No em vull extendre com en altres maratons en què he corregut tot sol i us he volgut transmetre la màxima informació possible. A Nova York erem molts i aquí ja s'han dit moltes coses i molt boniques, i ja tothom sap de sobres com és aquesta marató, fins i tot els que no heu tingut la sort d'anar-hi mai.
Per mi era la novena experiència, i una vegada més vaig acabar amb aquella sensació d'haver tornat a la "meca" dels maratonians de tot el món. Si pogués, la correria cada any...
Com algú ja ha avançat per aquí, el dia va començar amb un ensurt important, un error de principiant que et fa veure que no es pot abaixar mai la guàrdia per més experimentat que siguis, i que s'ha de deixar tot el material a punt el dia abans. Sort que el Rafa Forcadell i el Maquina van comentar alguna cosa del xip mentre anàvem a la cua dels autobusos. Si no, potser ja hauria estat massa tard. Em va venir una suor freda i amb els nervis no recordava ni tan sols on havia guardat el xip després de fer la comprovació el dijous a la fira del corredor. Vaig despertar la Cristina a l'hotel i li vaig dir que l'anés buscant mentre jo tornava cap allà. El problema és que anava contra rellotge si no volia perdre els autobusos. Finalment, el xip va aparèixer a la caixa forta de l'habitació...ficat al mig dels fulls del passaport.
Vaig tornar corrents cap a la Biblioteca Pública i vaig trucar el Màquina per saber si ja havien agafat l'autobús. Em va dir que encara eren a la cua i em vaig poder colar amb ells. Com vaig respirar...
Arribant a Staten Island vaig trucar als meus amics de Filadèlfia, el Jeremy i la Linda. El Jeremy tenia la sortida blava i vaig sortir amb ell. Vaig poder comprovar l'emoció amb que senten l'himne els americans...
Vaig sortir tranquil, com sempre, i més sabent que la primera milla és en pujada. La vaig passar en més de 10 minuts, però no em va preocupar gens. De mica en mica vaig anar agafant el ritme previst per intentar millorar les 3:53 de Washington i acabar el "Repoker" havent fet cada marató més ràpida que l'anterior.
A l'Avinguda Lafayette de Brooklyn vaig poder veure la Cristina i els seus pares...tot i que va anar d'un pèl, ja que estaven al cantó contrari per un error meu de previsió i, evidentment, els era impossible travessar el carrer.
Vaig seguir el meu camí sense problemes, gaudint de l'ambient inigualable d'aquesta marató. Vaig deixar enrere Brooklyn i al pont de Pulaski vaig passar la mitja en 1:55, és a dir, a ritme de 3:50. Tot correcte.
A Queens vaig contemplar una vegada més la silueta de Manhattan i vaig encarar el Queensboro Bridge, esperant un dels moments més emocionants d'aquesta marató: el revolt que va de la sortida del pont fins la Primera Avinguda. Milers de persones cridaven com bojos!
A la Primera Avinguda tenia la segona cita amb la Cristina i els seus pares i em vaig anar arrambant a l'esquerre a mesura que m'acostava al carrer 86. Arribat al punt, però, no els vaig veure. Fins i tot em vaig aturar, però és evident que no havien arribat. Tot i la gentada que hi havia, l'estelada de la Cristina s'hauria vist d'una hora lluny...
Sense la dosi de mel i de Recuperat-ion vaig haver de continuar. Sort que a la milla 18 hi havia avituallament de Powergel...
Vaig seguir sense afluixar el ritme i vaig començar a passar gent a cabassos. Vaig entrar al Bronx, contemplant de lluny lel mític Yankee Stadium, i vaig tornar a Manhattan per afrontar el tram final, primer per la Cinquena Avinguda a l'alçada de Harlem i més tard ja al Central Park. Per primera vegada notava que arribava al final amb forces. Aquesta era la meva il.lusió, poder gaudir del Central Park sense el patiment d'acabar "tocat". A la milla 24, al punt convingut, hi havia la Cristina i els seus pares. Vaig parar i em van explicar que el metro els havia fet una mala jugada i que no havien arribat a temps a la Primera Avinguda.
L'esforç final va ser increïble. Amb l'emoció d'acabar perfectament el repte de les 5 maratons vaig augmentar encara més el ritme. Vaig veure que fins i tot baixaria de 3:50. Ara passava la gent a centenars. A la milla 25 em vaig adonar que, tal com anava, fins i tot estaria per sota de 3:49. Els últims metres van ser emocionants. Estava acabant la cinquena marató i havia aconseguit fer-les totes sense "punxar" i sense patir. Vaig aturar el crono amb 3:48:23 i amb la sensació de poder córrer una marató cada diumenge. Avui, però, a Castellbisbal, he vist que no hauria estat possible una sisena. Una sobrecàrrega al bessó dret (que ja m'havia avisat a Washington) m'ha fet aturar al quilòmetre 3 abans de provocar una contractura. Aquesta vegada he tingut seny. L'experiència de Gavà i Montornès m'ha servit. D'aquí a tres setmanes vull córrer a Lisboa i no me l'he volgut jugar.