Sempre s'ha dit -i amb raó- que una marató són només 42 quilòmetres i 195 metres. El què potser molts no s'han parat a pensar és la importància de "l'escenari" en què es pot córrer la prova. A diferència d'una cursa de 400 metres, de 1.500 o de 10.000, que serà igual en qualsevol lloc del món si es disputa en un estadi d'atletisme, la marató està totalment condicionada pel recorregut.
En només 20 dies de diferència vaig tenir l'oportunitat de comprovar que dues maratons poden ser tan oposades com la nit i el dia.

L'aventura va començar el 24 de febrer, a la Marató del Sahara, cursa que s'organitza als campaments que els refugiats saharians ocupen a la zona del Tindouf, a Algèria, des de fa més de 27 anys.
Va ser una experiència inoblidable, no només per la marató en si, sinó pels 5 dies de vida al desert, en contacte constant amb un poble que viu en unes condicions increïbles, esperant amb fe un dubtós referèndum que els permeti tornar a casa...i que probablement no arribarà mai.
El cas d'aquesta gent es prou conegut i se n'ha parlat repetidament en molts mitjans. Per tant, passaré una mica més "de puntetes" sobre la situació del poble saharià, per centrar-me més en la marató. Sí que voldria deixar clara, però, la meva admiració pels saharians. Després de conviure cinc dies amb ells, no entenc com poden subsistir en un hàbitat tan hostil, per més ajuda humanitària que rebin de l'ONU i de diferents governs i ONGs de tot el món. Les condicions de vida als campaments són absolutament "inhabitables" des del punt de vista occidental. Sense aigua corrent ni xarxa elèctrica, sense vegetació, amb temperatures que a l'estiu arriben a límits inhumans, amb una sequedat total i amb la sorra com a companya inseperable en tot moment.
Em va sorprendre, però, que, malgrat aquestes condicions, el poble saharià no sembla un poble infeliç. Els nens, com a tot arreu, juguen contents i riallers, sense queixar-se del decorat inhòspit que els ha tocat en sort a la tòmbola de la vida. Els grans també semblen conformats a la seva sort i, mentre alguns encara et parlen de l'esperança de retornar un dia al Sahara Occidental, altres creuen que sempre més s'estaran als campaments del Tindouf.
Personalment, crec que l'ONU hauria de prendre d'una vegada alguna decisió. Aviat farà 30 anys que dura aquest conflicte i em resulta incomprensible que es pugui mantenir més temps aquest poble vivint en aquestes condicions, per més ajuda humanitària que rebi del "primer món". Us recomano l'ampli article que publica la revista "Runners World" espanyola, en el seu número del mes d'abril, si voleu més informació sobre el tema.
MARATÓ O AVENTURA?
Centrant-me ja en la Marató del Sahara, començaré per dir que la primera condició per participar-hi és canviar completament el "xip". La prova no té res a veure amb una marató urbana, ni tan sols amb una de muntanya. S'ha d'anar mentalitzat a lluitar contra la sorra, la sequedat total i el vent, el terrible vent del desert. S'han d'oblidar els temps que un acostuma a fer en una cursa de 42 quilòmetres i 195 metres. S'ha de tenir molta paciència, una mica de sentit de l'orientació i, sobretot, s'ha de beure tant com es pugui en els avituallaments per evitar una deshidratació que, en la majoria dels casos, acaba arribant igualment en la part final del recorregut.
L'equipació ha de ser també una mica diferent a la de les maratons convencionals. És indespensable una gorra, unes ulleres de sol amb un bon filtre solar i amb proteccions laterals per la sorra, i un mocador per poder tapar la boca i el nas en el cas molt probable de tempesta de sorra. El calçat pot ser l'habitual, preferentment sabatilles d'entrenament per superar millor les pedres del camí, i s'hi pot incorporar alguna mena de protecció fins a mitja cama per evitar que t'entri la sorra als peus. Això, però, no és indispensable perquè la sorra és tan fina que és molt difícil que provoqui butllofes. Personalment, vaig córrer amb sorra als peus des del primer quilòmetre i vaig acabar la prova després de cinc hores amb el peus completament "immaculats". La sensació és la de portar polvos de talc dins dels mitjons...
