Bé, aquí va la primera part de la meva crònica de Chicago, la
ciutat de l’Al Capone i del Michael Jordan.
La diferència més gran que vaig notar quan vaig arribar de Nova York va ser la
temperatura. M’esperava fred, però no tant. El diumenge al matí em vaig llevar
a les 5 i vaig mirar la finestra. Plovia. Vaig engegar l’ordinador i vaig
buscar les previsions del temps. La temperatura prevista per tot el dia era
d’entre 0 i 8 graus. Malament. I jo sense guants ni gorro. Sort que portava una
suadera vella per llençar després a la sortida...
Després de preparar-me, vaig sortir de l’hotel i vaig agafar el metro. A cada
parada anaven pujant corredors. Evidentment, no calia preocupar-se per saber on
s’havia de baixar...
Sortint del metro, riuades de corredors ens dirigiem cap a la zona de sortida,
al Millenium Park, una àrea immensa per acollir els prop de 40.000 corredors
inscrits. Tot estava perfectament senyalitzat.
Encara era fosc, però anaves veient files i més files de lavabos portàtils per
tot arreu, i un formiguer de gent amunt i avall. La zona per deixar les bosses
estava clarament indicada, amb els números corresponents als dorsals, i servia
tant per la sortida com per l’arribada. Són els avantatges que no tenen a Nova
York o Boston, per exemple, que han de traslladar les bosses en autobusos.
Després havies de seguir les indicacions per anar als diferents “corrals” de
sortida. Jo tenia el “Prefered I”, que és el que hi havia just darrere del
“Elite corral”, “Sub-elite corral” i “Competitive Corral”. Darrere meu quedava
el “Preferred II” i l’”Open Seeding”. Lògicament, hi havia controls a l’entrada
de cada corral, que ho tenien fàcil perquè ningú es “colés” ja que els dorsals
eren de diferent color...
L’organització de la sortida em va semblar molt més senzilla i còmoda que la de
Nova York. Després de l’inevitable himne americà, van donar el tret de sortida
i la gran “serp muticolor” es va posar en marxar. Vaig trigar 2 minuts i 20
segons a passar la ratlla de sortida. Feia fred i,evidentment, no vaig llençar la
suadera, sinó que vaig decidir portar-la una estoneta més. L’estoneta es va
convertir en 3 hores i mitja, ja que no la vaig llençar fins al km 35...
Sort que erem molts i sempre et podies posar dins d’algún grup, perquè el fred
era intens i en algunes zones bufava el vent...
Ja us parlaré del recorregut en la segona crònica, però ja us avanço que la
majoria dels carrers són amples i que no hi ha cap problema perquè cadascú
pugui córrer al seu ritme. A diferència d’Amsterdam, els avituallaments estaven
perfectament col.locats, amb llarguíssimes fileres de voluntaris a cada banda.
Això sí, com en totes les maratons multitudinàries, gots de cartró tant per
l’aigua com per la beguda isotònica...
Vaig anar fent la cursa al ritme “de sempre”, tot i que aquí el vaig controlar
en milles i no en quilòmetres. Sabia que a 9 minuts la milla faria 3:56.
Després vaig veure que també posaven tots els quilòmetres, cosa que no
acostumen a fer en les altres maratons anglosaxones. Curiosament, les catifes
de Championchip estaven posades en els punts quilomètrics, i no en les
milles...
Aquesta vegada no tenia “gregària”.
Vaig passar la mitja en 1.56, amb molta comoditat, i la veritat és que a la
segona part les coses van continuar igual de bé. Al km 32 vaig veure un
termòmetre que anava canviant de farenheit a celsius i vaig poder comprovar que
estàvem a 5 graus. Sort de l’escalfor de la gent,que en els llocs més cèntrics
no parava d’animar. Es calcula que van ser un milió i mig els que van sortir al
carrer...
Per pell de gallina la de la recta final, amb l’skyline de Chicago al davant i
una cridòria eixordadora als dos costats del carrer. I això que arribàvem els
de quatre hores...
Al final vaig afluixar una mica i tot, per fer 3.55 i no 3.54, tenint en compte
que havia fet 3.57 al Mediterrani i
Bé, després de la línia d’arribada l’organització continua sent impecable. La
medalla, la manta d’alumini, menjar a dojo, beguda, tot amb una gran amplitud i
sense empentes, fins que arribes al lloc de recuperar la bossa.
En general, tot em va semblar perfecte i molt professional, potser més encara
que a Nova York. Com a mínim, la sortida és més senzilla i a l’arribada no has
de caminar tant. I això que, segons les inscripcions, erem 40.000. De moment,
he vist a la classificació que he quedat el 10.032 de la general.
Per cert, la marca, 3.55.10, és la primera “repe” de la meva vida. Exactament
la mateixa que a Ushuaia, en la marató que vaig fer 8 dies després de la de
l’Antàrtida.
Han hagut de passar 70 maratons per tenir una marca repetida...
Ara us faré cinc cèntims de com és el
recorregut de la marató de Chicago. Tots els que correm maratons sabem de la
importància que tenen els circuits. Molts corredors prefereixen que siguin
plans, per poder portar un ritme constant i fer una bona marca; d’altres,
prioritzen que tinguin pocs revolts, per no fer metres de més; molts tenen en
compte si és un circuit rodó, lineal, si es passa més d’una vegada pel mateix
lloc, o fins i tot si s’han de fer dues voltes al mateix circuit. La immensa
majoria, però, busquen que el recorregut de la marató sigui bonic, passi pels
llocs més coneguts de la ciutat i, evidentment, que tingui una bona presència
de públic.
