El dia de la marató es lleva en condicions molt bones. No fa
fred, només unes dècimes sota zero, i, sobretot, no fa vent. La gent de
Marathon Tours diuen que potser són les millors condicions de les sis edicions
que s'han fet a l'illa i ja no diem de la que es va haver de fer a la coberta
del barco perquè el vent va impedir el desembarcament.
Amb il.lusió i alegria preparem les motxilles i ens vestim per pujar a les
zòdiacs que ens transporataran fins a l'illa. Hi arribem i ens queden
pràcticament vint minutets per canviar-nos de calçat i deixar-ho tot a punt per
les tres vegades que passarem per la zona d'arribada, en plena base russa: roba
de recanvi per si fa falta i,sobretot, els bidons d'aigua.
Em col.loco la càmera de video lligada al pit per l'interior de la jaqueta de
màniga llarga amb que correré, la càmera de fotos a la butxaca i la camelback a
l'esquena, per evitar portar un bidó a les mans durant les primeres milles.
M'asseguro de portar el gorro, els guants, les ulleres de sol, tot i que no en
fa, i em dirigeixo a la sortida, a temps per veure com es posen en marxa les
dones, els homes més grans de 60 anys i els participants de la mitja marató,
entre ells un en cadira de rodes, per primera vegada en la història d'aquesta prova.
És un home de Singapur, de 54 anys, resident als Estats Units. Es diu William
Tan i han pactat amb l'organització que farà aproximadament la distància de la
mitja marató, però sense pujar al Glaciar Collins, que seria impossible amb la
cadira.
Tres minuts després sortim la resta i de seguida me n'adono que això no tindrà
res a veure amb una marató convencional, ni tan sols amb una de muntanya, tot i
que s'hi assembla molt. El camí està completament enfangat i les sabatilles
s'enfonsen sovint fins els turmells. Em paro a gravar les primeres imatges i,
tot i això, no trigo a passar el William Tan, completament encallat en el fang
amb la cadira.
Després d'una persistent pujada, sembla que el terreny millora, fins que passem
un petit rierol i arribem a la base uruguaiana. Allà ens animen en espanyol i
decideixo parar-me i preguntar si saben què va fer el Barça amb el Chelsea. Em
diuen que va guanyar per
Arribem tot seguit a una zona de pedres. Són molt grosses i s'ha d'anar en
compte per no torçar-te el turmell. Gairebé tinc ganes d'arribar al Glaciar
Collins. Ho fem quan portem unes tres milles de competició. Aleshores comença
la pujada per un fort pendent (diuen que d'un 18 per cent) completament nevat.
Tothom camina, però aviat comencem a veure els que baixen, que poden córrer amb
una mica de precaució.
Arribo a dalt del Glaciar. Teòricament hem fet 3 milles i mitja, uns 5
quilòmetres i mig, i he trigat...54 minuts i 23 segons!. La mitjana és
horrorosa, però s'ha de tenir en compte que m'he parat constantment a prendre
imatges de vídeo i a fer fotos, i que tota la pujada a la gelera l'he feta
caminant.
Començo el descens per la neu, torno a passar per les pedres i el fang i passo
per l'arribada en una hora i 36 minuts. Paro a beure per estalviar aigua de la
camelback, intento prendre'm una mica de mel, amb molts problemes perquè el
pack s'ha congelat, i continuo cap a la segona part del recorregut, confiant
que no sigui tan dura. En passar per la base xilena, entro al gimnàs per poder
anar al lavabo, ja que ens havien dit que era l'únic lloc on ho podíem fer.
Està estrictament prohibit fer les necessitats en plena natura a l'Antàrtida...
Perdo gairebé cinc minuts més, perquè ens fan descalçar per poder entrar, i
segueixo el camí. Continua havent-hi pedres a dojo i molt fang, producte de les
bones temperatures dels últims dies. De tota manera, ara neva una mica i sembla
que fa més fred que quan hem sortit. El més important és que continua sense fer
vent, que en l'última edició sembla que va ser el gran enemic dels
participants. Arribo a la base xinesa i dóno la volta. 32 minuts per tres
milles. No està malament si tenim en compte la parada a la base xilena...