El recorregut de l'edició d'aquest any anava del campament d'El Aaiun fins al d'Smara. L'organització havia decidit invertir el sentit de les dues primeres edicions, per evitar el vent en contra. Però es veu que "la llei de Murphy" també existeix al desert, ja que el vent va invertir el sentit dels dos primers anys i novament es va convertir en el principal adversari dels corredors. La seva força, a més, va ser molt superior, segons van comentar tots els que havien assistit a les tres edicions. L'organització va parlar de ratxes de fins a 100 quilòmetres per hora, cosa que no m'extranyaria gens ni mica. Durant una bona part de la prova, aproximadament del quilòmetre 15 fins al 27, el vent pràcticament et deixava "clavat" i la sorra formava com una boira, que et feia viure una sensació absolutament "fantasmagòrica". Costava de creure que aquell escenari fos real i havies de fer esforços per no desorientar-te i seguir el camí correcte.
La participació de la marató era petita (no arribàvem als 150), tot i que entre la marató, la mitja, els 10 quilòmetres i els 5 erem més de 300 participants. Aquest nombre tan reduit de corredors feia que, a partir de la segona meitat de la prova, et trobessis pràcticament sol dins del desert. Hi va haver un moment en què no veia cap altra persona a l'horitzó, ni al davant ni al darrere ni, per descomtat, als costats. Només veia sorra i cel per tot arreu. La sensació era "de pel.lícula" i la meva obsessió era no perdre'm. L'organització havia clavat a la sorra bosses d'escombraries de color blau, perquè fossin ben visibles, i, a més, hi havia unes "pilones" de guix blanques en els avituallaments i alguns altres punts, pensades per ser visibles des de molta distància. El problema era que a vegades la tempesta de sorra i els desnivells del terreny t'impedien veure-les i et començaves a posar nerviós. De tota manera, cal dir que tot sovint veies "jeeps" de l'organització que anaven amunt i avall pel mig del desert, per recollir els qui volguessin abandonar i per donar instruccions als desorientats.
Tenint en compte l'alt risc de deshidratació, l'organització havia situat avituallaments cada dos o tres quilòmetres. El sistema, però, no era l'habitual d'ampolles petites o gots perquè la gent pogués veure "en marxa" el contingut i després llencés el continent, perquè tampoc era qüestió de convertir el desert en un abocador d'escombraries. Els participants haviem d'aturar-nos en els avituallaments -en aquesta marató el cronòmetre no té cap importància- i beure a galet amb unes ampolles de litre i mig. Tot i que no teníem cap pressa, el problema és que sempre et sembla que amb un parell de glops ja en tens prou, i a la llarga acabes completament deshidratat. Recomano molt especialment a qui vulgui anar a la Marató del Sahara l'any que ve que en els avituallaments prengui la precaució d'aturar-se a beure almenys mig litre d'aigua cada vegada si no vol tenir problemes de rampes per deshidratació en els quilòmetres finals. Tampoc està de menys portar una d'aquestes motxilletes modernes (em sembla que en diuen "camelback") per anar xupant una mica de líquid de tant en tant.
La part final de la marató se'm va fer inacabable. Els quilòmetres no estaven marcats i tampoc sabies exactament quant et quedava. A més, em vaig trobar tres avituallaments seguits en què els voluntaris saharians que et donaven l'aigua et contestaven "doce" quan els preguntaves quants quilòmetres quedaven, és a dir, que era impossible saber segur en quin punt en trobaves.
En els últims quilòmetres hi havia l'únic tram del recorregut sobre asfalt, però les condicions amb què hi arribaves t'impedien aprofitar-lo per accelerar el ritme. Finalment, abandonaves l'asfalt per entrar al campament d'Smara. Recordo que, quan vaig veure l'arribada, vaig mirar instintivament el rellotge per saber quin temps faria. Em va semblar que, fent un últim esforç, podria baixar de les 5 hores, però, quan vaig intentar canviar el ritme, els dos bessons se'm van revolucionar i em van pujar com dues boles fins darrere els genolls. Vaig haver de deixar-ho córrer i acabar dignament, amb un temps de 5 hores i 15 segons, que en una altra marató seria absolutament mediocre, però que en aquesta em va permetre acabar en un inesperat trenta-dosè lloc, de 105 valents que vam acabar la prova. El primer va ser el lleonès Jorge Aubeso, campió d'Espanya de 100 quilòmetres, que va fer un temps sensacional de 3 hores i 10 minuts, i també s'ha de destacar la segona posició de la catalana Carme Espinal en categoria femenina.
