Bé, l’aventura s’ha acabat. Ja fa 24 hores que sóc a Catalunya i el repte de les tres maratons seguides ja forma part de la meva història maratoniana.
Arriba el moment de fer balanç d’aquest “hat trick”. D’entrada, he de dir que l’experiència ha estat única, no només pel fet d’encadenar tres maratons, sinó per la manera com ho han seguit altres persones a través de 10de1000. Fins ara, només havia compartit les meves experiències amb la gent més propera, i en tot cas havia escrit algún article posterior a la revista Marathon, però això de fer aquesta mena de diari públic i d’explicar les vivències de manera gairebé immediata no ho havia fet mai. Són els avantatges de les noves teconologies, que ens permeten també fer arribes fotografies del dia a qualsevol punt del món…
Esportivament, he de dir que l’experiència la considero un èxit. Tenia els meus dubtes de com sortiria perquè les dues vegades anteriors que havia encadenat dues maratons en dos caps de setmana consecutius havia patit força en la segona. Per tant, fer-ne tres em semblava una mica agoserat…Potser per això, vaig fer un entrenament previ diferent, oblidant-me de córrer ràpid i centrant-me en una tirada llarga setmanal, que vaig allargar fins a 30, 32, 34 i 35 quilòmetres en les quatre setmanes anteriors al repte. Pensava que així acostumaria el cos a recuperar-se després d’un esforç de llarga durada.
A Detroit vaig acabar molt content la marató, després d’aguantar perfectament fins al final el ritme de 5 minuts per quilòmetre. Fins i tot les últimes milles van ser les més ràpides, i vaig aconseguir fer la segona mitja un minut més ràpida que la primera.
Els dies següents, però, em vaig desmoralitzar una mica. Les cames em feien molt mal i estava clar que el cos no havia assimilat la marató com una simple tirada llarga. Potser el canvi de la terra a l’asfalt en tenia més culpa que el fet d’haver passat de 35 quilòmetres a 42.
Vaig afrontar, doncs, la segona marató, la de Washington, amb més prudència. D’entrada, vaig abaixar una mica el ritme, aproximadament a 5.10 el quilòmetre, i vaig anar agafant confiança a mesura que avançava la prova. Les piles em van aguantar fins al quilòmetre 32, i els 10 últims els vaig haver de fer a un ritme més lent, fins acumular 5 minuts de pèrdua en la segona mitja respecte la primera, un marge força habitual.
Els dies següents em vaig trobar muscularment molt millor que en la primera setmana, i això em va donar moral per la tercera i última marató, la de Nova York. Tot i la meva experiència, allà potser vaig pecar d’excés de confiança i vaig sortit massa ràpid. Aprofitant la milla de baixada de la segona part del Pont de Verrazano, vaig fer tota la primera mitja marató per sota del ritme previst de 5 minuts per quilòmetre. En la segona, això i els desnivells de la prova, i probablement el cansament acumulat, em van fer reduir el ritme progressivament. Aquí la descompensació de les dues mitges va ser de 10 minuts, tot i que la marca final va ser gairebé dos minuts millor que a la marató de Washington.
Per als amants de l’estadística, he recollit els parcials cada 5 milles de les tres maratons, on s’aprecien perfectament aquestes diferències que he comentat. A Detroit van ser aquests: 40:38, 40:55, 40:02, 40:07, 39:52 i 9:43 en l’última milla i 385 iardes. El temps total va ser de 3:31:17, a 148 pulsacions de mitjana, amb una punta màxima de 163.
A la marató Marine Corps de Washington, els números van ser aquests: 41:24, 41:04, 41:16, 41:36, 45:08 i 11:19, amb 150 de pols mitjà i 165 de màxim, per una marca final de 3:41:47.
Finalment, aquests són els números de Nova York: 38:52, 40:20, 41:04, 42:30; 45:38 i 11:35, a 153 pulsacions i 167 de màxima. La marca, 3:39:59.
Realment, abans de començar hauria firmat aquestes marques, però estaria més content amb mi mateix si els parcials de l’última marató haguessin estat progressius i no regressius. Per cert, he vist l’estadística final de la Marató de Nova York i és realment excepcional: de les 37.257 persones que van prendre la sortida, 36.544 (24.574 homes i 11.970 dones) van arribar al Central Park, xifres que confirmen que en aquesta marató gairebé és impossible abandonar…
Per acabar amb el tema dels números, també voldria recollir unes dades que em semblen interessants per tots els que heu mostrat l’interès a córrer, potser l’any que ve, la Marató de Nova York. Com hem comentat durant tots aquests dies, hi ha dues maneres de poder córrer aquesta marató. La més senzilla és apuntar-se en algun dels “touroperadors” oficials que garanteixen dorsal. A Barcelona hi ha Viatges Iberia i Viatges Marsans. Els preus són similiars, però, evidentement, s’aprofiten de les circumstàncies i no són precisament barats. La manera més econòmica de córrer la Marató de Nova York és aconseguint la inscripció per lliure, i aleshores buscar la millor tarifa aèria i l’hotel a gust del consumidor. El problema és que això, si no es tenen unes marques notables en marató, només es pot fer si es té sort en el sorteig de dorsals, que es fa a primers de maig. La diferència de preu entre un sistema i l’altre jo calculo que és pràcticament de la meitat, si tenim en compte que avui dia es poden trobar vols a Nova York per menys de 400 euros per persona, i que la bona situació de l’euro respecte el dòlar fa que els bons hotels de Manhattan surtin per força menys de 200 euros la nit (menys de 100 per persona en habitació doble).
Realment, la situació de l’euro és, actualment, un gran avantatge. Personalment, penso que el meu viatge de 23 dies pel Nord-est dels Estats Units no m’haurà sortit gaire més car que les persones que han anat només 6 dies a Nova York amb el viatge organitzat per les agències oficials. Cal tenir en compte que jo he utilitzat cotxe de lloguer, molt més barat a Amèrica que a Europa, i que el preu de la betzina és extraordinàriament més baix. En total, vam fer 2.810 milles, és a dir, 4.520 quilòmetres, i només vam necessitar 218 dòlars en benzina, uns 170 euros. Tot plegat, menys de 4 cèntims per quilòmetre, aproximadament la meitat que el que ens hauria costat aquí amb un cotxe similar. Sumant el preu del cotxe de lloguer i la bezina, surt a 720 euros per un total de 14 dies, és a dir que per 26 euros per persona i dia pots gaudir de la comoditat i llibertat que dóna el cotxe propi. I ja no dic si enlloc de dos haguessim estat quatre…
En fi, amb tot això no vull boicotejar les agències que organitzen els viatges, ja que fan la seva feina i són els únics que garanteixen la manera de córrer a Nova York. A més, hi ha gent que prefereix anar amb tot lligat i no haver-se de preocupar de res, ni tan sols del taxi de l’aeroport a l’hotel, i això, naturalment, té un preu.
Bé, ja hi haurà temps de parlar-ne si es vol organitzar una sortida conjunta l’any que ve, però és evident que no podrem aconseguir que tothom qui vulgui anar a la marató tingui la sort de treure el dorsal en la rifa de la “lotery”.