Torno cap a la base russa i completo la mitja marató en dues hores i 39 minuts.
En la parada per beure i canviar-me de guants, que estan xops, no sé què faig
però trepitjo les ulleres i queden inservibles. Hauré de fer la segona mitja
sense, però no fa sol. No crec que hi hagi problema.
Aquesta vegada sense parar-me tant, arribo al cim de la gelera en 46 minuts, 8
menys que en la primera volta. El descens, però, es fa més difícil, perquè la
neu està tan trepitjada que és molt complicat baixar corrents. Els camins es
fan cada vegada més impracticables i aviat m'adono que tothom camina en les pujades.
Gairebé és inútil provar de córrer. Arribo a la base russa i només em queda
repetir el segon bucle fins a la base xinesa i tornar. Són 6 milles, menys de
10 quilòmetres. Això està fet...
Trigo força més que en la primera volta perquè camino molt i perquè m'entretinc
a gravar imatges a la base xilena. Tot i això, no paro de passar gent. La
duresa de la prova es nota a les cares, però tothom està animat esperant el
moment de l'arribada.
Per fi, veig la pancarta final. Entro amb la càmera de vídeo engegada i miro el
crono: 5 hores, 36 minuts i 24 segons. Gairebé 8 minuts per quilòmetre de
mitjana!!!. L'emoció és molt gran. JA TINC EL SISÈ CONTINENT, EL MÉS DIFÍCIL DE
FER!. Em miro els peus i no em puc creure que hagi corregut a l'Antàrtida. El
fang no deixa veure el color de les sabatilles. I jo que em pensava que
correriem sobre neu...
El pulsòmetre em marca una mitjada de 141 pulsacions, i un màxim de 170, que
correspon a la primera pujada al Glaciar Collins.
Les dades generals de la cursa són significatives per entendre la
particularitat d'aquesta marató. Tot i que el dia ha estat gairebé el millor
que es pot trobar aquí, el guanyador de
Amb tres quarts d'hora menys hauria pogut acabar entre els 20 primers, però
això per mi no té cap importància. Prefereixo haver fet les imatges i poder-les
mostrar quan torni.
Pel que fa a la mitja marató, només l'han fet 35 persones. La primera en
arribar ha estat, curiosament una dona, Jane Serves, una de les organitzadores
del viatge, amb una marca de dues hores i 13 minuts. El segon, i per tant el
primer home, ha estat un xilè resident a la base cièntifca. Es diu Sergio
Cuadra i ha fet un temps de 2 hores i 20 minuts. Com es veu, si algún corredor català
té ganes de guanyar una mitja marató...ja sap on ha d'anar!
William Tan ha trigat 5 hores i 50 minuts en fer els aproximadament 21
quilòmetres amb la seva cadira de rodes, que em sembla que deu haver quedat
inservible...
L'experiència ha estat brutal. Suposo que me n'adonaré passats uns dies, però
la sensació d'haver corregut "al cul del món" és absoluta.
************************
Vuit dies després de
de
marató modesta, que avui ha batut el rècord de participants amb 218.170
dels quals erem estrangers i 102 formàvem part del grup de Marathon
Tours que veníem de córrer
l'any que ve, ja que la marató antàrtica és biannual i, per tant, pot
ser que aquí a Ushuaia es quedin només amb un centenar de participants.
A veure si s'anima gent d'Europa perquè, tot i que això està allunyat
del tot (és la fi del món), és un lloc que realment val la pena.
Al final, he decidit anar a la sortida amb autocar, a través del "camino
de ripio", una mena de Carretera de les Aigües sense tantes pedres. He
descartat l'opció del catamarà perquè he quedat servit de barco per una
temporada.