A Chicago podríem dir que es donen una mica totes les circumstàncies. El
circuit és ràpid (si no que li preguntin a Khalid Khannouchi), interessant, no
és monòton i té molt públic al carrer. Evidentment, aquesta és una de les claus
que aquesta marató hagi esdevingut una de las grans, juntament amb Nova York,
Boston, Londres i Berlín, amb les quals s’ha ajuntat per formar l’anomenada
World Marathons Majors. Des de diumenge, ja les tinc totes a la meva col.lecció
particular...
La sortida es dona en una immensa zona verda que hi ha al costat del Llac
Michigan, que inclou una sèrie de parcs i museus i la coneguda Bukingham
Fountain. La primera milla és tot un homenatge al centre històric de Chicago,
amb el Mies Van der Rohe Building,
A la milla dotze es torna a arribar el centre i es passa el Riu Chicago, que en
total es creua cinc vegades durant la marató. S’arriba així a la meitat de la
cursa, a
A partir d’aquí es fa un segon bucle, ara cap al Sud, i es passa per l’Acadèmia
de Policia, el Centre d’Arts Mexicanes, la porta del Chinatown, el Chicago
Blues Museum i també es pot veure el US Cellular Field, la seu de l’equip de
bèisbol Chicago Shite Sox, guanyador de la lliga nord-americana el 2005.
Aquí s’inicia el camí de retorn cap al centre, passant per l’institut de
tecnologia d’Illinois, el McCormick Plaza, que és l’immens centre de congressos
on hi havia la fira del corredor, i el Willie Dixon’s Blues Heaven Foundation
and Blues Garden. El final de la marató és espectacular, amb moltíssim públic
animant constantment a tothom. Es passa pel monument al soldat desconegut, el
museu d’art de veterans del Vietnam,i ja s’entra al parc d’arribada, amb el
Field Museum, el Shedd Aquarium i l’Adler Planetarium, que queden al costat,
tocant al llac Michigan.
El final és espectacular. Veus davant tot el perfil amb l’skyline de la ciutat,
que si no existís Manhattan et deixaria amb la boca oberta, i, sobretot, tens
milers de veus que t’animen i t’aplaudeixen. Aquesta és la diferència de les
maratons americanes. El públic sap el què és la marató. Un milió i mig de
persones al carrer és molta gent. Nosaltres, en canvi, fem una marató gairebé
clandestina, que sembla que només interessi als corredors i als seus familiars.
Creieu que algún dia canviaran les coses?
Us vaig prometre quatre pinzellades de la història d'aquesta
marató, que potser fins fa uns anys no era de les més conegudes (sobretot a
Europa), però que s'ha guanyat per dret propi la categoria d'estar entre les
cinc millors del món.
La cursa va néixer el 1977, però fins el 1982 no va posar premis en metàl.lic:
12.000 dòlars per als guanyadors (home i dona) i 77.000 en total.
El 1983 va arribar als 6.700 participants, i un any després el britànic Steve
Jones hi va batre el rècord del món (2:08:05). El 1986, per celebrar la desena
edició, es va ampliar la participació a 10.000 corredors i els premis ja van
superar els 285.000 dòlars.
Però l'any següent van arribar les vaques magres. L'espònsor principal,
Beatrice Foods, va plegar,i els organitzadors van haver de suspendre la prova.
El 1990 hi ha un canvi en la direcció de la marató i les coses comencen a anar
bé. Aquell any la cursa va establir un rècord encara vigent: la diferència més
petita entre el primer i el segon en una marató. El mexicà Martín Pitayo va
derrotar el polonès Antoni Niemczaka per...3 dècimes de segon!
La moderna marató de Chicago neix el 1994 amb l'arribada de Lasalle Bank com a
patrocinador. Tornen els dòlars a la llista de premis i creix la participació
tant d'èlit com popular.
A partir d'aquí, i tenint en compte la data de la cursa, Chicago esdevé una
seriosa competència per a Nova York. La fama de la cursa creix a partir del
1997, quan un jove marroqui anomenat Khalid Khannouchi (molt més conegut
aleshores a Catalunya, on havia viscut, que no pas als Estats Units) guanya la
prova amb un temps de 2:07:10, rècord del món per un debutant.
El 1998, per primera vegada en la història de les maratons, quatre homes baixen
de les dues hores i 8 minuts. L'any següent, Khannouchi firma el seu primer
rècord del món, amb un registre de 2:05:42. Va ser el primer home en trencar la
barrera de les dues hores i 6 minuts.
L'idil.li de Khannouchi amb aquesta marató continua l'any següent, amb la seva
tercera victòria. Amb un temps de 2:07:01 bat el rècord dels Estats Units, ja
que feia poc que havia aconseguit la nacionalitat nord-americana.
Perquè no hi faltés de res en l'historial de la marató de Chicago, la kenyana
Catherina Ndereba bat el rècord del món femení el 2001 i es converteix en la
primera dona que baixa de 2:19(2:18:47).
El "festival" continua l'any següent, quan Paula Radcliffe fa
2:17:18, un nou rècord mundial, mentre que Khalid Khannouchi guanya per quarta
vegada, amb una marca de 2:05:50 i es converteix en el primer home amb tres
registres per sota de 2:06.
El 2003, Evans Rutto fa el rècord del món de debutants (2:05:50) i l'any
següent
Aquest any 2006 passarà a la història per haver-se arribat als 40.000 inscrits
(que no acabats) i per la relliscada de Robert Cheruiyot a la línia d'arribada.
Com veieu, Chicago té molta, moltíssima història. La fama se l'emporten Nova
York, Londres, Boston, Berlín, però la marató de la capital d'Illinois és,
globalment, la que pot presumir de millors marques i, el què és més important,
d'una organització impecable.