Ja tinc la primera del “hat trick”...i he de dir que ha estat poc més que una passejada!

De fet, la de Detroit era la que menys em preocupava perquè sabia que, amb les tirades llargues que havia fet entrenant, si no m’equivocava de ritme no tindria massa problemes. El què no m’esperava era un final tan plàcid. Les últimes tres milles han estat les més ràpides de totes, i sempre sense superar les 150 pulsacions. Si no he baixat de les 3 hores i mitja ha estat perquè he preferit ser conservador, pensant en les altres dues maratons, però el cert és que ho hauria pogut fer fàcilment. Probablement, de les 59 maratons que he acabat, aquesta hagi estat la més còmoda, juntament amb la de Seül. Les perspectives de cara el repte,doncs, són bones, però prefereixo ser prudent, perquè no sé com em recuperaré en 7 dies…i amb el menjar americà encara menys!
Al final, el meu temps de xip ha estat 3.31.17, la primera mitja en 1:46:20 i la segona en 1:44:57. El temps oficial, 3:32:42, cosa que vol dir que he trigat un minut i 25 segons a passar la ratlla de sortida després del tret. He quedat el 543 de la general i el 61 de la meva categoria d’edat. En total hem corregut la marató uns 3.500 atletes, però com que es feia paral.lelament la mitja marató, la marató per relleus i una cursa de 5 quilòmetres, hem ocupat els carrers de Detroit més de 7.000 persones.
No sé com resumir les moltes coses que he vist i les sensacions que he tingut sense que això es faci massa llarg . Potser que intenti fer-ho cronològicament. El dia s’ha llevat perfecte per córrer. En contra de les previsions, no plovia ni feia fred. El termòmetre marcava 61 graus farenheit, és a dir, uns 16 graus centígrads. He sortit de l’hotel a les fosques perquè la marató començava a les 7.40 del matí, una hora certament curiosa. Suposo que ho fan perquè és l’hora que es comença a fer clar. Així aprofiten al màxim la claror i els més lents no acaben gaire més tard del migdia.
La zona de sortida era un formiguer ja que les 4 curses començaven a l’hora. Els participants en cada una de les distàncies es distingien pel color dels dorsals. Tot i això, no hi havia empentes, i la gent es situava esportivament en la zones marcades segons l’expectativa de marca. Hi havia llebres de tots els ritmes, amb variacions de fins a 5 minuts. Increïble. No ho havia vist mai.
S’ha donat la sortida i ens hem posat lentament en moviment. La primera milla l’he passada en 8.40, però a partir d’aquí el cos ha trobat ràpidament el ritme habitual de 5 minuts per quilòmetre de les tirades llargues, i ja he començat a passar les milles al voltant dels 8 minuts. Aquí, com que no és una marató turística i pràcticament tots són americans, no tenen el detall de posar cap indicació quilomètrica, o sigui que t’has de guiar per les milles en tot moment.
En els primers quilòmetres hem passat pel barri mexicà, amb una agradable olor de tortillas i mariachis al carrer. Les petites orquestres i grups musicals de diferents estils són habituals al llarg del recorregut.
Passada la quarta milla hem començat a pujar pel pont que porta al Canadà per damunt del riu Detroit. És un d’aquests típics ponts penjats tan espectaculars. Hem arribat a la ciutat canadenca de Windsor, on hem corregut uns pocs quilòmetres, abans de tornar a Detroit, aquesta vegada per un túnel. Curiosament, a l’entrada i a la sortida del túnel hi havia alfombres de control de pas, tot i que no corresponien a cap distància rodona. He deduït que era un control per assegurar-se que ningú s’havia quedat il.legalment al Canadà… Els policies americans ens han rebut amb aplaudiments a l’aduana i tot seguit hem començat ja el recorregut pels diferents barris de Detroit, un recorregut completament pla, excepte un altre pont, que ens ha portat a una petita illa que hi ha al mig del riu.
Detroit és una ciutat estranya, força lletja i en alguns barris desangelada i fantasmagòrica. En canvi, hem passat per una zona residencial molt atractiva. En la majoria de jardins hi havia cartells de suport a John Kerry!
Elsavituallaments eren d’aigua i Gatorade i, com sempre a Amèrica, eren amb got, o sigui que pràcticament només beus un parell de glopets. L’avantatge era que la freqüència dels avituallaments era molt gran, pràcticament a cada milla, i això feia que no hi hagués perill de deshidratació. De fet, he hagut de parar un parell de vegades a pixar…
Una de les millors anècdotes ha estat en el quilòmetre 36. He calculat mentalment on queia aquest punt per celebrar simbòlicament el quilòmetre 50.000 de la meva carrera, tal com us vaig explicar ahir. Doncs bé. Just quan hi arribava he vist que uns catxondos oferien cervesa als corredors. Mai he begut cervesa en una marató, però m’ha semblat que l’atzar m’havia posat aquells paios allà en aquell punt, i no he dubtet a agafar un got per brindar per aquesta efemèride tan particular. Potser per això he acabat tan bé en els últims quilòmetres!
L’arribada ha estat realment espectacular. Moltes vegades he acabat en estadis d’atletisme, molts d’ells olímpics, però mai havia arribat en un estadi cobert de futbol americà. Hem entrat per un túnel i hem corregut els últims metres sobre gespa artificial pintada amb les habituals marques de futbol americà. La grada era plena de gent, i el locutor fins i tot ha dit el meu nom (molt mal prounciat) quan estava a punt de creuar la línia d’arribada.
Com a informació us diré que el guanyador, un tal Joseph Noeritu, ha fet 2.19.15,i la guanyadora, Elena Orlova, 2.34.16.