Aclariments previs sobre la Psicologia de l’Esport
 

Molts esportistes tenen por al psicòleg perquè pensen que si el necessiten és perquè estan boixos o malalts. Això és un error. Els psicòlegs esportius són educadors, no clínics. El treball del psicòleg esportiu no consisteix en solucionar problemes personals dels atletes, ni tampoc en tractar atletes amb problemes mentals, si no que l’objectiu és dotar o potenciar en l’atleta una sèrie de qualitats o habilitats psicològiques per competir amb millors prestacions. El treball del psicòleg esportiu és molt semblant al de l’entrenador, però aquest en contes d’entrenar l’aspecte físic, tècnic o tàctic, entrena el psicològic.

Molts atletes i entrenadors pensen que l’entrenament psicològic hauria de produir resultats miraculosos, màgics, quasi instantanis. Els atletes saben bé que per desenvolupar les seves habilitats físiques han de passar anys entrenant-se. L’entrenament psicològic necessita el mateix tipus de dedicació i de temps. Perquè un atleta domini realment la seva ment, ha de dedicar anys de desenvolupament d’aquestes habilitats.

Es creu que la propera frontera de l’esport no serà el desenvolupament de nous mètodes d’entrenament físic sinó el desenvolupament d’aquestes habilitats psicològiques fins al punt que els atletes podran dominar els seus cossos per aconseguir un nivell superior d’execució.

El Dr. Rainer Martens, prestigiós psicòleg esportiu de la Universitat de Il·linois, proposa una sèrie d'exemples de com aplicar l'entrenament psicològic en esportistes del seu país. Segons ell, molts atletes estan molt ben dotats físicament, però no poden rendir en les seves especialitats esportives perquè no han desenvolupat l’aspecte psicològic necessari per ser líders d’èlit. Molts atletes passen 30 o 40 hores setmanals entrenant. Quan se'ls pregunta: Quant temps passen preparant-se psicològicament per a la competició molt sovint contesten que no saben que vol dir això de l’entrenament psicològic, i com a molt indiquen que es relaxen abans de competir. Llavors, quan preguntem a aquests atletes la importància que donen a l’especte psicològic de la competició, normalment contesten que pot representar del 50 al 90% d’aquesta. I en els atletes que competeixen a un nivell d’èlit, molt sovint, contesten que l’aspecte psicològic és el més important pel resultat final de la competició. I sens dubte és irònic que fent 20, 30, 40 hores setmanals d’entrenament físic no dediquin gens de temps a l’entrenament psicològic.

Actualment, disposem d'estratègies d'entrenament psicològic per progressar i batre nous rècords en l’esport. Un dels problemes més greus en els atletes d’avui és que físicament estan massa entrenats, si no guanyen entenen que s’han d’entrenar més, i per tant, estan forçant massa els seus cossos, trencant-los; i no arriben a reconèixer que necessiten, en realitat, entrenament psicològic per tenir un bon rendiment.

Podríem dir quelcom d’un atleta que es diu Rick McKeney, ell va ser campió mundial de tir amb arc. Fa uns anys quedava quart o cinquè en els mundials i no arribava a ser campió. Va decidir que havia d’entrenar-se més intensament. Passava tres hores diàries practicant tir amb arc; va adonar-se que no arribaria a ser campió mundial i va augmentar l’entrenament a 4 hores diàries. Després va passar a cinc i, a la fi, sis hores de pràctica diària. Va anar a la competició i encara quedava quart, va augmentar les hores d’entrenament a vuit i a deu. -Ens podem imaginar el que representa practicar tir vuit hores-. Finalment va perdre tot l’interès per l’esport. Rick McKeney va deixar de practicar durant sis mesos i en aquest període va aprendre Psicologia de l’Esport.

Una de les coses que ell feia malament és que quan practicava el tir amb arc en competició el seu objectiu era sempre el de vèncer, el de passar a l’altre, i per tant, es trobava amb l’objectiu de fer-lo millor que la resta de competidors. Va aprendre a canviar el seu objectiu: a ultrapassar el que estaven fent els altres sense centrar-se en voler guanyar-los. Va bloquejar aquest pensament en la resta y, ja que era un arquer molt ben preparat, la seva meta va convertir-se en fer el tir perfecte, executar el tir de forma perfecta, tècnicament parlant. Rick va començar a practicar l’entrenament en habilitats psicològiques, canviant el seu objectiu, entrenant-se més bé en el seu tir perfecte. En aquella època estudiava Educació Física i va decidir tornar a la competició. Com a conseqüència dels estudis només podia entrenar-se una hora al dia, per tant les vuit hores diàries les havia reduït a una. Va ser campió mundial al Japó i va batre tots els rècords. Practicava una hora al dia, però el que va aprendre és que no necessitava més pràctica física, sinó pràctica psicològica.

Un altre exemple el trobem en un corredor de mig fons del equip d'atletisme de la Universitat d’I·llinois. Es va treballar amb un jove que era un corredor molt bo de la milla. Al principi, a l’entrar a la universitat, va perdre unes quantes carreres; mai havia perdut carreres a l’escola secundària i va trobar això molt difícil. Ell explicava que quan corria i es situava davant es posava molt nerviós i tens, llavors preferia posar-se més cap endarrera en el ‘paquet’ i deixar que els altres prenguessin la línia d’avantguarda. No volia sortir endavant amb ells perquè no corria bé allà; finalment no podia agafar els que anaven davant i perdia la carrera. En acabar la cursa no es sentia molt cansat físicament, però tenia un bloqueig mental per córrer d’aquella forma.

Es va entrenar psicològicament utilitzant la pràctica imaginada perquè ell es configurés corrent per davant. Finalment va ser capaç de sobreposar-se a aquest bloqueig mental i durant els dos últims anys de la seva carrera a la Universitat va guanyar quasi totes les carreres batent molts rècords.