Tres dies després de la cursa va començar una altra marató, diferent, però que es va fer igualment dura. La companyia aèria Khalifa va convertir el viatge de tornada en una autèntica odisea. Però, en fi, això és una altra història.
LA CARA I LA CREU
Encara amb la memòria ben fresca dels dies viscuts a l'Àfrica, vaig canviar de continent, per córrer la marató de Seül, que es disputava el mateix dia que la de Barcelona, 9 hores abans si tenim en compte la diferència horària.
Aquest any vaig fer el "salt" a la marató catalana per matar dos ocells d'un tret, visitar el meu nebot Jordi, que ara viu a Corea del Sud, i completar el meu recorregut maratonià pels cinc continents.
No cal dir que la prova va ser completament diferent a la marató del Sahara. La temperatura no va arribar als 10 graus en cap moment, i la pluja ens va acompanyar des del quilòmetre 5 fins a l'arribada. Vaig fer tot el recorregut amb guants i samarreta de màniga llarga. Igual que el Sahara, vaja...
El circuit era completament urbà i, naturalment, acabava a l'interior de l'Estadi Olímpic on es van disputar els Jocs del 1988, els del famós positiu de Ben Johnson.
La participació va ser de 8.800 atletes, tres vegades més que la Marató de Barcelona, però cal tenir en compte que la ciutat de Seül té 10 milions d'habitants, també pràcticament el triple que la capital catalana. El què em va cridar l'atenció va ser que només hi hagués un centenar d'estrangers participants, un percentatge ridícul en una marató tan multitudinària. Evidentment, no em vaig trobar cap conegut, però en l'historial de la prova vaig veure que Martín Fiz i Abel Antón la van guanyar dos anys consecutius.
L'organització va ser molt bona, digne d'un país com Corea del Sud, que em va soprendre gratament per la seva modernitat i progrés. És un país sense indigents, amb una gran seguretat ciutadana, pràcticament sense delinqüència.
El més complicat és l'alfabet coreà, completament indesxifrable per un occidental, cosa que t'impedeix llegir els cartells i orientar-te. De fet, encara no sé qui va guanyar la cursa, perquè tant els diaris com la pàgina web de la marató són només en coreà. L'únic que sé és que el guanyador va fer dues hores i 8 minuts, una marca notable, però comprensible tenint en compte que el circuit és molt bo i que no va fer gens de calor.
Personalment, vaig córrer una marató molt còmoda i plàcida, ben diferent de la que havia disputat només 20 dies abans al desert del Sahara. Vaig sortir amb molta prudència, intentant no anar massa ràpid i controlant en tot moment el ritme cardíac. La meva regularitat va ser total, ja que vaig passar la mitja en una hora, 43 minuts i 30 segons i vaig acabar la marató en tres hores i 27 minuts. No vaig fer cap quilòmetre en menys de 4:52, ni cap en més de 4:58. Tant de bo fos possible mantenir sempre un ritme tan constant!
L'experiència va ser totalment positiva, i l'última reflexió que voldria fer està molt vinculada amb la marató de Barcelona. L'arribada a l'Estadi de Seül em va posar els pèls de punta i em va recordar quan a Barcelona també arribàvem a l'Estadi. Ja sé que hi ha moltes opinions al respecte, però, personalment, penso que una ciutat que ha estat olímpica i organitza una marató anual hauria de mantenir el recorregut olímpic i, sobretot, l'arribada a l'Estadi. Ja sé que nosaltres tenim l'inconvenient de l'orografia, i que les marques són difícils a Montjuïc, però penso, que almenys un cop cada quatre anys, coincidint amb els anys olímpics, es podria tornar a arribar a l'Estadi. Deixo anar aquí la idea, a veure si algú l'agafa...
Per acabar només voldria dir que, encara que ja he superat les 50 maratons i he corregut en els 5 continents, no tinc cap intenció de retirar-me. Mentre el cos aguanti, esperem que sigui durant molts anys, espero anar ampliant la meva particular col.lecció. A la meva pàgina personal (www.atletisme.com/personals/arcadi) podeu consultar tot el meu historial.