La sortida és a
Fuego. El paratge és paradisíac, envoltat de muntanyes i boscos. Fa
fresca, uns 5 ó 6 graus, i ens diuen que es preveu que la temperatura
pugi fins als 10 ó 12 durant la cursa. Decideixo posar-me una samarreta
de màniga curta sota de la de tirants i, això sí, sortir amb els guants
posats. M'ajunto amb el Jorge González de Matauco, l'alabès-mallorquí
que vaig conèixer en el viatge a l'Antàrtida i que també ha decidit fer
les dues maratons.
L'ambient a la sortida és de cursa "petita", en un ambient molt
familiar, tant pel què fa als corredors com a l'organització, que es
desviu perquè no li falti res a ningú. Hi ha begudes, plàtans, barretes,
de tot.
Es dóna la sortida i tothom s'ho agafa amb molta calma, tres d'un kenyà
portat per Fila, l'esponsor principal, que surt escopetejat i el perdem
ràpidament de vista.
Decideixo ser molt conservador perquè no sé com em trobaré després de
tants dies de barco ni si estaré recuperat de la marató antàrtica. En
aquest sentit, però, tinc l'experiència del "hat trick", encara que
llavors estava en millor forma. Aquesta vegada, però, hi ha hagut un dia
més de recuperació, ja que la marató de l'Antàrtida va ser dissabte de
la setmana passada.
Els primers quilòmetres són en el mateix "camino de ripio" que hem
utilizat per venir. El paisatge és espectacular. No sembla que estiguis
fent una marató, sinó una cursa de muntanya. Ajusto el ritme a 5.30 al
quilòmetre per assegurar el tret i no punxar. Gaudeixo de l'entorn i
vaig fent quilòmetres per aquesta carretera que, tot i ser de terra dins
d'aquest parc natural, és el final de la ruta nacional 3, que comença a
Buenos Aires. Les fites marquen els quilòmetres 3.000 i escaix. I és que
l'Argentina és un país llarguíssim. De fet, aquesta carretera forma part
de la llarguíssima artèria que creua els dos continents americans des de
La
punt més elevat del recorregut. Aviat passem el cartell d'entrada (en
aquest cas de sortida) del Parc Natural de
continuem pel camí de "ripio" fins al 18 i mig. Aleshores entrem a
l'asfalt i ja veiem la ciutat d'Ushuaia, una ciutat que ha crescut molt
en els últims anys (ja té 55.000 habitants), però horitzontalment, ja
que no té cases de més de 3 pisos. Passem per alguns barris i pel
cèntric carrer San Martín, el gran nucli comercial de la ciutat. En el
quilòmetre 30 comença el pitjor tram de
pujada d'uns
quilòmetres més, a través d'una carretera oberta al trànsit, amb la qual
cosa s'ha d'anar amb molta precaució, tot i que no hi ha molta
circulació. Després la carretera planeja i torna a baixar cap a Ushuaia,
per buscar ja l'arribada, just en el port de la ciutat.
En els metres finals hi ha forta animació. Hi arribo amb forces perquè
he corregut sempre amb seny, sense forçar la màquina. Curiosament, els
tendons d'aquil.les m'han molestat en la primera meitat de la cursa.
Després, pràcticament ja no els he notat. De tota manera, aquesta és una
lesió llarguíssima, que costa moltíssim d'erradicar del tot.
Avui només m'havia fixat l'objectiu d'acabar, per completar els 7
continents, però, com a objectiu secundari, i per distreure'm una mica a
l'hora de controlar els temps de pas, confiava baixar de les 4 hores. Al
final, 3 hores, 55 minuts i pocs segons, pràcticament amb el mateix
temps en la primera mitja que en la segona.
He entrat content i feliç perquè he completat el "doblet", corrent
les
dues maratons més australs del món només amb 8 dies de diferència i, a
més, ja tinc la col.lecció de continents.
Les meves 63 maratons es reparteixen en els 7 continents d'aquesta
manera:
Europa, 41
Nord-amèrica, 16
Àfrica, 2
Oceania, 1
Àsia, 1
Antàrtida, 1
Sud-amèrica, 1