura de la Raquel Meller que hi ha damunt de la font que està entre els dos teatres a l’esquerra del nostre pas - una famosa cantant i actriu dels “alegres vint”  que porta un ram de violetes per recordar la que va ser la seva cançó més popular, La violetera, immortalitzada per Charles Chaplin a la pel·licula  Llums de la ciutat – cobrarà vida al veure’ns i ens aplaudirà per ajudar-nos a fer els dos quilòmetres i mig que ens queden. O qui sap si quan girem a la dreta per la Ronda de Sant Pau, es reencarnaran totes les vedettes que sortien a El Molino, a l’esquerra del nostre gir - el centenari music hall tancat fa anys que no s’acaba de reobrir mai, tot i que se’n parla,  perquè els gustos han canviat - i ens animaran també.

 

Ens posarem una mica seriosos, i al girar i agafar la Ronda de Sant Pau, podrem veure de lluny, a  la dreta, el campanar de l’església de Sant Pau del Camp, una joia del romànic dins de Barcelona, de la qual se sap que ja existia abans de l’any 912.

 

I avançarem per aquesta ronda fins enllaçar amb l’altra de més amunt, la de Sant Antoni, però abans, una petita recomanació: al creuar el carrer Marquès de Campo Sagrado, no ens hem de creure l’hora que marca el rellotge que hi ha a la façana vermella del xamfrà, a la nostra esquerra.  Com que anirem amb el crono potser ens farà gràcia saber-la, però ni cas,  perquè sempre indica que són les dotze i deu!

 

Una altra recomanació: al carrer de damunt, el Parlament, no ens parem a l’orxateria de Can Sirvent per molt que ens agradi l’orxata i els gelats que fan – per a mi i per a molts els millors i més econòmics de la ciutat -  perquè perdrem temps, i si ens hi paréssim... qualsevol torna a engegar després!

 

 
 

 

 

 

 

 

 


I una darrera recomanació ja que hi estic posat: una mica més amunt, també a l’esquerra, just quan girem per agafar la Ronda de Sant Antoni, veurem  l’històric Mercat de Sant Antoni d’estil modernista construït l’any 1.882. No ens hi arribem a veure si com es diumenge i obren el mercat de llibre vell, trobem aquell tebeo del “Guerrero del antifaz”, o dels germans “Zipi i Zape” que tant ens agradaven, o del “Mortadelo i Filemon”..., o els cromos dels jugadors del Barça o del Espanyol que ens fan falta per a la col·lecció...

 

No ho fem avui. Com per tants altres llocs pels quals hem passat, hi vindrem un altre dia; un diumenge pel matí, per buscar-ho en aquest mercat, que és molt divertit.

 

Avui no. Ara, a quatre passes, davant del forn El moli vell que hi ha al número 20 de la Ronda de Sant Antoni, hem d’anar a buscar, ni més ni menys que l’indicador del km 40. Tota una emoció!

 

 

Km 40 al 41

 

Passat el 40 seguirem per la Ronda de Sant Antoni.

 

No he dit res abans perquè se m’ha passat, però  val la pena, esportistes com som, de  fer una referència a un lloc per davant del qual acabem de passar i que té a veure, i molt, amb l’esport, concretament el bàsquet.

 

És conegut que el bàsquet va arribar a l’Estat espanyol l’any 1.921 procedent d’Estats Units, de la mà del pare escolapi Eusebi Millán. El que potser és menys conegut ès que aquest mossèn el va introduir a les Escoles Pies de Sant Antoni que estan al final de la Ronda de Sant Pau a mà dreta, a tocar d’on hem passat , precisament, fa molt poc. El pare Millán va aconseguir amb un grup d'ex-alumnes de l’escola formar el primer club de bàsquet de l’estat: el Laietà. Van jugar el primer partit amb l’Europa, el club de futbol de Gràcia que també s’havien aficionat al bàsquet, i el resultat va ser de 8 a 2 a favor de l’Europa. Heu llegit bé: vuit a dos!

Un altre lloc significatiu pel que passarem al fer-ho per la Ronda de Sant Antoni on ens trobem avançant ara, és el famós saló de ball  La Paloma , que veurem de reüll uns tres-cents metres després de l’indicador del km 40 al creuar el carrer del Tigre. La Paloma, que ara han mig tancat per un no sé què de contaminació acústica,   va obrir les seves portes a la fi del segle XlX. A principis del XX, era freqüentat per personatges que no feien altra cosa que desafiar-se i barallar-se, i un nou amo que havia comprat el local ho va resoldre aviat.  Va contractar uns matons i en vint-i-quatre  hores van deixar el local net de clients indesitjables, fins al punt de deixar impressionada a la policia de l'època.  Des de llavors, La Paloma es va convertir en un lloc de  màxim ordre; fins a l’extrem que per mantenir-lo,  un vigilant contractat per l’empresa durant la dictadura, al qui anomenaven “La Moral”, es passejava per la pista de ball i reprenia a les parelles que es mostraven massa efusives.

 

 
 

 

 

 


Més endavant, al arribar al carrer Muntaner per on girarem a l’esquerra per agafar Sepúlveda trobarem la Plaça Goya. Res d’important a dir d’aquesta placeta, si no fos per l’escultura que hi ha damunt de la font del mig, el nom de la qual, pot ser una al·lusió directe al ritme que portarem alguns dels que haurem  arribat fins aquí, perquè és diu La Font de la Tortuga. Disculpeu-me l’acudit, però a hores d’ara, a punt d’arribar al punt quilomètric que ens indicarà que tan sols ens en queda un, tot s’hi val. I és que en efecte, l’escultura de la font pública, realitzada a principis del segle passat, mostra dos infants que, en els seus jocs, utilitzen una gran tortuga que s’intueix que va molt poc a poc.

 

I més enllà,  després d’haver ensordit pels crits d’ànim d’un afònic Conesa -el conegut organitzador de la Cursa de Sant Antoni-  al passar davant del seu bar del carrer Sepúlveda cantonada Casanova, on segur que estarà, esgargamellant-se com sempre, i fins que arribi l’últim corredor, trobarem el senyal del km 41, al creuar el carrer Borrell.

Km 41 al 42,195

 

Passat el 41, tot serà cosir i cantar. Seguirem per Sepúlveda, un carrer que tothom diu que puja de principi a final però no és veritat. És més, des del carrer Muntaner fins al carrer Urgell baixa; d’Urgell a Rocafort és pla, i llavors és quan puja fins al Paral·lel. La mica del Paral·lel fins a la Plaça Espanya també segueix pujant, tot i que molt poc, i l’Avinguda Maria Cristina també un pel.

 

Però tan s’hi val. Ara, que molt aviat  veurem les columnes de l’edifici de la Fira que voldrà dir que estarem a punt d’acabar aquesta marató tan anhelada, tan s’hi val.

 

La mica de pujada tan s’hi val  (pitjor era quan pujàvem fins a l’estadi de Montjuïc per acabar la marató, podríem dir). Continuarem per Sepúlveda – quin nom de carrer tan bonic –  com deia planejant i pujant una miqueta. Trobarem un grup incondicional a l’encreuament amb el carrer Vilamarí que ens saludarà  amb desfermades emocions, i girarem  a la dreta al arribar al Paral·lel – quin altre nom més bonic –.   Trobarem la Plaça Espanya i l’indicador del km 42, ara sí que s’ha acabat, i una mica més enllà, passades les Torres Venecianes que ens acolliran també emocionades, la glòria.

 

Ho hem aconseguit!!!.

 

Res més.

 

Miquel Pucurull