Ja hem fet la segona!. Us escric diumenge al vespre, després de
sopar a l’Adams Morgan, un dels barris més interessants de Washington.
Lògicament, hem celebrat que la segona ja és al sac. Avui, però, he hagut de
baixar de l’autocar, i els últims 10 quilòmetres han estat força complicats…Res
a veure amb el final apoteòsic de Detroit.
La Marató m’ha agradat molt. Està molt ben organitzada i en alguns aspectes no
té res a envejar a la de Nova York. No he vist el número d’acabats a la
classificació sencera, però hi havia uns 20.000 inscrits, o sigui que és una
marató gran, això sí, amb una participació totalment popular, sense atletes
d’èlit. Hi ha una gran quantitat de militars de tota mena: de terra, de la
marina, de l’aire... No s’ha d’oblidar que aquesta és la marató de l’exèrcit
americà. El nom de la prova és Marine Corps Marathon, i, al marge dels que
corren, tota l’organització la porten els “marines”. Els veus per tot arreu: a
la sortida, als avituallaments, a l’arribada, tots amb una amabilitat total
envers els corredors. No cal dir que la prova despren una gran sensació de
seguretat, la gran obsessió dels americans en aquests dies. El clima electoral
també s’ha viscut, i molts atletes han corregut amb enganxines d’un o l’altre
candidat. D’altres han corregut disfressats, a causa del Halloween, és a dir
que d’ambient no n’ha faltat. A més, en els punts més turístics hi havia una
quantitat de públic espectacular.
Però anem a pams. La sortida és al costat del Cementiri d’Arlington, lloc on
estan enterrats els expresidents i tots els militars morts en les diverses
guerres. Divendres, tot passejant-hi, vam veure un enterrament d’un jove
“marine” mort a l’Iraq…
Bé, anem a la marató. A la sortida la gent es col.loca amb una disciplina
increïble a la zona que li pertoca segons la seva expectativa de temps. Resulta
admirable veure gent anant cap endarrera a cinc minuts de la sortida…tot el
contrari que en moltes curses de casa nostra, que sembla que tothom vol sortir
al davant de tot amb els atletes d’èlit…
Un gran canó –no podia ser d’una altra manera en aquesta marató- dóna la
sortida puntualment a dos quarts de 9 del matí. La gran “serp multicolor” es
posa lentament en marxa. Després de quatre o cinc milles a Arlington es passa
el primer pont per entrar a Washington DC, concretament al bonic barri de
Georgetown. Després hi ha uns quants quilòmetres per zona verda, enmig d’una
vegetació admirable. Aquí hi ha marcat el quilòmetre 10 –l’única concesió als
estrangers-, que passo en 52 minuts. Les meves sensacions no són gaire bones.
Les cames no van tan fines com a Detroit. Per tant, si no van les cames,
decideixo que hauré de córrer amb el cap. Mantinc un ritme constant, però més
lent que a Detroit, aproximadament 8.15 la milla, uns 5.10 el quilòmetre.
A la milla 10 s’entra dins del Washington monumental, i es passa pel Lincoln
Memorial, el monument als veterans del Vietnam i el Capitol, on hi ha la mitja
marató. La passo en 1.48.25, dos minuts més lent que la setmana passada, però
avui ja tinc la sensació que serà difícil fer la segona mitja més ràpida que la
primera…
La segona meitat de la prova va gairebé tota pel costat del riu Potomac, fins
que s’abandona Washington per tornar a Arlington. En el pont començo a anar
tocat de cames i, de cop, el ritme baixa espectacularment. De 8.15 la milla
passo pràcticament a 9, i noto com si la pell de les cames s’hagués encongit i
no em deixés fer la gambada amb normalitat. Calculo que falten uns 10
quilòmetres i no m’atabalo. Ja veig que acabaré entre 3.40 i 3.45. Ho hauria
firmat abans de començar i això em dóna moral. Em distrec contemplant el
Pentàgon, que passem a fregar de la tanca. És un bunker immens. Aneu a saber
què hi ha a dins…
Deixem enrere el Pentàgon i ja veig les inacabables fileres de creus del
Cementiri d’Arlington. Com diuen els ciclistes, “fa olor d’arribada”. A un
quilòmetre de distància ja se sent la música a tota canya, i els dos costats de
la marxa estan farcits de públic. L’ambient és realment espectacular. Gairebé
sense adonar-me’n arribo a la línia final, situada al costat del famós monument
Iwo Jima, un autèntic homenatge a la “Marine Corps” i les seves múltiples
guerres…
Naturalment, són els “marines” els que et posen la medalla, et donen la manta
tèrmica, tot i que fa més calor que fred, l’aigua, els plàtans i tota la resta.
Ràpidament t’envien davant del monument, on et fan una foto amb la medalla.
Tot i que he patit una mica al final, el temps no ha estat tan dolent. Només
uns 10 minutets més que a Detroit. Aquestes són les dades oficials: primera
mitja 1.48.26, segona 1.53.21 (5 minutets més. Dintre de tot encara me n'he
escapat baratet...). Temps total real: 3.41.47, oficial 3.42.50 (Només he
trigat un minut i 3 segons a passar la ratlla). Posició final, 938 d'un total
de 16.355 acabats. (Ho acabo de trobar mirant la classificació per grups
d'edat...). Lloc de la meva categoria, 87. No està malament acabar entre els
1.000 primers una marató de 16.000...després d'haver-ne fet una altra el
diumenge anterior!
Estic realment satisfet i el cert és que ara em trobo molt bé. Ja veurem demà!
Bé, d’aquí a 7 dies espero completar el repte. Serà la vuitena vegada que corro
a Nova York, però sens dubte serà molt especial!